La demanda cada cop major d’aigua i el risc potencial de contaminar-la, tal com s’ha posat de manifest en els apartats anteriors, fa necessari una gestió integrada dels recursos hídrics tant a nivell estatal com de conca hidrogràfica.

Un punt de partida per aconseguir aquest objectiu és la Carta Europea de l’Aigua de l’any 1968, amb 12 principis:

1.    No existeix vida sense aigua. L’aigua és un bé preuat, indispensable per a totes les activitats humanes.
2.    Els recursos d’aigua són esgotables. És indispensable preservar-los, controlar-los i, si és possible, incrementar-los.
3.    Alterar la qualitat de l’aigua significa atemptar contra la vida dels homes i de la resta d’éssers vius que en depenen.
4.    La qualitat de l’aigua s’ha de conservar en els nivells òptims per a les utilitats previstes i ha de satisfer, especialment, les exigències de la salut pública.
5.    Quan l’aigua, un cop utilitzada, es retorni al seu medi natural, no ha de comprometre l’ús posterior, tant públic com privat, que se’n pugui fer.
6.    El manteniment d’una capa vegetal apropiada, preferentment forestal, és essencial per a la conservació dels recursos d’aigua.
7.    Els recursos d’aigua han de ser objecte d’un inventari.
8.    La correcta gestió hidràulica ha de ser objecte d’un pla establert per les autoritats competents.
9.    La conservació dels recursos hidràulics implica un important esforç d’investigació científica, de formació d’especialistes i d’informació pública.
10.    L’aigua constitueix un patrimoni comú el valor del qual ha de ser conegut per tots. Tothom té el deure d’economitzar-la i utilitzar-la acuradament.
11.    La gestió dels recursos hidràulics hauria de fer-se dins el marc de la conca natural, amb preferència sobre el de les fronteres administratives i polítiques.
12.    L’aigua no té fronteres. És un bé comú que requereix la cooperació internacional.

La gestió de l’aigua s’ha de basar, al nostre entendre, per un costat en el foment de l’estalvi i per l’altre en la seva depuració i regeneració, és a dir, es tracta d’implementar en la societat, especialment la dels països desenvolupats, una nova cultura de l’aigua. Així, doncs, per un costat hi ha d’haver un consum responsable i per l’altre l’aigua s’ha de poder reutilitzar, això sí, amb una depuració prèvia. A la vegada també és necessari millorar les xarxes de conducció de l’aigua i recuperar els aqüífers subterranis contaminats.

És el ciutadà que com a consumidor individual d’aigua o com a responsable d’una activitat que consumeix aigua ha de fer un ús racional d’aquest recurs, tant pel que fa al consum com a la possible alteració de la seva qualitat. Ara bé, és a les diferents administracions a qui correspon en darrer terme gestionar-la i per tirar endavant aquesta tasca és necessari avaluar els recursos disponibles i el seu estat. Sols així es podran desenvolupar les polítiques necessàries per proveir d’aigua el major nombre possible de ciutadans i, al mateix temps, aplicar les mesures necessàries de protecció dels recursos hídrics i dels ecosistemes aquàtics que garanteixin la qualitat de l’aigua.

Des de l’any 1972 que es va celebrar a Estocolm la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà, la necessitat d’una política mundial de l’aigua s’ha fet patent a través dels diferents fòrums de debat internacional, on s’ha abordat la gestió i protecció dels recursos hídrics. Entre aquests cal destacar la Conferència de les Nacions Unides sobre l’aigua (Mar de Plata, 1977), la Conferència internacional sobre aigua i medi ambient/Declaració de Dublín sobre l’aigua i el desenvolupament sostenible (Dublín, 1992) o els Fòrums mundials de l’aigua (Marràqueix, 1997; La Haia, 2000; Kyoto, 2003; Mèxic, 2006; Istambul, 2009; Marsella, 2012; Daegu & Gyeongbuk, 2015).

El Programa 21, fruit de la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament (Cimera de la Terra), celebrada l’any 1992 a Rio de Janeiro, també dedica un capítol (18è) a la protecció de la qualitat i el subministrament dels recursos d’aigua dolça a partir de criteris integrats per l’aprofitament, ordenació i usos d’aquests recursos.

Ara bé, tot i els avenços aconseguits, la situació actual pel que fa a la gestió de l’aigua no es pot considerar de cap manera satisfactòria. Diversos autors (Petrella, 2002; Barlow i Clarke, 2004) consideren que interessos corporatius obstaculitzen tirar endavant els acords establerts internacionalment, al mateix temps que cada cop més controlen la indústria de l’aigua. Són el que s’anomena senyors de l’aigua (Barlow i Clarke, 2004), que juntament amb el Banc Mundial  van ser els màxims impulsors del II Fòrum de l’Aigua (La Haia, 2000), on es va debatre sobre si l’aigua havia de ser considerada com una necessitat o com un dret humà. La declaració final sorgida de la conferència ministerial dels països assistents parla de l’aigua com a necessitat bàsica, cosa que porta implícita la possibilitat de comercialitzar-hi. És a dir, és el sector privat, a través del mercat, qui té el dret i la responsabilitat de subministrar aquest recurs, òbviament a canvi d’un benefici econòmic. En canvi, si l’aigua es considera com un dret, llavors són els governs els que s’han de responsabilitzar de l’accés a l’aigua de tota la població, independentment de si hi ha un benefici econòmic.

Barlow i Clarke (2004) també indiquen el possible naixement d’un càrtel internacional de l’aigua, a l’estil de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), pel que fa a l’or negre. És a dir, un comerç internacional d’aigua on hi hauria un transport a gran escala d’aigua (ja sigui per canalitzacions o vaixells) amb l’origen en països amb grans reserves d’aigua i en direcció a d’altres  amb manca d’aigua.

El control de l’aigua ha d’estar en mans dels seus veritables propietaris, els habitants de la Terra. Però tal com diu Petrella (2002) en el seu Manifest de l’aigua: “no és suficient proclamar que l’aigua pertany a la humanitat. S’han d’invertir les tendències a una mercantilització de tota activitat humana i la privatització de tots els béns i serveis”. Però, segons el mateix Petrella, per aconseguir això ha d’existir una legislació a escala mundial en matèria d’aigua: el Conveni Mundial de l’Aigua, el principi fundador del qual sigui que l’aigua és un patrimoni mundial comú i vital, i en el qual els objectius principals han de ser:

a) L’accés bàsic a l’aigua per a tots els éssers humans i totes les comunitats humanes, cosa que ha de ser tant un dret polític, com econòmic i social de caràcter individual i col·lectiu.
b) La gestió sostenible i integrada de l’aigua d’acord amb els principis de solidaritat (individual i col·lectiva) envers altres comunitats humanes, les generacions futures i l’ecosistema Terra.

Podem parlar ja d’una crisi global de l’aigua?

Del que no hi ha cap dubte és que no s’han de minimitzar les repercussions degudes a una gestió inadequada d’aquest recurs o a la no existència d’aquesta gestió. La sobreexplotació i la contaminació de l’aigua són realitats d’avui en dia molt preocupants i que afecten gran part de la població humana, alhora que tenen repercussions en els ecosistemes naturals.


Els conflictes generats pel control d’un recurs tan important com és el petroli poden ser no res en comparació amb els que es poden produir pel control i disponibilitat d’un recurs encara més important com és l’aigua.