L’educació és un dret bàsic de la humanitat, tal com expressa el capítol 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 10 desembre de 1948. En aquest capítol es diu:

Tota persona té dret a l’educació. L’educació ha de ser gratuïta, almenys pel que fa a la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. La instrucció tècnica i professional haurà de ser generalitzada; l’accés als estudis superiors serà igual per a tothom, en funció dels mèrits respectius. L’educació ha de tenir per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana i l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; afavorirà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics i religiosos, i promourà el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides pel manteniment de la pau [...].

No hi ha cap dubte que l’educació i la cultura són eines clau per fer front a les desigualtats i són també catalitzadors de desenvolupament. Els infants arreu del món han d’anar a l’escola a aprendre a llegir, a escriure, i a formar-se. El problema és quan aquests infants no assisteixen a l’escola per una llarga llista de motius, com ara:


a) S’han de posar a treballar per ajudar els pares en l’'intent de garantir la subsistència de la seva família.

b) S’han de posar a treballar perquè els seus pares han mort (malaltia o guerra). Al voltant de 15 milions de nens de tot el món són orfes per la mort dels pares per la SIDA, i més d’un 75% són nens de l’Àfrica Subsahariana.

c) Estan treballant perquè han caigut en mans de màfies que els obliguen a treballar (explotació infantil).

d) Han estat agafats per grups armats que els converteixen en nens soldats.

e) Estan malalts i no els és possible anar a l’escola.

f) Es troben desplaçats del seu territori, juntament amb la seva família, a causa d’algun conflicte bèl·lic o bé per un desastre natural (refugiats).

g) No existeix la possibilitat d’estudiar per manca d’escola (l’edifici) i/o de mestres.

h) Els està prohibit anar a l’escola per qüestió de sexe o raça (discriminació).

Així mateix, tot i que en aquest capítol es tracten bàsicament els problemes d’accés a l’educació amb l’enfocament orientat cap als països menys desenvolupats, no s’ha d’oblidar que aquest és un problema que, amb diferents matisos, també inclou les poblacions més afavorides, en les que actualment es palesen problemes molt diversos en aquest sentit.

L’any 2000 es van reunir a Dakar (Senegal) representants de 164 països en el marc del Fòrum Mundial Sobre l’Educació organitzat per l’UNESCO. Els seus 6 objectius, que estan en consonància amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) proposats el mateix any, són:


1. Estendre i millorar la protecció i educació integrals de la primera infància, especialment dels nens més vulnerables i desafavorits.

2. Vetllar perquè abans de l’any 2015 tots els infants, i sobretot les nenes i els nens que es troben en situacions difícils i els que pertanyen a minories ètniques, tinguin accés a un ensenyament primari gratuït i obligatori de bona qualitat i l’acabin.

3. Vetllar perquè siguin ateses les necessitats d’aprenentatge de tots els joves i adults mitjançant un accés equitatiu a un aprenentatge adequat i programes de preparació per a la vida activa.

4. Augmentar en un 50% d’aquí a l’any 2015 el nombre d’adults alfabetitzats, en particular dones, i facilitar a tots els adults un accés equitatiu a l’educació bàsica i a l’educació permanent.

5. Suprimir les disparitats entre els gèneres en l’ensenyament primari i secundari des d’aquella data fins a l’any 2005 i aconseguir abans del 2015 la igualtat entre els gèneres en l’educació, en particular garantint a les nenes un accés ple i equitatiu a una educació bàsica de bona qualitat i un bon rendiment.

6. Millorar tots els aspectes qualitatius de l’educació, garantint els paràmetres més elevats, per tal que tots aconsegueixin resultats d’aprenentatge reconeguts i mesurables, especialment en lectura, escriptura, aritmètica i competències pràctiques essencials.

Fruït de l’anomenat Marc d’Acció de Dakar, cada any la UNESCO publica un Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom. En el que fa referència a l’any 2011 es conclou que tot i els avenços aconseguits, s’està lluny d’acomplir els objectius fixats en matèria d’educació, cosa que posa en compromís no solament els objectius anteriors, sinó els mateixos Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Vegem què més reflecteix aquest l’Informe 2011 (d’ara endavant l’Informe) en relació als compromisos contrets a Dakar.

Més d'un decenni després que els governs de 164 països van adoptar a Dakar el Marc d'Acció sobre l'Educació per a Tothom (d’ara endavant EPT), en què es fixaven els sis objectius assenyalats amb l’horitzó posat al 2015, la conclusió principal que es desprèn d'aquest informe és que els governs no estan complint el compromís que van contraure col·lectivament. Aquesta severa conclusió no resta mèrits als progressos realitzats en l'últim decenni. Alguns dels països més pobres del món han aconseguit avenços considerables. El nombre de nens sense escola ha disminuït en 39 milions des de 1999. Les disparitats entre els sexes a primària i secundària s'han reduït. Cada vegada són més els nens que finalitzen la primària i cursen secundària. A més, l'aliança en pro de l'EPT entre donants i governs dels països en desenvolupament ha donat resultats. No obstant això, l'element de referència per mesurar els èxits aconseguits no és, en última instància, el camí que s'ha recorregut per arribar a l'EPT, sinó el que queda per recórrer per complir les promeses de Dakar. La conclusió final és que els progressos realitzats cap als objectius essencials han estat massa lents i desiguals al mateix temps. A mesura que s'aproxima 2015, és més urgent posar en marxa les polítiques públiques i les aliances que el món necessita per accelerar aquests progressos. Per desgràcia, en aquesta conjuntura crucial hi ha dades que mostren que els progressos s'estan desaccelerant i que, per tant, els objectius de l'EPT no s'assoliran probablement per un marge més ampli del previst. Aquesta tendència es pot modificar, a condició que es manifesti una voluntat resolta i que s'apliquin polítiques eficients. Però, sobretot, cal que els governs prenguin consciència de la magnitud del problema i augmentin els seus esforços en favor de l'educació. Les perspectives d'aconseguir l’educació primària universal el 2015 estan minvant. El 2008 hi havia més de 67 milions de nens sense escolaritzar. Encara que aquest nombre s'estigui reduint, el ritme de la seva disminució s'ha desaccelerat: en la segona meitat del decenni ha estat més lent que a la primera. Si la tendència actual persisteix, el 2015 el nombre de nens sense escola podrà superar l'actual. Entre els temes més preocupants destacats en l'Informe, cal esmentar:

  • No hi ha educació sense salut ni alimentació

Associat a l’obtenció d’una educació adequada, cal resoldre problemes bàsics com la salut i l’alimentació. En aquest sentit les oportunitats d'educació es generen prèviament a que els infants arribin a l’escola. La fam soferta a la primera infància frena el desenvolupament cognitiu dels infants i minva les seves possibilitats d'aprendre més endavant. Molts comencen a patir al ventre de la seva mare perquè aquesta no gaudeix de bona salut.

Segons l’Informe, s’evidencia una lenta millora de la salut i nutrició infantils. Cada any ingressen a l'escola primària milions de nens que han patit de malnutrició en els seus primers anys de vida. Aquest problema és molt greu a l'Àsia Meridional, on hi ha 83 milions de menors de cinc anys afectats de malnutrició. Per estimar l’estat de salut de la infància, es poden analitzar les taxes mundials de mortalitat infantil. Així el 2008, van morir al món 8.800.000 nens abans de complir els cinc anys d'edat, mentre que el 1990 aquesta taxa es va xifrar en 12.500.000. No obstant això, dels 68 països del món amb taxes altes mortalitat infantil, solament 19 van per bon camí per aconseguir la meta establerta en els ODM: reduir per al 2015 aquestes taxes en dos terços respecte a les registrades el 1990. La malnutrició és la causa directa de la mort de més de 3 milions de nens i de més de 100.000 mares.

En el món subdesenvolupat 195 milions de nens menors de cinc anys (un terç del total de la població d'aquesta franja d'edat) com a resultat de la seva mala nutrició, no tenen l'alçada corresponent a la seva edat i estan afectats de raquitisme. A banda del patiment que infligeix als nens, la malnutrició implica una càrrega per als sistemes educatius. Els nens mal nodrits presenten dificultats a l’hora de desenvolupar el seu potencial físic i mental, tenen menys probabilitats de ser escolaritzats i, en cas de ser-ho, els seus índexs d'aprofitament escolar són inferiors als dels altres alumnes.

L'alça del preu dels aliments comporta el risc que augmentin els dèficits nutricionals. Cal que els governs i els donants siguin conscients que la millora de la salut dels nens i de les seves mares és una condició per accelerar els progressos en l'àmbit de l'educació, i que el grau d'instrucció de les mares és un potent catalitzador de la millora de la salut dels seus fills. Les mares amb major grau d'instrucció tenen més probabilitats de saber que el VIH es transmet per la lactància i que els riscos de contagi de la mare al nen es poden atenuar tractant-se durant l'embaràs. A Malawi, el 60% de les mares que van cursar estudis secundaris saben que la medicació pot disminuir els riscos de transmissió, mentre que aquest percentatge només es xifra en un 27% en el cas de les dones sense instrucció. Aquestes dades demostren que l'educació de les mares representa una vacuna eficaç contra els riscos de salut que posen en perill la vida dels nens. El 2008, el Programa Conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH / SIDA (ONUSIDA) estimava que uns 370.000 nens menors de 15 anys es van contaminar amb el VIH, i en la majoria dels casos van ser les mares seropositives les que van transmetre el virus a seus fills durant el part, l'embaràs o la lactància.

Tanmateix, contràriament al que se sol pensar, el creixement econòmic no és la solució única per resoldre la malnutrició. Des de mitjans del decenni de 1990 l'ingrés mitjà a l'Índia es va duplicar, mentre que la taxa de malnutrició només va decréixer uns pocs punts percentuals. Aproximadament la meitat dels nens d'aquest país pateixen de malnutrició crònica.

  • Educació primària universal, lluny d’assolir-se

Es constata que en els darrers deu anys s'han registrat avenços notables de l'escolarització en l'ensenyament primari. Molts països que a principis del decenni semblaven estar lluny de poder assolir al 2015 l'objectiu de l'ensenyament primari universal tenen actualment possibilitats reals d’aconseguir-ho. No obstant això, el ritme dels avenços ha estat desigual. Si persisteixen les actuals tendències, el món no aconseguirà assolir aquest ambiciós objectiu que estableix el Marc d'Acció de Dakar.

Els països han de vetllar perquè els progressos de l'escolarització no es vegin minvats per altes taxes de deserció. Són massa nombrosos els nens que ingressen en el sistema educatiu i no acaben el cicle de primària. S'estima que el 2007 deu milions d'escolars van desertar de les aules a l'Àfrica Sudsahariana. Per reduir les taxes d'abandonament és imprescindible ocupar-se que els nens ingressin a l'escola a l'edat apropiada, que estiguin preparats per al seu ingrés i que se'ls dispensi un ensenyament de qualitat des dels primers graus.

 

Nombre de nens fora de l’escola per regió i sexe (1990-2009)


Font: Unesco Institute for Statistics (UIS)

L'any 2000, quan es va adoptar el Marc d'Acció, hi havia al món uns 106 milions de nens sense escolaritzar. El 2008, aquesta xifra s'havia reduït a 67 milions. A l'Àfrica Sudsahariana, la proporció d'alumnes escolaritzats va augmentar en un terç aproximadament, malgrat el gran augment de la franja de població en edat d'anar a l'escola. Un 43% dels nens del món privats d'escola viuen l'Àfrica Sudsahariana i un 27% a la regió de l'Àsia meridional i occidental, i la meitat d'ells es concentren en només 15 països. En alguns països s'ha registrat una disminució espectacular del nombre de nens sense escola. Etiòpia, per exemple, va aconseguir reduir en uns quatre milions el nombre de nens sense escola entre 1999 i 2008, i ara té realment la possibilitat d'assolir l'objectiu de l'ensenyament primari universal de 2015. Altres països que partien d'un nivell d'escolarització baix han aconseguit recórrer un llarg camí cap a la universalització de l'ensenyament primari, tot i que encara es troben lluny de poder-lo assolir d'aquí a 2015. Aquest és el cas del Níger que ha aconseguit multiplicar per dos la seva taxa neta d'escolarització en menys d'un decenni.

Tot i l’aparent progrés, el món no va ben encaminat per aconseguir l'objectiu de l'ensenyament primari universal de 2015. L'anàlisi de tendències realitzat per l'Informe examina els progressos de l'escolarització en 128 països que compten amb el 60% del total dels nens sense escola. La conclusió més destacada d'aquesta anàlisi és que el ritme de disminució del nombre de nens sense escolaritzar en la segona meitat de l'últim decenni va ser dues vegades més lent que a la primera meitat. Projectada a escala mundial, la persistència d'aquesta tendència farà que el 2015 el nombre de nens sense escolaritzar arribi als 72 milions, és a dir una xifra superior a la registrada el 2008.

  • L’educació de joves i grans

El món està molt lluny de poder assolir, d'aquí a 2015, l'objectiu de reduir a la meitat el nombre d'adults analfabets. A l'Àfrica Sudsahariana i l'Àsia Occidental, el nombre d'adults analfabets ha augmentat des de 1990. Els programes que ofereixen als adults una "segona oportunitat" educativa no tenen recursos suficients i pateixen d’una fragmentació excessiva. No obstant això, l'experiència d'Amèrica Llatina i altres regions mostra que es poden fer progressos en l'alfabetització.

Aquest compromís és una meta molt ambiciosa però poc precisa per la manca d’objectius i indicadors per al seu seguiment. La majoria dels països rics estan a prop d'aconseguir la universalització de l'ensenyament secundari i una elevada proporció dels alumnes d'aquest nivell arriben a cursar estudis superiors (el 70% a la regió d'Amèrica del Nord i Europa Occidental). A l’altre extrem hi ha l'Àfrica Sudsahariana, on la taxa bruta d'escolarització a secundària tot just es xifra en un 34% i on tan sols el 6% dels alumnes que cursen estudis secundaris ingressen en l'ensenyament superior. No obstant això, aquesta regió, que partia d'un nivell molt baix, està recuperant el seu retard. Des de 1999, les taxes d'escolarització a secundària es van multiplicar per dos a Etiòpia i Uganda, i per quatre a Moçambic. També està augmentant l'escolarització en l'ensenyament tècnic i professional, però les limitacions existents en matèria de dades dificulten l'establiment de comparacions entre les diferents regions. Encara que el nombre d'adolescents sense escolaritzar està disminuint, cal assenyalar que el 2008 encara totalitzaven 74 milions en tot el món.

Encara que els països desenvolupats tenen nivells elevats d'escolarització en l'ensenyament secundari i superior, també ensopeguen amb problemes de desigualtats i marginació. En els països de l'OCDE el 20% dels alumnes de secundària no aconsegueixen acabar el segon cicle d'aquest nivell d'ensenyament. Entre els factors de risc que condueixen a una deserció primerenca de les aules cal assenyalar la pobresa, la condició d'emigrants dels alumnes i l'escàs nivell d'instrucció dels pares.

Població mundial adulta alfabetitzada

Feu clic a la imatge per accedir a l'aplicació

La creixent desocupació juvenil, augmentada per la crisi financera mundial, ha induït a diversos països de l'OCDE a donar més prioritat a l'adquisició de competències. Per exemple, la Llei sobre Educació i Competències del Regne Unit, promulgada el 2008, estableix per a tots els menors de 18 anys l'educació i formació obligatòries, que poden consistir en cursos a temps complet o parcial, aprenentatge d'oficis i formació en les empreses . També s'estan reforçant els programes de "segona oportunitat" destinats a aconseguir que els joves amb escasses competències tornin al sistema educatiu i rebin formació. Encara que els resultats d'aquests programes són una mica desiguals, alguns han aconseguit èxits sorprenents. Als Estats Units, els centres docents comunitaris i les "escoles de la segona oportunitat" tenen una sòlida experiència en la tasca de portar l'educació als grups desafavorits.

  • L’educació i la igualtat de gènere

El paper de la dona és clau de cara al desenvolupament de les societats. Han de gaudir dels mateixos drets i oportunitats que els homes, començant per l’escolarització a l’ensenyament primari però també amb oportunitats de continuar amb els estudis mitjans i superiors. La dona també ha de tenir accés al mercat de treball. En molts països la dona sols pot dedicar-se les feixugues tasques domèstiques. Aquesta situació no ha estat aliena a països com Espanya, on fins fa unes poques dècades les dones, un cop casades, havien de tenir el permís dels marits per treballar. Però a més de tenir l’oportunitat de treballar hi ha la qüestió de la igualtat de salaris per fer la mateixa feina, cosa que fins i tot en els països més desenvolupats econòmicament no es compleix totalment. No menys important és l’oportunitat d’ocupar càrrecs de responsabilitat en totes les esferes de la societat tenint en compte únicament els mèrits i el grau de preparació.

Una altra qüestió important és el casament. En moltes societats els casaments continuen sent de conveniència i pactats entre les famílies dels nuvis sense el consentiment d’aquests darrers, especialment de la núvia, que en molts casos són nenes de poca edat. El casament (o simplement viure en parella) és un fet social que cada cop es retarda més a les societats més desenvolupades econòmicament, on la dóna té un accés més gran als estudis superiors i al mercat de treball. Alhora, també es retarda l’edat de tenir fills. Una planificació familiar adequada, amb la disponibilitat d’anticonceptius, és essencial en aquest aspecte. També és important tenir la possibilitat de conciliar la vida familiar (incloent-hi la maternitat i paternitat) amb la vida laboral.

Els progressos cap a la paritat entre els sexes en l'ensenyament primari segueixen a un ritme cada vegada més accelerat. En totes les regions que a principis del decenni registraven grans disparitats entre nenes i nens en l'escolarització (Àfrica Sudsahariana, l'Àsia Meridional i Occidental i els Estats Àrabs) s'han aconseguit avenços. No obstant això, no s'ha de menystenir la distància que encara els queda per recórrer. En 52 països, les dades corresponents a la proporció de nenes escolaritzades a primària, tal com la mesura l'Índex de Paritat de Gènere , mostren que aquest índex es xifra en 0,95 o menys, i en altres 26 països només arriba a 0,90 o és inferior. A l'Afganistan només hi ha 66 nenes matriculades a primària per cada 100 nens en aquesta situació. Si s'ha aconseguit la paritat entre els sexes a l'escola primària el 2008, el nombre de nenes escolaritzades en aquest nivell d'ensenyament superaria en 3,6 milions al registrat aquest mateix any.

Percentatge de dones en el total d'analfabets adults dels països seleccionats (2005-2008) {fusionchart id="52" Percentatge de dones en el total d'analfabets adults dels països seleccionats (2005-2008) }

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom (UNESCO, 2011)

Pel que fa a la persistència de les disparitats entre els sexes, són massa nombrosos els governs que actuen amb extrema lentitud per eliminar aquest problema. La paritat de gènere en l'educació és un dret humà, un fonament de la igualtat d'oportunitats i una font de creixement econòmic, de creació de llocs de treball i de productivitat. Seixanta-nou països del món no han aconseguit encara la paritat entre nens i nenes a primària i en 26 d'ells hi ha menys de nou nenes escolaritzades per cada deu homes. A nivell mundial, aquesta disparitat vol dir que avui podria haver a les escoles primàries 3,6 milions de nenes més. Ara bé, això representa de fet un atemptat contra els drets fonamentals de la persona humana i, a més, reforça la desigualtat entre els sexes en un pla més general i representa un entrebanc per al desenvolupament econòmic. Els països que toleren l'existència d'importants disparitats en aquest sentit paguen un alt preu per aquesta tolerància ja que menyspreen el potencial humà de la dona, limitant la seva creativitat i les seves perspectives. Encara que han progressat cap a l'objectiu de la paritat de gènere en l'educació, molts països pobres no ho aconseguiran si no és que introdueixin canvis radicals en les prioritats de les seves polítiques de planejament de l'educació.

  • Qualitat deficient de l’educació i fracàs en la solució de la desigualtat i la marginació

Escolaritzar els nens no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per inculcar-los els coneixements i competències que totes les persones i països necessiten per prosperar. Són massa nombrosos els escolars que no aprenen el suficient ni de manera adequada. Alguns estudis efectuats a l'Àsia Meridional mostren que, al cap de tres anys d'escola primària, només un de cada cinc nens és capaç de llegir un text senzill. Les avaluacions internacionals dels resultats de l’aprenentatge palesen l'existència de disparitats considerables en l'aprofitament escolar, tant en el pla internacional com dins de cada país. L'Estudi Internacional sobre el Progrés de la Competència en Lectura (PIRLS) de 2006 va avaluar, en funció de quatre nivells de puntuació, les capacitats en lectura dels alumnes de quart grau de primària de 40 països. La gran majoria dels escolars de països rics com França i els Estats Units, van aconseguir resultats que se situaven en el nivell de puntuació intermedi, o per sobre d'aquest. En canvi, al Marroc i Sudàfrica, dos països d'ingressos mitjans, les puntuacions de més del 70% dels alumnes es van situar per sota del nivell mínim.

Vetllar perquè els docents es formin adequadament, aportar els recursos necessaris i prestar-los assistència suficient són tres exigències de màxima importància si es vol elevar el nivell de l'aprofitament escolar dels alumnes. Per aconseguir l’educació primària universal el 2015 es necessitaran, d'aquí a aquest any, 1,9 milions de mestres suplementaris i més de la meitat d'ells hauran de ser contractats a l'Àfrica Sudsahariana.

A la Cimera sobre els ODM de les Nacions Unides de 2010, els governs van admetre que era necessari "donar a tots els nens oportunitats equitatives d'educació i aprenentatge [...] fent front a les causes fonamentals de les desigualtats". Per tant, ara s'han de plasmar aquests compromisos en fets. Els progressos cap als objectius de l'EPT es veuen frenats per profundes disparitats en les oportunitats d'educació que estan vinculades al nivell d'ingressos, el sexe, la pertinença ètnica, l'idioma i altres factors de desavantatge. Les polítiques per aconseguir més equitat varien en funció dels països i no hi ha receptes en aquest àmbit. No obstant això, mirant al 2015 els governs haurien d'establir metes per reduir les desigualtats, per exemple reduir a la meitat les que es donen en l'assistència a l'escola i que guarden relació amb el nivell d'ingressos, el lloc de domicili, la pertinença ètnica i altres factors.

  • Insuficient ajut internacional en un context de crisi

Des de 2002, l'ajuda global a l'educació bàsica gairebé s’ha doblat i ha contribuït a la consecució d'alguns progressos importants. En alguns països com Bangladesh, Cambodja, Etiòpia, Moçambic, Tanzània, Rwanda o Senegal, l'ajuda ha tingut un paper important en el suport a polítiques que han contribuït a accelerar la progressió cap a l'educació per a tothom. Encara que els que mantenen punts de vista pessimistes sobre l'ajuda posen en dubte el valor de l'assistència al desenvolupament, els resultats obtinguts sobre el terreny mostren un panorama més favorable. No obstant, cal assenyalar que els donants han incomplert els compromisos contrets l'any 2000 a Dakar i en les successives reunions internacionals celebrades des de llavors. En l'ajuda a l'educació influeixen inevitablement els volums de l'ajuda global i l'entorn general d'aquesta. El 2005, les promeses de finançament formulades pel G8 i la Unió Europea per al 2010 es van xifrar en 50.000 milions de dòlars, la meitat dels quals s’havien assignar a l'Àfrica Sudsahariana. El dèficit global de l'ajut previst s'estima en 20.000 milions de dòlars, dels quals 16.000 milions corresponen a aquesta regió. Per posar un exemple, amb una reduïda fracció de la despesa militar mundial podria eixugar-se el dèficit anual de finançament de l’EPT.

 

Total de la despesa militar i desemborsament en concepte

d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) dels països del CAD en dòlars (2008)

Font: Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom (UNESCO, 2011). A partir de dades de l’OCDE-CAD i SIPRI 2010

 

Els donants, les institucions financeres internacionals i altres organismes segueixen ignorant àmpliament les conseqüències de la crisi financera mundial en les perspectives d'aconseguir l'educació per a tothom. A causa de l'augment de la pobresa i la vulnerabilitat, i tenint en compte les limitacions imposades als esforços nacionals en matèria de finançament per les pressions que s'exerceixen en l'àmbit fiscal, l'ajuda és essencial per preservar els èxits aconseguits i establir les bases que permetin progressar amb més rapidesa.

 

Comparació de l’ajuda financera rebuda amb el de l’ajuda demanada, per sector (peticions consolidades i instantànies formulades al 2009)

 

Font: Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom (UNESCO, 2011), a partir de dades de l’Oficina per la Coordinació d’Afers Humanitaris (OCHA) 2010

 

La importància d’educar i sensibilitzar al Nord

No es pot finalitzar aquest mòdul sense assenyalar els esforços que en el món universitari a casa nostra es porten a terme per incloure en la formació dels estudiants els continguts docents transversals adequats per tal de donar a conèixer i cridar l’atenció sobre els problemes de desigualtat en el planeta, dels quals, aquest mateix capítol n’és un exemple.

El coneixement de les diferències i les seves causes entre el món desenvolupat i el món empobrit és complex i requereix un canvi d'actitud individual i global que condueixi a un compromís de responsabilitat. Des del món universitari és un deure formar i informar en aquest sentit, així com fomentar, tant entre la comunitat universitària com entre la societat de l’entorn, un pensament crític i analític, amb l’objectiu de conèixer i entendre millor la realitat del món i que permeti qüestionar aquelles actuacions que generen discriminació, desigualtat i conflicte, promovent valors com la solidaritat i la cooperació per avançar cap a la construcció d'una societat més justa i igualitària i cap a un veritable desenvolupament humà.