Abans de començar, cal conèixer alguns actors clau. Per a fer-ho és necessari aturar-se a l’any 1944, a la localitat nord-americana anomenada Bretton Woods (New Hampshire) i, més concretament, a l’hotel Mount Washington.

Hotel Mount Washington (Bretton Woods), www.historic-hotels-lodges.com.

En un món arrasat per la Segona Guerra Mundial, que encara no havia finalitzat, i amb bona part dels països del Tercer Món sota la dominació colonial, aquell hotel va acollir una reunió que canviaria la història de l’economia mundial fins l’actualitat, es tractava de la Conferència Monetària i Financera de las Nacions Unides. Hi van participar 44 països i uns 700 representants.

Els Estat Units, sorgien com la major potència econòmica mundial. Mentre el món patia les seqüeles de la Guerra, el país nord americà havia tingut un paper cabdal en els esdeveniments bèl·lics, les seves infraestructures estaven intactes així com els seus sistemes de producció, que treballaven més que mai i gaudia d’una important acumulació de capital. Resultava fàcil adonar-se’n que l’obertura dels mercats mundials i comptar amb aliats era vital per als seus interessos. Així es varen imposar les seves propostes, impulsades per Harry Dexter White en oposició a les aportacions de Gran Bretanya, orientades per l’economista John Maynard Keynes. S’iniciava així un nou ordre econòmic mundial.

A partir d’aquesta conferència el dòlar va esdevenir la divisa de referència mundial, així mateix va sorgir l’Acord General d’Aranzels i Comerç (GATT) que molt més endavant es convertiria en l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

Les altres institucions sorgides a partir dels acords de Bretton Woods foren:

És la principal institució sorgida de Bretton Woods i, per tant, un organisme especialitzat del sistema de Nacions Unides. El seus objectius són: el foment de la cooperació monetària internacional, facilitar l’expansió del comerç internacional, fomentar l’estabilitat canviària, contribuir a l’establiment d’un sistema multilateral de pagaments i oferir fons per a corregir els desequilibris de la balança de pagaments.

Amb 187 membres, la quantitat de vots que te cada país per a la presa de decisions, està relacionada amb la seva aportació financera. Els 24 països de la OCDE controlen el 55% dels vots y Estats Units, Regne Unit, Alemanya, França i Japó el 44%.

Se li solen criticar recomanacions que, lluny de promoure el desenvolupament de països necessitats, actuen en direcció contrària. Un dels exemples més paradigmàtics és el de la crisi financera d’Argentina a l’any 2001.

Inicialment fundat amb el nom de Banc Internacional de Reconstrucció i Foment, és una institució multilateral de desenvolupament de les Nacions Unides. Agrupa dues institucions que tenen tres funcions que es relacionen entre si: proporcionen préstecs, faciliten assessoria econòmica i assistència tècnica i estimulen la realització d’inversions:

  • El Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF). El seu objectiu és la reducció de la pobresa dels països menys desenvolupats mitjançant assessoria financera. Financia les seves operacions bàsicament amb els emprèstits que obté en els mercats mundials de capital.
  • L’Associació Internacional de Foment (AIF). Ofereix ajuts als països més pobres en les condicions més favorables possible, per al serveis més bàsics (educació, vivenda, aigua o sanejament). Els recursos són proporcionats, bàsicament, pels països membres més rics.

El Banc Mundial es nodreix també de fons provinents de governs, bancs privats, organismes de crèdit a l’exportació i altres institucions multilaterals.

Altres institucions afiliades al Banc Mundial són la Corporació Financera Internacional (CFI) i l’Organisme Multilateral de Garantia d’Inversions (OMGI).

  • Grup dels 8 (G8)

Després de diverses incorporacions al llarg dels anys aquest grup el formen Alemanya, Canadà, Estats Units França, Gran Bretanya, Itàlia, Japó, i Rússia, el pes polític, econòmic i militar dels quals és molt rellevant a escala global. La pertinença al grup no segueix criteris democràtics ni es basa en un criteri únic, ja que no són ni els vuit països més industrialitzats, ni els més rics.

El trencament del sistema monetari originat a Bretton Woods va provocar una divisió creixent entre els països més poderosos i la resta pel que fa al tractament dels problemes econòmics i financers internacionals. En aquest sentit. aquest països tracten de coordinar les seves polítiques per tal de seguir un full de ruta comú econòmic, polític i diplomàtic.

Pel que fa al deute extern, aquest grup te una importància fonamental atès que dels seus acords sorgeixen les accions que després aprovarà el Club de París.

  • Club de París

És el “club dels creditors”. Està format pels governs creditors i te una importància cabdal en el tractament del deute internacional. Te una marcada incidència del G8 i s’encarrega d’una bona part del deute bilateral. A aquest club és a on acudeixen els països deutors per tal de resoldre els seus problemes de pagament per tal d’arribar a acords de reestructuració o operacions d’altres tipus.

Aquest fòrum informal, no te estatuts, ni personalitat pròpia ni institucions que el controlin i disposa de lleis no escrites que s’apliquen de manera general.

  • Club de Londres

Agrupa les entitats creditores privades. No te personalitat jurídica o regles escrites i no manté reunions de caràcter periòdic. L’objectiu de les seves reunions és coordinar el refinançament del deute dels països deutors, són les “comissions consultives”. Les seves decisions es prenen per consens, tot i que mai se’ls hi dona publicitat.

Què és el deute extern?

Existeix una diversitat molt gran de maneres de referir-se al concepte deute extern, principalment depenent del context en el que se’n parla. En l’àmbit més socialment sensible als problemes de la desigualtat en el món, s’acostuma a definir com els diners que els bancs privats, els governs del Nord i les institucions financeres internacionals reclamen als països del Sud com a conseqüència dels préstecs que els seus governs van rebre (i continuen rebent) i als que no poden fer front a causa de l’abusiu tracte al que són sotmesos. En aquesta mateixa direcció, es parla també de deute il·legítim i de deute ecològic, que són tractats breument més endavant.

En un context de caràcter més tècnic deute el extern total és considerat (Vaquero, C. et al, 1999) com la suma de a) el deute públic i amb garantia publica a llarg termini i el deute privat a llarg termini sense garantia, b) la utilització del crèdit del FMI i c) el deute a curt termini.

a) El deute a llarg termini agrupa tres classes de préstecs: públics, amb garantia pública, i privats sense garantia.

a.1) Els préstecs públics són les obligacions externes de deutors públics, inclòs el govern nacional, els seus organismes i entitats públiques autònomes.

a.2) Els préstecs amb garantia pública són les obligacions externes de deutors privats quin reemborsament està garantit per una entitat pública.

a.3) Els préstecs privats sense garantia són les obligacions externes de deutors privats quin reemborsament no està garantit per una entitat pública.

b) La utilització del crèdit del FMI es refereix a les obligacions de recompra al FMI respecte de tots els usos dels seus recursos, excloses les corresponents a girs contra el tram de reserva. Les xifres comprenen les compres pendents dins dels trams de crèdit, inclòs l’accés ampliat als recursos i a tots els serveis especials (existències reguladores, finançament compensatori, servei ampliat del fons i servei de petroli), els préstecs del fons fiduciari i les operacions del servei ampliat d’ajust estructural.

c) El deute a curt termini és el deute amb un termini de venciment original d’un any o menys. Compren els endarreriments acumulats en els interessos sobre el deute a llarg termini pendent i desemborsat que es deuen però que no s’han pagat.

Sigui com sigui és una evidència que la càrrega del deute extern fa que augmenti la desigualtat entre els països i les societats i constitueix un dels majors entrebancs del Tercer Món per tal de sortir d’una espiral financera sense sortida que els remet a la pobresa. L’economista Jeffrey Sachs, 2005, opina el següent:


La conducta dels països creditors en les últimes dècades no s’assembla en res al compromís i la pràctica dels Estats Units durant l’elaboració del Pla Marshall, quan van decidir ajudar a reconstruir Europa amb ajuts enlloc de préstecs. Els administradors del període posterior a la Segona Guerra Mundial coneixien molt bé la desastrosa experiència que es va produir després de la Primera Guerra Mundial, quan, tal i com havia pronosticat Keynes, els deutes de guerra dels aliats i l’exigència de les reparacions de guerra a les nacions derrotades va sumir als països creditors i deutors a una crisis política i financera perllongada que va contribuir a que es desencadenés la Gran Depressió i, indirectament, a l’auge del feixisme. Després de la Segona Guerra Mundial, els estrategs nord-americans van optar per una via diferent que garantís que els deutes de postguerra no suposarien un obstacle per a les fràgils democràcies d’Europa. Avui dia faríem molt bé en seguir aquest plantejament. Ha arribat el moment d’integrar en el paquet d’ajuts de les estratègies de reducció de la pobresa basades en els Objectius del Mil·leni la condonació absoluta del deute dels països pobres molt endeutats.

Els 25 països amb els valors més elevats de deute extern (public i privat) l'any 2009

Font: Adaptació de dades elaborades i cedides per l'Observatori del Deute en la Globalització. A parti de Global Development Finance, 2011 (Banc Mundial)

Relació del deute extern amb el Producte Interior Brut


Per accedir a l'aplicació cliqueu a la imatge

L’origen de l’endeutament de pràcticament tot el món subdesenvolupat s’ha d’analitzar a partir del moment en que s’inicien els processos d’independència fruit de la descolonització de meitats del segle XX, de tal manera que els nous estats sorgits van haver d’endeutar-se per poder posar en marxa els respectius plans de desenvolupament atès que la major part havien quedat en situacions molt precàries, i per a fer front a la situació de desigualtat que les dinàmiques del Primer Món els obligaven a adoptar, situació que ha perdurat fins l’actualitat: preus d’importació cars, preus d’exportació barats, espoliació dels recursos naturals, pagament de patents tecnològiques, etc.

Fou a partir de 1979 que es va produir una important inflexió quan a la tolerància de les taxes d’interès, ja que es va passar d’unes condicions molt favorables per a l’endeutament a un augment considerable i sobtat. Aquests països van haver de refinançar els seus deutes amb nous crèdits del tot intolerables per a les economies del Tercer Món. De tal manera que al 1982 Mèxic va suspendre el pagament del seu deute i a continuació ho van fer economies com Argentina, Brasil o Egipte, entre d’altres. Aquest efecte multiplicador va comprometre els finançadors privats nord-americans que van quedar en situació de col·lapse.

Una de les fórmules per recobrar els diners fou acceptar el pagament del deute en bens. Així fou com es va iniciar un procés de privatitzacions de les més diverses companyies que passaren a mans dels països creditors. Una altra solució fou l’ajornament dels crèdits mitjançant complexes fórmules financeres que l’únic que aconseguien era allargar uns quants anys un patiment financer ja de per si insuportable. Una pràctica habitual recomanada pels programes d’ajut financer per aquests països ha estat alliberar fons públics per al servei del deute. Això te com a resultat que el país queda sotmès a destinar els seus recursos econòmics a eixugar el deute contret, de tal manera que li resulta impossible afrontar les necessitats més bàsiques per a la societat com l’educació o la sanitat. Això a més, s’agreuja quan el deute compromès es destina a objectius superflus. La suma de tot plegat és l’endeutament cada cop més gran i unes condicions cada cop més difícils per a retornar-lo, de tal manera que (Alvarez N. et al., 2008) en aquests darrers 25 anys els països del Sud han pagant més de set vegades la quantitat que es devia al 1980 [...] L’any 2003 els països del Sud van transferir al Nord més de 370.00 milions de dòlars en concepte de pagament del servei del deute, xifra que va ascendir a 510.832 milions de dòlars al 2005, que suposa quasi cinc vegades el que els països del Nord varen prestar en concepte d’Ajuda Oficial per al Desenvolupament (AOD), una mica més de 106.800 milions de dòlars. Des dels anys 90 la transferència de diners ha estat superior en direcció Sud-Nord. Amb la qual cosa queda sobradament palès que els països endeutats esdevenen totalment depenents dels qui, per una banda els donen els recursos financers i, per altra, els exigeixen uns interessos impagables. Així doncs, es pot afirmar la contradicció de que és el Sud el que financia el Nord i no pas a l’inrevés. Alguna veu crítica opina el següent (Galeano, 2003, Las Venas abiertas de Amèrica Latina):

Sota el pretext de la màgica estabilització monetària, el Fons Monetari Internacional, que interessadament confon la febre amb la malaltia i la inflació amb la crisi de les estructures amb vigència, imposa a Amèrica Llatina una política que aguditza els desequilibris enlloc d’alleugerar-los. Liberalitza el comerç, prohibint els canvis múltiples i els convenis d’intercanvi , obliga a contraure fins a l’asfixia els crèdits interns, congela els salaris i desanima l’activitat estatal. [...] Les seves fórmules, no solament han fracassat en l’estabilització i en el desenvolupament, sinó que a més han intensificat l’estrangulació externa dels països, han augmentat la misèria de les grans masses desposseïdes, posant al límit les tensions socials, i han precipitat la desnacionalització econòmica i financera, a l’influx dels sagrats manaments de la llibertat de comerç, la llibertat de competència i la llibertat de moviment dels capitals.

Tot i això, cal no passar per alt les massa freqüents actuacions immorals promogudes per alguns dirigents del Sud, apropiant-se il·legalment dels fons destinats al desenvolupament i benestar dels seus conciutadans, dedicant-los a infraestructures innecessàries pel conjunt de la població, o bé malbaratant-los en obres, sovint extravagants, per enaltir la pròpia figura. La qual cosa, per altra banda, diu poc a favor dels mateixos organismes finançadors, ja que no s’ha d’oblidar que l’objectiu dels ajuts era (i és) resoldre els problemes de desigualtat i de necessitats bàsiques del Tercer Món. En aquest sentit, cal un control exhaustiu pel que fa a la destinació dels fons paral·lel a l’atorgament dels mateixos, sumat a la persecució i condemna per als casos de corrupció o frau, així com el consens internacional per a la recuperació dels fons desviats.

Sobre aquest casos existeixen abundants exemples (Pinochet a Xile, Marcos a Filipines, Duvalier a Haití, Somoza a Nicaragua, Suharto a Indonèsia, etc.). Un dels més paradigmàtics fou el cas d’un dels dirigents més corruptes que ha conegut el continent africà, Mobutu Sese Seko a l’antic Zaire (ara República Democràtica del Congo), quina fortuna personal es calculava al voltant de 10 bilions de dòlars. Els informes de corrupció de Mobutu eren prou coneguts, tot i això, les institucions financeres multilaterals, i fins i tot alguns governs, li van concedir ajuts que, a banda de deixar el país cada cop més endeutat, omplien els comptes bancaris del president. En ser derrocat al 1997, la suma del deute de Zaire era de 13 bilions de dòlars.

Algunes accions per l’esperança

Noruega davant l’il·legitimitat del deute (Alvarez N. et al., 2008)

Abans de narrar aquest episodi, es fa necessari explicar que un deute es considera il·legítim quan els ajuts atorgats ho són sota condicions, circumstàncies o mecanismes que violen els drets humans, econòmics o socials. Així, com s’han donat casos de préstecs atorgats a dirigents corruptes, per al manteniment de règims dictatorials, per a finançar compres d’armament, que beneficiaven només a la societat benestant d’un país, o que eren perjudicials per al medi ambient.

Arran d’una campanya ciutadana, Noruega fou el primer país que va cancel·lar un deute per considerar-lo il·legítim. Concretament fou el cas d’una exportació de vaixells a Equador, Egipte, Perú, Jamaica i Sierra Leone, despesa que els va generar deute extern. Es va demostrar que la societat d’aquests països no en va rebre cap benefici i que, contràriament, l’objectiu amagat era l’estímul de la industria naval noruega.

En conseqüència, el govern norueg ho va admetre i va reconèixer la seva responsabilitat en la generació d’aquest deute generat a països empobrits de forma il·legítima. El resultat final fou la cancel·lació del deute contret.

Aquest fet va provocar la demostració del fracàs de moltes polítiques de desenvolupament i el replantejament d’aquestes, per tal de no repetir pràctiques il·legítimes en el futur.

Campanya Quien Debe a Quien? Un plantejament des de la societat espanyola

Són molts els moviments i institucions mundials que creuen que les polítiques oficials de gestió del deute són ineficaces. En aquest sentit, criden l’atenció sobre aquest fet i proposen alternatives per tal de cercar solucions amb l’objectiu de combatre aquesta situació. Una de les més conegudes a l’Estat Espanyol és la Campanya Quien debe a Quien?

Aquest moviment social el formem tot tipus d’institucions de l’Estat organitzades sota el nom de “Xarxa per l’Abolició del Deute Extern i la Restitució del Deute Ecològic” i basen la seva feina en la mobilització, les campanyes i altres iniciatives que pretenen estimular la millora de la informació, la sensibilització social i la incidència política. Cal afegir que te especial vinculació amb el món universitari, així mateix, està relacionada amb altres campanyes i xarxes internacionals.

La Campanya te com a compromisos la lluita per unes polítiques orientades a l’abolició del deute extern i de les polítiques que impossibilitin la consecució de les necessitats més bàsiques dels països del Sud, fomentar la participació ciutadana traslladant la idea de corresponsabilitat, la denúncia de la il·legitimitat del deute extern i la promoció del debat polític i social en referència al deute ecològic i el canvi climàtic, entre d’altres objectius.