La industrialització va significar el desenvolupament dels països on va tenir lloc, tot i que va generarbosses de pobresa importants des del punt de vista social. Per altra banda, aquest desenvolupament no va ser “exportat” mundialment. Molts territoris, especialment a Àfrica, eren únicament considerats com a font de primeres matèries (colònies) i els seus recursos van ser espoliats amb un mínim retorn de la riquesa generada.

Des del punt de vista del medi natural la industrialització va tenir un impacte negatiu. És innegable la incidència que els diferents processos industrials tenen sobre l’atmosfera, les aigües, els sòls i la vegetació, i més important encara, sobre la salut humana. Però tot això o no es va tenir en compte o va ser vist com un peatge necessari que calia pagar per poder continuar amb el desenvolupament econòmic. Ara bé, d’aquest desenvolupament sols es beneficiava una part de la població. És ben cert que la classe obrera havia incrementat el nivell de renda, però no ho és menys que tant les condicions de treball com la qualitat de l’entorn als barris obrers eren poc saludables.

En paral·lel al desenvolupament industrial també es va produir un desenvolupament agrícola, amb la utilització de grans quantitats d’adobs, productes fitosanitaris i pesticides. Gràcies a això es va aconseguir augmentar els rendiments (agricultura intensiva) per poder alimentar una població en creixement constant, però l’agricultura va passar també a ser una activitat amb una gran capacitat d’alteració del medi natural.

La conscienciació a partir de la segona meitat del segle xx dels països més desenvolupats —i que alhora tenen els problemes ambientals més greus— respecte del fet que alguns impactes són difícilment reversibles i que el desenvolupament d’un territori no és complet si sols es té en compte el concepte econòmic, va propiciar per un costat millores importants en els diferents processos de producció a fi de reduir els residus generats (gasosos, líquids o sòlids) i també de millorar els rendiments a partir de disminuir la quantitat de matèria primera necessària per produir un determinat bé de consum. Però per un altre costat també va significar traslladar indústries o processos industrials altament contaminants a tercers països amb una legislació en temes ambientals inexistent o com a mínim menys restrictiva, i també amb una menor consciència ambiental (sense oblidar el fet d’un sòl i una mà d’obra més barats i una menor conflictivitat laboral).

Una cosa similar va succeir amb l’agricultura: pesticides amb una efectivitat provada, com ara el DDT, van ser prohibits pels “danys col·laterals” sobre els sòls, les aigües, la fauna i fins i tot la salut humana.

És per tot plegat que el principi 14 de la Declaració de Rio per al Medi Ambient i el Desenvolupament diu:

Els Estats haurien de cooperar efectivament per desencoratjar o evitar la reubicació i la transferència a altres Estats de qualsevol activitat i substància que causin degradació ambiental greu o que es considerin nocives per a la salut humana.

Han estat problemes ambientals greus d’afectació global o regional, com ara la pluja àcida, la desforestació dels boscos equatorials, l’avanç de la desertització, el forat de la capa d’ozó, la contaminació atmosfèrica a les ciutats, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació de l’aigua o el canvi climàtic, els que ens han fet veure que tant els nivells com la manera en què s’utilitzen els recursos a les societats més desenvolupades, a més de l’ocupació desordenada del territori, són insostenibles. Existeix aquesta consciència i s’han produït millores significatives gràcies a l’execució de la legislació generada i a la participació ciutadana. Però la percepció és que de moment encara s’està més preocupat per les conseqüències derivades del desenvolupament de països com la Xina i l’Índia, que per mirar de reduir els consums d’energia i d’aigua d’uns pocs privilegiats que habitem en l’anomenat món occidental.

Una manera de mesurar l’impacte que les societats humanes tenen sobre el planeta és mitjançant l’anomenada petjada ecològica. Aquest terme va ser definit l’any 1996 per Mathis Wackernagel i William Rees com “l’àrea productiva que es requereix per satisfer el nostre estil de vida actual de manera indefinida”. És a dir, indica l’àrea en hectàrees de territori productiu o ecosistema aquàtic necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població definida amb un nivell de vida específic, en qualsevol lloc que es trobi l’àrea en qüestió.

El mètode de càlcul de la petjada proposat per Wackernagel i Rees parteix de l’assumpció que cada unitat de matèria o d’energia consumida requereix una certa quantitat de territori per proveir recursos per al consum o per tractar els residus que es generen. El resultat global és de 2,36 ha/habitant, però amb moltes diferències entre països, tal com es pot veure al quadre 2.1.

Mayor et al. (2005), utilitzant el mètode de Wackernagel i Rees, van calcular pel conjunt de Catalunya una petjada ecològica de 3,92 ha/habitant. Aquest valor surt de la suma d’hectàrees per habitant necessàries en cada una de les següents categories:

a) Espai per assentaments urbans i comunicacions.

b) Espai per a producció d’aliments.

c) Espai per a producció forestal.

d) Espai associat al consum d’energia.

e) Espai associat a la importació de béns.

Quadre 2.1. Petjada ecològica en alguns països del món


Font: Elaboració pròpia a partir de Mayor et al. (2005)

Existeixen diferents reptes clau als quals la humanitat haurà de fer front de forma seriosa en un futur molt immediat, com ara la disponibilitat d’aliments i d’aigua o la substitució del petroli i dels combustibles fòssils com a principal font d’energia. De com s’abordin aquests reptes en depèn el futur de la humanitat en el seu conjunt i el tipus de relació amb el medi ambient.

És possible esperar que la tecnologia faciliti la solució a tots els problemes?

De moment ens quedem amb un fragment del llibre de Jared Diamond que porta per títol Col·lapse, concretament del capítol dedicat a l’illa de Pasqua (“Crepuscle a l’illa de Pasqua”). L’autor descriu les possibles causes del col·lapse de la societat que habitava en aquesta illa del Pacífic sud i reflexiona sobre les similituds amb la societat actual:

"L’aïllament de Pasqua fan d’aquesta illa l’exemple més clar d’una societat que es va destruir a si mateixa en sobreexplotar els propis recursos [...]. Darrera el col·lapse de Pasqua sols hi ha dos factors principals: l’impacte ambiental de l’ésser humà, especialment la desforestació i l’eliminació de les poblacions d’aus; i els factors polítics, socials i religiosos que hi ha darrere d’aquests impactes, com la impossibilitat que l’emigració exercís de vàlvula d’escapament per l’aïllament de Pasqua [...]. Els paral·lelismes entre l’illa de Pasqua i el món modern en el seu conjunt són esgarrifosament obvis. Gràcies a la globalització, al comerç internacional, al vols en avió i a Internet, avui en dia tots els països de la Terra comparteixen recursos i s’afecten mútuament, exactament igual que ho van fer la dotzena de clans de Pasqua. L’illa polinèsia de Pasqua estava tan aïllada a l’oceà Pacífic com la Terra ho està avui en dia a l’espai. Quan els habitants de l’illa de Pasqua es van veure en dificultats no tenien cap lloc on poguessin fugir ni al qual poguessin recórrer a buscar ajuda; tampoc nosaltres, els moderns terrícoles, podem recórrer a cap altre lloc si s’aguditzen els nostres problemes."