La biosfera, tal com diu el seu nom, és la part del planeta on es desenvolupa la vida, i comprèn la pràctica totalitat de la superfície dels continents i els espais marítims i aeris (López Bonillo, 1997). És doncs una àrea de contacte, no fàcil de delimitar, on es produeixen diferents combinacions dels elements del medi natural i on la vida intenta adaptar-se als diferents resultats d’aquesta combinació: factors lumínics, tèrmics, hídrics, topogràfics, químics i mecànics. La distribució de les espècies animals i vegetals depèn també de les aptituds de cada espècie, que fan que tingui una determinada amplitud ecològica amb una àrea de distribució més o menys gran i que pot ser variable en el temps.

El resultat és una organització piramidal. A la base hi ha els vegetals, productors primaris que gràcies a la fotosíntesi són capaços de sintetitzar matèria orgànica i que són la font de recursos i l’hàbitat de la resta d’organismes vius, especialment dels herbívors. Aquests ocupen el nivell següent (consumidors primaris) i són seguits pels carnívors (consumidors secundaris).

La cadena tròfica (figura 4) es tanca gràcies als organismes encarregats de la descomposició de la matèria orgànica. Aquesta passa a constituir part de la fracció orgànica del sòl, que serveix de base al desenvolupament de la vegetació. I tot aquest sistema funciona gràcies a l’energia procedent del Sol.

Tot i que la fauna és també molt important, segons López Bonillo (1997) la vegetació acostuma a ocupar un lloc més destacat perquè té una major estabilitat espacial. A més, la vegetació també s’integra més bé amb la resta de factors del medi, cosa que possibilita la caracterització d’àrees homogènies; al mateix temps constitueix, juntament amb el relleu i les aigües, el component visible del paisatge (determina en gran mesura els seus valors estètics); i de la seva existència i de les seves característiques en depèn la vida animal.

Però juntament amb els factors d’origen natural que condicionen l’èxit d’una determinada espècie per desenvolupar-se en un territori, també s’ha de tenir en compte la intervenció humana. Les diferents espècies animals i vegetals han de fer front als impactes resultants de les activitats socioeconòmiqes (rompudes dels boscos, focs, introducció d’espècies no autòctones, emissió i abocaments de contaminants, etc.). Aquestes accions d’origen antròpic alteren i degraden els ecosistemes naturals, fins arribar a propiciar la desaparició de nombroses espècies amb la consegüent disminució de la biodiversitat, amb tot el que això comporta per a les mateixes societats humanes, que es nodreixen dels recursos que ofereix el medi natural.