Com s’ha explicat en l’apartat introductori la quantitat d’aigua a la Terra és constant i únicament en varien l’estat i la distribució a través de l’anomenat cicle hidrològic (figura 5.2).

L’acció del Sol provoca cada dia l’evaporació de 1.360 km3 d’aigua, la gran majoria del quals (≈87,2%) provenen dels oceans. Per la seva banda, cada dia també precipita una quantitat similar d’aigua des de l’atmosfera, però el percentatge que cau en els oceans sols representa al voltant d’un 79,4% del total (Shiklomanov, 1999). Aquest dèficit oceànic entre evaporació i precipitació es compensa mitjançant la sortida al mar d’una part de l’aigua caiguda sobre la terra que circula, amb una quantitat similar a la de l’aigua transportada a terra per acció del vent (110 km3).


L’aigua que cau sobre la superfície terrestre emergida pot seguir diferents camins. La major part s’evapora, ja sigui abans d’arribar a terra o en superfície. També pot ser interceptada per la vegetació, que alhora en retorna a l’atmosfera una part important a través de l’evapotranspiració. La que arriba al sòl es pot escolar superficialment fins arribar a llacs o cursos fluvials que desemboquen al mar o bé s’infiltra i pot formar aqüífers. Aquests processos dependran del tipus de sòl (més o menys permeable), de la major o menor presència de vegetació, de la geomorfologia del territori i de la intensitat de la pluja. Finalment, l’aigua també pot quedar en forma de reservori superficial (glaceres) amb petits retorns a l’atmosfera per efecte de la sublimació (pas de sòlid a gas).

 

Figura 5.2 El cicle de l'aigua

Font: Elaboraciò pròpia a partir d'USGS

Tot i la gran quantitat d’aigua que diàriament es mou i canvia d’estat, realment és poc important si la comparem amb els 1.321 milions de km3 d’aigua dels oceans, els 29,2 milions de km3 en forma de gel, els 8,34 milions de km3 d’aigües subterrànies, els 230.000 km3 dels rius i llacs o els 12.900 km3 que hi ha a l’atmosfera (USGS, 2015).

La redistribució d’aigua pel planeta en el marc del cicle hidrològic no és homogènia i es produeixen variacions importants tant en l’espai com en el temps pel que fa a la precipitació, l’evaporació i la circulació d’aigua pels continents. En totes les variables les diferències són degudes a factors astronòmics, geogràfics i a la distribució desigual de les terres emergides entre els dos hemisferis. A tot això s’hi han d’afegir factors més locals com els de tipus orogràfic i les característiques dels sòls. El total de precipitació anual és més important a l’hemisferi nord, mentre que l’evaporació és major a l’hemisferi sud per la menor presència de terres emergides. Les precipitacions més abundants tenen lloc a la franja equatorial, on també es dóna el balanç positiu més gran entre precipitació i evaporació. Al contrari succeeix a les bandes situades per sobre i per sota de l’equador, on es registren els mínims de precipitació. És a la superfície marina d’aquests sectors on es produeixen els valors negatius més alts entre precipitació i evaporació.

Per continents, Àsia registra la major precipitació anual, de la qual s’evapora un 55%; el mateix percentatge s’evapora a l’Amèrica del Nord i és molt semblant al de l’Amèrica del Sud (57%), però en aquests dos darrers casos la precipitació és inferior. A l’altre extrem hi ha Àfrica, on s’evapora el 80% de la precipitació, mentre que a Europa i a Oceania aquest valor arriba al 65% (UNEP, 2008).

Són aquestes diferències les que justifiquen una disponibilitat d’aigua desigual al planeta, amb zones amb importants existències d’aigua i zones amb molt poques. Però que una determinada quantitat sigui suficient per satisfer les necessitats d’un grup humà dependrà del consum que se’n faci i de com les activitats socioeconòmiques la utilitzen. Tornen a entrar en joc els conceptes de disponibilitat, ús i qualitat de l’aigua.