Tant o més greu que la manca d’aigua és la pèrdua de la seva qualitat per l’ús (consumptiu o no consumptiu) que l’espècia humana en fa. Segons la Carta de l’Aigua promulgada pel Consell d’Europa l’any 1968 “la contaminació de l’aigua consisteix en la modificació, generalment provocada per l’home, de la qualitat de l’aigua, fent-la impròpia o perillosa per al consum humà”. És a dir, hi ha una contaminació de l’aigua quan s’incorporen a la seva massa substàncies, formes d’energia o elements aliens a la seva composició natural, de forma que se’n restringeixen les possibilitats d’ús.

La incidència de la societat sobre la qualitat de l’aigua s’ha incrementat a mesura que aquestes s’han desenvolupat. A les economies preindustrials els problemes de contaminació hídrica tenien un caràcter puntual i eren molt localitzats. Amb l’expansió industrial i la progressiva concentració de la població a les ciutats el fenomen es va anar agreujant, més encara per la utilització de les aigües com a vehicle d’evacuació de substàncies i productes tòxics, ja siguin compostos químics orgànics o inorgànics, bionutrients, etc., que poden afectar tant les característiques físiques com químiques de l’aigua.

a) Aigües residuals domèstiques

 

Les aigües residuals domèstiques són una important font de contaminació de les aigües, tant superficials com subterrànies. Més de la meitat de la població no disposa avui en dia d’una bona xarxa de clavegueram i en molts llocs que se’n disposa encara s’aboca directament a la llera de rius i barrancs o fins i tot directament al mar a través d’emissaris submarins sense un tractament previ.

Aquestes aigües negres contaminen recursos utilitzats per regar i per ús domèstic, convertint-se en un mitjà molt eficient de transmissió de malalties de tipus infecciós (diarrea, disenteria, còlera, febre tifoïdal, entre altres), per la presència de diferents microorganismes patògens en els excrements. Altres productes contaminants d’origen domèstic que circulen per la xarxa de clavegueram són els productes de neteja, com ara sabons i detergents.

Per totes aquestes raons és necessari disposar d’una bona xarxa de sanejament amb una estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) on, després d’una sèrie de tractaments i processos (figura 5.10), l’aigua pugui tornar a un corrent receptor, sigui un riu o el mar, o bé es pugui reutilitzar. És a dir, es fa una reducció de la contaminació que contenen aquestes aigües residuals, reducció que es farà en major o menor grau en funció dels processos de depuració que s’apliquin.

Figura 5.10 Estació depuradora d'aigües residuals

 

Fotografia: Òscar Saladié

 

b) Contaminació de les aigües per l’activitat agrícola i ramadera

 

Les explotacions agrícoles dels països desenvolupats estan orientades cap a una producció intensiva que necessita quantitats importants de fertilitzants i de productes fitosanitaris per tal d’augmentar els rendiments. Uns productes que també han arribat als camps dels països en vies de desenvolupament.

Un excés de fertilitzants al sòl, a més de no tenir efecte positiu en els rendiments i suposar una despesa econòmica per l’empresari agrícola, pot repercutir en primer lloc en la qualitat de les aigües subterrànies d’aquella zona (en cas que n’hi hagi) i potencialment en cursos d’aigua superficials connectats amb aquests aqüífers. Els nitrats i sulfats d’aquests productes, a més de no fer apte l’ús d’aquestes aigües, pot provocar-ne també l’eutrofització, és a dir, el creixement desmesurat de la vegetació i la major presència de fitoplàncton. Aquest fet suposa una disminució de l’arribada de la llum del sol al fons de l’aigua, cosa que provoca l’acumulació de restes vegetals i l’actuació dels organismes encarregats de descompondre la matèria orgànica. Finalment es produeix l’esgotament de l’oxigen dissolt a l’aigua i la mort de l’ecosistema.

La utilització no adequada de les dejeccions ramaderes, especialment les dels porcs (purins), com a adob és una font molt gran de contaminació de les aigües subterrànies per nitrats. Moltes zones de Catalunya tenen problemes amb l’abastament d’aigua domèstica per la contaminació produïda pels purins, raó per la qual estan operatives diverses plantes de tractament en què a més es pot utilitzar el biogàs produït (metà) durant els diferents processos que hi tenen lloc.

També pot afectar la qualitat de les aigües (sòls, atmosfera, organismes vius i persones) la utilització inadequada de fitosanitaris (herbicides i insecticides), composats per productes tòxics i bioacumulatius. Un exemple molt clar és el conegut DDT, pesticida molt efectiu però amb repercussions mediambientals i de salut molt grans. El DDT es va prohibir a partir de l’any 1972 en gran part gràcies a la biòloga Rachel Carson i el seu llibre Primavera Silenciosa (Silent Spring, 1962). No obstant això, l’any 2007 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va anunciar que aquest insecticida tornaria a formar part del seu programa per tal d’eradicar la malària, fumigant no pas els conreus sinó l’interior de les cases i així matar als mosquits que transmeten aquesta malaltia.

En aquest sentit, l'any 2011 i 2013 l'OMS ha ratificat la seva utilitat per combatre la malaltia en països en vies de desenvolupament. 

c) Contaminació de les aigües per l’activitat industrial

 

La gran majoria de les indústries necessiten aigua en major o menor quantitat durant els diferents processos de producció, la qual es pot veure afectada pels productes utilitzats en aquestes indústries. Es tracta d’una àmplia gamma de productes amb uns efectes tòxics que en alguns casos són molt importants. Entre els elements més contaminants d’origen industrial s’han de destacar els metalls pesats i els hidrocarburs.

De la mateixa manera que les aigües residuals domèstiques, els residus industrials (sòlids i líquids) eren abocats sense cap tipus de control directament als cursos fluvials o al mar, o bé es dipositaven de forma inadequada en el sòl, cosa que provocava primer la contaminació d’aquest i en segon lloc la de les aigües subterrànies. Als països desenvolupats la situació ha canviat molt. Les legislacions restrictives i sancionadores han provocat que la majoria dels efluents líquids d’origen industrial siguin tractats en plantes depuradores. Alhora, les mateixes indústries han millorat els processos de producció tant per consumir menys aigua com per contaminar-la menys. No obstant això, en alguns casos els processos més contaminants han estat traslladats a països amb menys restriccions ambientals.

Però la contaminació de les aigües per productes d’origen industrial també pot ser deguda a causes accidentals, com ara el trencament de conduccions i dipòsits de productes que poden fer cap a rius, aqüífers o al mar i provocar un problema ecològic greu.

d) Contaminació de l’aigua pels usos no consumptius

 

L’ús inadequat i abusiu de les aigües marines i continentals que fan les activitats turístiques, recreatives i esportives també pot donar com a resultat la contaminació de les aigües, ja sigui a causa de les mateixes activitats o per l’aglomeració de persones que s’hi concentren i que generen tot tipus de residus.

Finalment, un altre factor de contaminació de l’aigua és fruit de la utilització dels mars, els rius i els llacs com a mitjà de desplaçament. Vaixells i diferents tipus d’embarcacions circulen per tots els mars i oceans del món i per molts rius. Alguns són mitjans de transport de persones que generen aigües residuals. Altres són mitjans de transport de mercaderies. En condicions normals el medi aquàtic no s’ha de veure afectat per aquests transports (neteja de les cisternes dels vaixells a alta mar?), però sempre hi ha el risc de produir-se una catàstrofe. Aquest risc malauradament es fa realitat massa sovint, especialment pel que fa a l’enfonsament de vaixells transportadors de cru, tal com s’ha posat de manifest en el mòdul dedicat als recursos naturals.