Ja s’ha posat de manifest en l’apartat anterior l’estreta relació que hi ha entre el relleu i els sòls, un altre sistema del medi natural. La meteorització de les roques nodreix els sòls de la seva part mineral, a la qual s’han d’afegir aire, aigua i una porció de matèria orgànica, els quals els donen uns trets característics. La figura 2 mostra la distribució dels diferents components en un sòl ideal: s’observa que, mentre que la part mineral és un 45% del total, la part orgànica només arriba al 5%.

Feliu i Gueorguieva (2003) defineixen el sòl com a “medi multifuncional de composició complexa format per la meteorització de la roca mare que el sustenta o per aportacions externes, que conté una comunitat biològica pròpia i, en la seva qualitat d’interfase, presenta tota una sèrie d’interaccions fisicoquímiques amb l’aigua i l’aire”.

Així, tant la creació (edafogènesi) com el desenvolupament dels sòls estan íntimament relacionats amb la resta dels sistemes naturals, tal com es desprèn dels factors que s’han de tenir en compte en la seva formació: la roca mare, els organismes vius, el clima, les formes de relleu i el temps.

Tan importants com la roca mare, sobre la qual se sustenta el sòl, són els organismes vius, especialment la vegetació, que aporten la part orgànica que possibilita la formació de la capa més superficial del sòl coneguda com a humus. Sense sòl difícilment pot desenvolupar-se la vegetació, però sense vegetació el sòl pot desaparèixer: la vegetació fa de protecció davant d’agents externs com els elements del clima que poden provocar l’erosió del sòl, la qual s’accelera en el cas de pendents importants.

El sòl exerceix unes funcions bàsiques en el medi ambient (Feliu i Gueorguieva, 2003):

· Fa d’hàbitat i de reserva genètica (font de biodiversitat).

· És la base de la producció d’aliments i de biomassa.

· Regula el balanç hídric entre aigües superficials i subterrànies.

· Protegeix la qualitat de les aigües subterrànies (filtre natural).

· Fa d’embornal del diòxid de carboni (CO2).

· És font de matèries primeres.

· Fa una funció socioeconòmica i cultural.

Però el sòl es troba en un equilibri molt fràgil i aquesta fragilitat s’accentua amb la intervenció de l’espècie humana, cosa que pot suposar molt fàcilment la seva desaparició total en determinades zones.

Davant els processos d’erosió i de desertització arreu del planeta, l’any 1977 es va celebrar a Nairobi (Kenya) la Conferència de les Nacions Unides sobre desertització, on es va posar de manifest l’avanç de la desertització, amb els problemes que això comporta, i que l’acció antròpica és la responsable del 87% de les pèrdues de sòl.

Posteriorment, el mes de novembre de 1982 es va signar a Roma (Itàlia) la Carta Mundial dels Sòls, que consta de tretze principis. El segon diu:

Reconeixent la suprema importància dels sòls per la supervivència i el benestar dels pobles i la independència dels països i la necessitat cada cop major d’augmentar la producció alimentària, és absolutament necessari donar gran prioritat al foment d’un ús òptim de les terres, al manteniment i la millora de la productivitat dels sòls i a la conservació dels recursos edafològics.

A més de la pèrdua quantitativa, la degradació dels sòls també pot ser qualitativa, en forma de descens de la fertilitat per pèrdua de matèria orgànica (mineralització), salinització, compactació o contaminació per abocaments (sòlids o líquids).