La desforestació, la contaminació atmosfèrica i la degradació de la qualitat de l’aigua com a conseqüència de l’activitat humana han trencat l’equilibri ecològic del planeta. Però s’ha de dir que durant la major part del temps en què ha habitat el planeta l’espècie humana ha tingut una incidència nul·la o insignificant sobre el seu entorn. Ara fa uns deu mil anys es va encetar el període conegut com a neolític, amb la pràctica de l’agricultura i de la ramaderia i la sedentarització dels grups humans. Fins llavors (paleolític) existien grups formats per un nombre reduït d’individus que recorrien el territori (nomadisme) i subsistien a força de caçar, pescar i recol·lectar. És en aquest context que hem de parlar d’harmonia entre els grups humans i el medi ambient.

Tots els organismes vius, inclosa l’espècie humana, es trobaven sense excepció sota les lleis de la natura. Durant milers d’anys el planeta es va trobar en un equilibri ecològic, tot i que amb un dinamisme important que provocava la desaparició d’algunes espècies i el desenvolupament d’unes altres. L’èxit depenia de la capacitat d’aquestes espècies d’adaptació a l’entorn i de l’aprofitament dels recursos naturals que aquest oferia i pels quals les espècies entraven en competència entre elles.

És prou evident a hores d’ara que l’espècie humana va reeixir en l’intent de mantenir-se i desenvolupar-se dins els ecosistemes terrestres i, com s’ha dit anteriorment, amb una incidència mínima en el seu entorn. Les raons que expliquen aquesta baixa incidència, íntimament relacionades, són un escàs desenvolupament tècnic i un baix contingent de població.

Tot i tractar-se d’una economia depredadora, les tècniques desenvolupades fins llavors en l’art de la caça i la pesca no van suposar cap alteració de l’equilibri ecològic. Les eines eren molt rudimentàries, fetes principalment d’ossos i de pedra (tallada), amb la qual cosa la cacera es convertia en una aventura perillosa alhora que imprescindible, amb un risc elevat de perdre elements del grup mentre durava, i també amb el perill de no subsistir en cas de fracàs. Les imatges de cacera en coves i abrics (pintures rupestres) són una representació d’aquell estil de vida.

Figura 5. Escena de cacera representada a l’abric de Valltorta (esquerra) i idealització d’una comunitat sedentària del neolític (dreta)


Font: Museu de la Valltorta i Educastur

Així, doncs, el fet de no poder generar excedents d’aliments, la competència amb altres espècies animals i el determinisme que exercien els elements del medi natural, especialment el clima, van limitar el creixement de la població durant aquest període, cosa que va possibilitar la sostenibilitat de l’activitat recol·lectora. Es calcula que durant el paleolític mitjà (fa uns 300.000 anys) la població mundial, tota concentrada a Àfrica i Euràsia, era d’1 milió d’habitants i va arribar fins als 5 milions a finals del paleolític. L’objectiu de l’espècie humana era, com el de la resta d’espècies, assegurar-se la supervivència, cosa que en aquells temps no resultava gens fàcil.