L’espècie humana, com qualsevol altra espècie, té unes necessitats vitals que ha de satisfer, la principal de les quals és l’alimentació com a primer pas per garantir la supervivència. Per aconseguir aquest objectiu bàsic les diferents societats al llarg de la història han aprofitat els recursos que ofereix l’entorn natural. Ara bé, el grau d’aprofitament no ha estat sempre el mateix i ha augmentat en la mesura en què la seva capacitat tècnica i tecnològica ho ha permès. Aquest major aprofitament dels recursos naturals s’ha produït en paral·lel al grau de desenvolupament humà.

El neolític, amb l’aparició de l’agricultura i la ramaderia i la sedentarització de la població, es pot considerar el punt de partida en l’allunyament entre l’espècie humana i el medi natural. L’anomenada revolució neolítica significa el primer gran canvi en la història de la humanitat, amb l’aparició de poblats estables que posteriorment possibilitaran l’aparició de les primeres ciutats. Des de llavors les societats humanes s’han anat desenvolupant de forma continuada, tot i que aquest desenvolupament no ha estat uniforme ni espacialment ni temporalment en el conjunt del planeta i s’han produït períodes de cert estancament i fins i tot de retrocés.

No hi ha cap dubte que la possibilitat d’obtenir i utilitzar cada cop més recursos naturals, alguns ja coneguts des de l’antiguitat i altres de nous, ha donat com a resultat grans avenços i millores. Ara bé, no és menys cert que per altra banda aquest aprofitament cada cop més intensiu del medi natural ha comportat una major incidència en el mateix medi. El resultat és, en primer lloc, l’alteració del medi natural, cosa que pot comportar la degradació (contaminació) fins a nivells irreversibles.

En aquest mòdul s’exposaran els canvis ocorreguts al llarg dels segles en la relació entre les societats humanes i el medi natural. Aquesta relació ha evolucionat de forma constant, cosa que ha donat com a resultat un trencament del fràgil equilibri existent en el medi natural per culpa de la capacitat cada cop major de l’espècie humana d’alterar-lo. Aquesta alteració es produeix com a conseqüència d’unes activitats que afecten el medi de manera molt important. Aquesta capacitat s’ha incrementat en una relació directament proporcional amb el grau de desenvolupament assolit i ha possibilitat el binomi que serveix de títol del mòdul: desenvolupament humà i canvi ambiental.

En primer lloc s’exposarà i s’analitzarà el funcionament dels diferents sistemes que conformen el medi natural, cada un amb lleis pròpies però amb un grau d’interrelació elevat que fa que qualsevol alteració o afectació en un d’ells tingui repercussions sobre el conjunt. El medi natural no és un element estàtic, sinó que és molt dinàmic. I aquest dinamisme es manifesta periòdicament sobre la superfície terrestre en forma de riscos naturals, que s’analitzen en un altre mòdul. Però el fet que aquests riscos tinguin un origen natural no evita que les societats humanes rebin les conseqüències de la seva manifestació.