Es considera que l’estrès per falta d’aigua és baix si s’extreu menys del 10% de l’aigua disponible, moderat si és entre el 10-20%, mitjà-alt entre el 20-40% i alt si s’extreu més del 40%. Les projeccions per aquest indicador de cara a l’any 2025 mostren que augmentarà el número de països amb estrès hídric (països del nord i sud del continent africà, proper i mitjà Orient); altres països passen d’un estrès moderat a mitjà-alt, entre els quals  destaquen els Estats Units i la Xina. Espanya se situaria en el conjunt de països amb un estrès mitjà-alt (Unesco-PHI, 2008). En moltes zones del planeta s’està produint una sobreexplotació dels recursos existents, tant superficials com subterranis. S’ha de dir però que aquesta classificació per països amaga diferències territorials importants, especialment en els països amb una superfície gran com poden ser els Estats Units, la Xina, Rússia, Austràlia, o fins i tot Espanya.

Per tal de gestionar millor les aigües dels rius és clau la construcció d’embassaments tant per fornir d’aigua la indústria, com per generar electricitat, per a l’agricultura i per al proveïment urbà. Ara bé, la construcció d’aquests embassaments suposa un impacte ambiental important. Hi ha una modificació total de l’entorn i s’eliminen els ecosistemes naturals i desapareixen les activitats econòmiques (agricultura) i alguns assentaments rurals a causa de la inundació de la zona. Alhora, es produeix una menor circulació de sediments que queden atrapats a les preses i que no arriben al tram final dels rius. També s’ha d’anar molt en compte que les diferents extraccions garanteixin un mínim cabal ecològic. Finalment, s’ha de comentar que una part significativa de l’aigua emmagatzemada s’evapora.

Per la seva banda, la utilització de les aigües subterrànies ha estat clau en el desenvolupament de moltes regions en què hi ha molt poca disponibilitat d’aigua superficial. El percentatge de recursos provinents de les aigües subterrànies varia molt segons els països. Així, mentre a Bèlgica, Regne Unit o Finlàndia estan entre el 10-25% del total, a Hongria, Grècia o Països Baixos, es troben entre el 30-60%, i a Dinamarca, Malta i Islàndia més del 90% (Zektser i Everett, 2004).

Però la recàrrega dels aqüífers subterranis és molt lenta, cosa que significa que un aprofitament excessiu pot comportar un esgotament ràpid i que, al mateix temps, es vegin afectades les zones humides superficials que s’abastien de l’aigua dels aqüífers. Per altra banda, a les zones costaners la sobreexplotació d’un 77aqüífer es tradueix en una entrada d’aigua salada cap a l’interior.

A Catalunya el 60% de la demanda té el seu origen en les aigües superficials per un 40% en les aigües subterrànies (figura 5.9). Per sectors d’activitat, mentre que un 72% de la d’ús domèstic és proveïda per aigües d’origen superficial, la consumida en el sector industrial és obtinguda majoritàriament d’aqüífers (85%). A l’agricultura el 88% de l’aigua utilitzada és d’origen superficial, però amb diferències importants entre conques, ja que mentre a la de l’Ebre representa el 96%, a les conques internes de Catalunya l’origen està repartit a parts iguals entre superficials i subterrànies.

Figura 5.9 Origen de l'aigua utilitzada a Catalunya per sectors d'activitat


Font: Elaboració pròpia a partir de l'Agència Catalana de l'Aigua

 

Per tal de solucionar el problema d’escassetat d’aigua en algunes zones, països com Espanya van apostar en un primer moment pel transvasament d’aigua de conques excedentàries a conques deficitàries. El transvasament des de la conca de l’Ebre a les conques internes de Catalunya (minitransvasament a Tarragona) n’és un exemple, i també el transvasament Tajo-Segura. De moment estan aturades obres de major envergadura com ara la idea de transvasar a Catalunya aigua del Roine o bé de l’Ebre a les conques del llevant espanyol en el marc del Pla Hidrològic Nacional. Aquest darrer ha tingut una important contestació social i política, tant a l’hora de quantificar els excedents reals d’aigua com de valorar els impactes ambientals que es generarien, i s’ha d’afegir el qüestionament dels usos d’aquesta aigua al lloc de destí.

L'any 2014 s'ha tornat a revifar la polèmica, després d'un període de calma després de les modificacions del 2005, amb l'aprovació del Pla Hidrològic de l'Ebre, que redueix considerablement el cabal ecològic del riu Ebre.

Una altra opció és la dessalinització de l’aigua del mar, que tal com s’ha dit amb anterioritat actualment sols representa un 1% del consum mundial total i que a més està molt concentrada en els països del pròxim Orient (70%), els Estats Units (6,5%) i països del nord d’Àfrica (6%) (Hispagua, 2015). El problema de la dessalinització són els costos econòmics de producció, que avui en dia encara són molt elevats, i també els impactes ambientals generats durant aquest procés. A Catalunya la primera planta dessaladora va ser la de la Tordera, amb una capacitat actual de 10 hm3/any d’aigua, però dimensionada per arribar als 20 hm3/any. L’any 2009 va entrar en funcionament la del Baix Llobregat, que aportarà 60 hm3/any. Així mateix, també n’hi ha prevista una altra a Cunit (Baix Penedès) i la de Tordera 2, però que per manca de finançament finalment no s’han realitzat (CTESC, 2013).

La solució o bona part de la solució als països desenvolupats hauria de passar per un consum racional dels recursos basat en l’estalvi, a més de les millores tecnològiques que possibilitin un menor consum d’aigua durant els diferents processos de producció industrial i un major aprofitament de l’aigua de reg a partir de sistemes més eficients. Aquesta tecnologia s’hauria de posar a l’abast dels països en vies de desenvolupament, que és on el consum d’aigua està creixent de manera més important.

Cada zona té uns recursos superficials i subterranis determinats;  també es té coneixement de la quantitat de precipitació rebuda al llarg de l’any i de com es distribueix, raó per la qual s’ha de tenir molt en compte quina és la disponibilitat de recursos hídrics abans d’instal·lar determinades activitats en un territori, ja siguin agrícoles o industrials, i també en el moment de planificar l’ocupació de tipus residencial del territori i activitats associades com poden ser els camps de golf. És una planificació del tot necessària, i més quan segons l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) en algunes regions del món durant el segle XXI es produirà un descens de la precipitació, entre elles l’àrea mediterrània.

És del tot necessari dur a terme una integració ambiental de les activitats econòmiques a partir d’una ordenació i planificació territorial adequades.