Diàspores, invasions, pelegrinatges, rutes comercials o colonitzacions han construït el món que avui coneixem. Al llarg de la història, els sers humans s’han desplaçat contínuament, fugint de la fam, buscant una climatologia més favorable o defugint conflictes, de tal manera que es pot afirmar que la humanitat és essencialment nòmada. Actualment, els motius no han variat massa. Tot i que la raó més comuna és la cerca d’unes millors condicions econòmiques, la fugida amb motiu de conflictes armats continua sent un fet massa habitual. Cal però tenir en compte una nova tipologia de migració, es tracta dels desplaçats per raons de degradació ambiental, dels que se’n parla al final d’aquest capítol.

• Les primeres migracions de la història

Els grups humans s’han desplaçat des de molt antic. Un cop poblada Àfrica, el sud est asiàtic i l’est d’Europa, els nostres avantpassats van iniciar les rutes cap al continent americà. El poblament d’aquest continent encara avui suscita controvèrsia, essent la hipòtesi més reconeguda la del pas a través de l’Estret de Bering (fa uns 15.000 anys), durant els períodes en que es trobava glaçat. Més endavant (fa uns 8.000 anys) Europa es va començar a poblar amb grups suposadament provinents de l’Índia, Sibèria, del Caucas, etc. eren els anomenats indoeuropeus. Posteriorment, aquestes poblacions es van expandir formant el món grecollatí al sud d’Europa i les tribus celtes i germàniques al centre i nord (aproximadament al 2.200 a. C.).

Si vols veure l’evolució de les migracions antigues fes clic a la imatge:

Més endavant (1.000 a. C.) grecs i fenicis es van desplaçar per tota la Mediterrània poblant el nord d’Àfrica i àrees del que avui serien Itàlia i Espanya. La creació d’assentaments en aquests territoris va originar les primeres ciutats, la qual cosa va estimular un nou fenomen migratori, del món rural a la ciutat. Així es comença a manifestar una migració entre diferents sectors econòmics que perdurarà al llarg de la història fins l’actualitat, a on els èxodes rurals han generat enormes nuclis urbans desactivant, molt sovint, el camp i gran part de les seves activitats.

Després de l’Imperi Romà i les invasions bàrbares, els víkings, s’expandeixen a través d’expedicions arribant al que avui serien Irlanda, Gran Bretanya, Canadà i, fins i tot, a l’interior de territoris a on s’hi pogués arribar navegant pels rius, com França o Espanya.

A partir del descobriment d’Amèrica (1492), s’inicia una època de grans migracions produïdes, entre altres motius, per la millora tecnològica, sobretot pel que fa a instruments de navegació i posicionament geogràfic. Així es va iniciar, des d’Europa, la colonització d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica, la qual cosa també va significar la reducció al no res de poblacions i cultures mil·lenàries que poblaven aquests continents com la maia, asteca, inca o altres pobles indígenes del nord d’Amèrica, que van acabar essent pràcticament exterminats.

• Les migracions contemporànies
  

Arribada l’emancipació de les colònies americanes, és quan es produeix el major desplaçament migratori de la història (entre principis del s. XIX fins la meitat del s. XX) que es dirigeix, principalment, des d’Europa a Amèrica. Es calcula que 55 milions d’europeus van fer aquest trajecte, una quarta part britànics, als que cal afegir molta emigració xinesa. En el cas del britànics, cal assenyalar un episodi demogràficament significatiu pel que fa a la població d’Irlanda, quina alimentació era depenent de l’agricultura i que va sofrir diferents crisis a causa de les males collites de la base de la seva alimentació, la patata. Aquest fet va causar fam i la mort de més d’un milió de persones. Fou així que set milions d’Irlandesos van fugir cap a Anglaterra i, sobretot, cap als Estats Units.

Més endavant foren grans països despoblats els que acollirien molta emigració com Austràlia, Canadà, Argentina o Brasil. Països construïts a partir de la immigració i que avui, en la seva majoria, disposen de fortes restriccions a l’hora de regular l’entrada d’emigrants. Paral·lelament, a Àsia, uns 14 milions de xinesos es van desplaçar poblant Indonèsia, Tailàndia, Malàisia o Vietnam.

Aquest fet encara s’ha incrementat més a començament de l’actual segle. Des de les Nacions Unides s’estima que en el món actual, de 7.000 milions d'habitants, almenys 214 estan vivint fora del país on van néixer. Tenint en compte que a l’any 1965 n’eren 77 i al 1995 n’eren 120, veiem que el nombre de persones desplaçades s’ha multiplicat per 2,5, en menys de mig segle. Així, les dimensions d’aquest fenomen han assolit una escala global, ja que mentre que anys enrere afectava només a determinades regions del planeta, en l’actualitat afecta, per diferents raons, a tots els territoris del món.

Fa uns 2.000 anys, la població mundial era d’uns 300 milions d’habitants i per duplicar-se van haver de transcórrer 1600 anys. Així doncs, el fenomen del creixement accelerat de la població del planeta és força recent. De fet, es va iniciar a partir de 1950 (hi havia al voltant de 3.000 milions de persones) duplicant-se només en el transcurs de 50 anys (al 2000, hi havia a la Terra uns 6.000 milions de persones).

 

El 31 d'octubre hi haurà 7.000 milions de persones sobre la Terra. En el transcurs de la meva vida, la població mundial gairebé s'ha triplicat. I dins de 13 anys hi haurà 1.000 milions de persones agregades a la població. Durant les vides dels meus néts podria arribar a haver fins a 10.000 milions de persones al món.

 

Babatunde Osotimehin,
Director Executiu del UNFPA
Pròleg de l’Informe sobre l’Estat de la Població Mundial 2011

Font: Elaboració pròpia a partir de UNFPA, 2011

La gran diferència pel que fa als patrons de nivell de vida existent entre el món desenvolupat i els països en desenvolupament actua com a potent reclam per aquells quin objectiu és fugir de la pobresa o de condicions de vida precàries. Sobretot per l’efecte dels mitjans de comunicació als que avui en dia tothom hi té accés i, en moltes ocasions, per l’efecte demostració dels emigrants que tornen de visita que, tot i que amb resultats molt diversos, sovint es presenten amb l’aparença d’haver millorat molt les seves condicions vitals. Tanmateix, en moltes ocasions, les noves condicions en el país d’acollida poden arribar a ser tant o més precàries que les anteriors, amb els condicionants afegits de la solitud, la persecució, noves malalties, maltractaments o estafes. En aquest context sorgeixen una innumerable diversitat de negocis, la majoria il·legals, al voltant de les migracions: explotació laboral, falsificació de documents, tràfic de persones, etc.

Els països receptors acostumen a viure les migracions com una amenaça. En aquest sentit, desenvolupen polítiques orientades al control i la repressió dels immigrants sense permís legal, els quals formen una part important de les migracions actuals. Així mateix, el recel als canvis culturals i a la manera d’integrar-les o assimilar-les constitueixen un problema afegit per als territoris d’acollida.

Existeix una paradoxa que incideix greument a incrementar, encara més, la bretxa entre el Nord i el Sud, és quan les persones formades en els països en desenvolupament emigren en busca de millors condicions laborals i prenen la determinació de desenvolupar la seva carrera professional en un país més ric que el d’origen. Així és com molts informàtics indis emigren cap als Estats Units i Anglaterra i una bona part dels metges africans abandonen el continent i es distribueixen per Europa, sobretot a França. Es calcula que una cinquena part dels africans altament qualificats podria acabar treballant en algun país de la OCDE. Aquesta és una forma perversa d’aprofitament del capital humà especialitzat, quina formació ha finançat el Sud, i que el Nord explota com una força laboral qualificada que contribueix al manteniment de l’estat del benestar i se suma als seus mecanismes de producció, reduint les possibilitats de desenvolupament del país d’origen.

Des del Fons de Nacions Unides per a la Població (UNFPA), es defineix migrant com:

[...] algú que ha residit en un país estranger durant més d'un any independentment de les causes del seu trasllat (voluntari involuntari) o dels mitjans utilitzats (legals o altres), les persones que viuen en un altre país sense autorització o sense documentació són considerats "migrants irregulars", mentre que els que han estat introduïts mitjançant contraban o han estat objecte de tracta d'un país a un altre són considerats "migrants il·legals" [...]

UNFPA, 2011

• Codesenvolupament. Immigrants i societat d’acollida actors de la cooperació.

En els darrers anys, ha aparegut un nou instrument, el codesenvolupament, que combina dues dimensions: la cooperació al desenvolupament i el fenomen migratori. Mitjançant les estratègies fonamentades en aquest instrument, els immigrants, a partir del coneixement de dues realitats (origen i destí) poden, a la vegada que s’integren en la comunitat d’acollida, relacionar-se de manera profitosa amb el seu espai d’origen. Això cal fer-ho amb la complicitat de les dues societats, la de destí i la d’origen, en les que cal que existeixi la col·laboració i implicació necessària per a possibilitar la posada en marxa de projectes i iniciatives viables i realistes per al desenvolupament. Amb això és possible integrar programes, tant d’immigració com de cooperació, per a que els fluxos de la migració puguin, alhora, beneficiar a ambdues comunitats.

Ja al 1997, el professor Sami Naïr, considerat el creador del concepte, definia codesenvolupament com:

“una proposta per integrar immigració i desenvolupament de forma que tots dos països, el de partida i el d’acollida, puguin beneficiar-se dels fluxos migratoris. És a dir, una forma de relació consensuada entre dos països de forma que l’aportació dels immigrant al país d’acollida no es tradueixi en una pèrdua per al d’enviament”.

Una interpretació posterior que s’expressa en el document sobre l’Estratègia de Codesenvolupament (2009) de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) , el defineix com:

Qualsevol intent o qualsevol instrument orientat a aprofitar el potencial dels fluxos migratoris amb l’objectiu del desenvolupament. Altrament dit, qualsevol intent d’activar positivament la relació entre migració i desenvolupament, fent de la primera un factor o motor del segon.

En aquest mateix document, s’exposa que no es pot parlar de codesenvolupament sense els següents requisits:

a) Contribuir a la millora de la transnacionaliat, mitjançant la creació i suport de xarxes, els canals estables d’informació, l’establiment d’aliances.

b) Enfortir l’associació, la participació i les capacitats, tant de les organitzacions específiques de persones migrades com d’organitzacions cíviques en origen i destí, que asseguri una participació de les dones migrants.

c) Pel que fa al component de desenvolupament, tenir impacte en la promoció del desenvolupament humà sostenible i, per tant, en les capacitats de les persones des d’una perspectiva integral.

d) Quant al component de ciutadania, fomentar la promoció i la protecció dels drets de les persones, que incorpori una atenció als drets de les dones.

e) Pel que fa als actors implicats i els respectius drets i deures, fer tot el possible per aconseguir una presència plural d’actors.

Sota aquesta fórmula totes les parts hi surten beneficiades: l’immigrant perquè continua mantenint el vincle amb el seu territori d’origen, la societat que l’acull perquè, en l’implicar-se, aprèn a conèixer i a valorar els immigrants que rep, i la societat d’origen perquè els projectes de desenvolupament estan formulats per aquells que coneixen de primera mà el país i que tenen el rol d’interlocutors i, per altra banda, estan dissenyats d’acord amb les seves necessitats reals.

 

 

 

Catalunya ha estat una de les primeres comunitats preocupades per incorporar el codesenvolupament en l’engranatge de les polítiques migratòries i de cooperació internacional per al desenvolupament. Aquest interès sorgeix, en bona mesura, de la necessitat de respondre a l’augment accelerat dels recents fluxos migratoris, així com a l’increment de les associacions que integren immigrants.

Segons l’ACCD (dades de l’IDESCAT 2009), la població estrangera a Catalunya va passar de suposar un 2,9% del total l’any 2000 a un 15% al 2008. Prop del 75% d’aquesta població és d’origen extracomunitari i correspon a 156 països diferents. Malgrat aquesta diversitat, només 5 països (Marroc, l’Equador, Romania, Bolívia i Colòmbia) concentren quasi el 40% dels immigrants.

Entre aquests nouvinguts, l’associacionisme s’ha anat consolidant, de tal manera que ha entrat en contacte amb agrupacions de la societat civil catalana d’àmbits molt diversos: esportius, culturals, polítics, de cooperació, etc. En aquest sentit, són moltes les experiències de codesenvolupament nascudes a Catalunya a partir d’aquestes relacions. El Marroc i Senegal són dos dels països a on, inicialment, es van promoure les primeres accions de codesenvolupament, en sectors com l’agricultura, la creació de petits negocis o la formació. Avui, el codesenvolupament està plenament estès i es considera una de les fórmules més efectives de cooperació.