La cooperació internacional per al desenvolupament comprèn el conjunt d'actuacions que porten a terme actors públics i privats, amb l’objectiu de promoure el progrés econòmic i social dels països menys desenvolupats de manera que la desigualtat existent vagi disminuint de manera progressiva i sostenible. A l’Estat Espanyol, el concepte modern de cooperació ha arribat més tard que a altres països, sobretot del nord d’Europa, així ha anat transformant-se passant del que fa uns anys eren les relacions assistencials de donació (cooperació “de dalt a baix”) a la col·laboració mútua per tal de resoldre conjuntament determinats problemes estructurals o socials, sempre a sol·licitud de la comunitat receptora de l’ajut. Paral·lelament, el sector s’ha anat professionalitzant, de tal manera que fins i tot és possible especialitzar-se a nivell universitari en temes relacionats amb la cooperació al desenvolupament. En aquest sentit, a la Universitat Rovira i Virgili, des del curs 2000-01 es pot cursar el curs Especialista Universitari en Cooperació Internacional.

Una de les múltiples formes de cooperació és el que s’anomena ajut humanitari, i que respon a pal·liar d’una manera urgent i organitzada les necessitats bàsiques d’una població. Aquestes acostumen a estar relacionades amb l’alimentació, la sanitat, la protecció de col·lectius, o la reconstrucció d’infraestructures bàsiques. Aquestes emergències solen succeir a conseqüència de sinistres diversos com inclemències de la natura, conflictes bèl·lics o epidèmies.

El sistema de la cooperació al desenvolupament està constituït per actors de diversa naturalesa. En aquest sentit, trobem organitzacions amb estratègies d'acció molt diferents, n’hi ha de públiques i de privades, algunes estan molt especialitzades i d’altres treballen en diferents àmbits, la majoria originàries dels països desenvolupats i, cada vegada més abundants, les que provenen del Sud. Entre les públiques hi ha les institucions multilaterals, els governs dels països donants i receptors, les administracions públiques a diferent escala, les universitats, etc. Per citar alguns organismes internacionals que realitzen aquestes funcions podem anomenar: les institucions financeres multilaterals com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) o els bancs regionals de desenvolupament i institucions multilaterals que no són financeres com és el cas de les agències especialitzades de Nacions Unides (PNUD), FAO, UNESCO, ACNUR, etc.).

La cooperació internacional per al desenvolupament en el context del Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) i de Nacions Unides.

La cooperació internacional és indispensable perquè els països més desafavorits aconsegueixin un major desenvolupament. Són moltes les cimeres internacionals a on aquest fet es posa de manifest, així en el principi 5 de la Declaració de Rio sobre Medi Ambient i Desenvolupament (1992), s’indica que per eradicar la pobresa es necessita la cooperació de tots els estats i de totes les persones, però la necessitat de cooperació també es posa de manifest en el principi 12, quan es diu:

 

“Els Estats haurien de cooperar per promoure un sistema econòmic internacional favorable i obert que portés al creixement econòmic i al desenvolupament sostenible de tots els països [...]”.

En paral·lel a la tasca feta des de l’Organització de les Nacions Unides, els diferents governs dels països més desenvolupats destinen importants quantitats de diners amb l’objectiu d’ajudar al desenvolupament dels països menys afavorits.

L’any 2002 es va portar a terme a Monterrey (Mèxic), i sota els auspicis de l’ONU, la Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament. Els objectius bàsics eren per un costat fer vàlids i viables els propòsits establerts a la Declaració del Mil·lenni de dos anys enrere, i en segon lloc fer arribar a tots els països els efectes positius de la globalització. Fruit d’aquesta conferència és el document final, que s’anomena Consens de Monterrey, en el qual es veu clarament la contraposició entre l’idealisme del que s’hauria de fer amb el realisme del que es pot fer o es vol fer. Tal com afirma Sánchez (2002), “una cosa és la formulació de grandiloqüents i resolutives declaracions, i una altra de molt diferent l’adopció de compromisos”.

La contribució de la Unió Europea a la conferència de Monterrey va consistir en un total de vuit compromisos (Compromisos de Barcelona) que abracen dos aspectes:

 

I. Incrementar els volums i les fonts d’ajuda oficial al desenvolupament (AOD)

II. Augmentar l’eficàcia de les ajudes.

Segons la Unió Europea, és al continent africà on s’han de dedicar més esforços, amb una major inversió, això sí, amb coherència a l’hora de distribuir les ajudes i a partir de projectes de qualitat. Al mateix temps es fa necessari millorar el governament d’aquests països i també millorar-ne la interconnexió de xarxes de transport i de comerç. Les societats han de ser més equitatives i la població ha de tenir accés als serveis bàsics, de manera que es garanteixi la sostenibilitat ambiental.

En aquest sentit però, el que es discuteix sovint, és si aquesta ajuda és suficient, si és adequada i, sobretot, si és eficaç. En aquesta direcció, l’any 2005 es va celebrar a París el segon Fòrum d’Alt Nivell sobre l’Eficàcia de l’Ajuda al Desenvolupament, integrat pels donants bilaterals i multilaterals i per nombrosos països receptors, d’on va sorgir l’anomenada Declaració de París sobre l’Eficàcia de l’Ajuda.

En aquesta Cimera els governs van reafirmar els compromisos realitzats a la Cimera de Roma (2003) d'harmonitzar i alinear el subministrament de l'ajuda al desenvolupament. Especialment en les àrees següents:

• Reforçar les estratègies de desenvolupament nacional dels països socis i els seus marcs operatius (per exemple: planificació, pressupost i marcs d'avaluació del rendiment).
• Augmentar l'alineació de l'ajuda al desenvolupament amb les prioritats, sistemes i procediments dels països socis, ajudant a incrementar les seves capacitats.
• Intensificar la mútua responsabilitat de donants i països socis cap als seus ciutadans i parlaments, pel que fa a les seves polítiques, estratègies i desenvolupament en matèria de desenvolupament.
• Eliminar la duplicació d'esforços i racionalitzar les activitats de donants, per assolir el màxim rendiment possible.
• Reformar i simplificar polítiques i procediments dels donants per afavorir un comportament de col·laboració i l'alineació progressiva amb les prioritats, sistemes i procediments dels països socis.
• Definir mesures i estàndards d'acompliment i responsabilitat per als sistemes dels països socis en gestió de finances públiques, aprovisionament, salvaguardes fiduciàries i avaluació mediambiental, aplicant-los de manera ràpida i extensa, d'acord amb les bones pràctiques àmpliament acceptades.

Així mateix, es van comprometre a emprendre accions concretes i efectives per tal de tractar problemes com els següents:

• Debilitats en les capacitats institucionals dels països per desenvolupar i implementar estratègies de desenvolupament nacional dirigides als resultats.
• Manca de compromisos que siguin més previsibles i multianuals sobre els fluxos d'ajuda subministrats als països socis.
• Delegació d'autoritat insuficient als actors de camp dels donants i falta d'incentius per col·laboracions de desenvolupament eficaç entre donants i països socis.
• Integració insuficient de programes i iniciatives globals a l'agenda ampliada de desenvolupament dels països socis, fins i tot en àrees crítiques com VIH/SIDA.
• Corrupció i falta de transparència que soscaven el suport públic, impossibiliten la mobilització i assignació eficaç de recursos i desvien els recursos destinats a activitats vitals per eradicar la pobresa i per a un desenvolupament econòmic sostenible. On existeix, la corrupció s’impedeix que els donants confiïn en els sistemes dels països socis.

També es va posar èmfasi en la supervisió i l’avaluació de les accions. Atesa la dificultat de demostrar els progressos reals a escala dels països, sota el lideratge dels països socis s’avaluaran periòdicament els progressos mutus a escala nacional, en la posada en pràctica dels compromisos adoptats en concepte d'eficàcia de la ajuda al desenvolupament.

La Declaració de Paris té com a columna vertebral cinc principis fonamentals sobre els que descansa la major part del seu contingut, es basen en:

• El principi d’apropiació. Els països socis (receptors) defineixen les seves pròpies estratègies de desenvolupament a través de processos participatius i consultius, que esdevenen programes operatius orientats a resultats adequant-se al pressupost previst. A més, coordinen la ajuda conjuntament amb els donants, i aquests respecten el lideratge dels països socis i els ajuden a enfortir i consolidar la seva capacitat en aquest sentit.

• El principi d’alineament: Els donants basen tot el seu suport en les estratègies, institucions i procediments nacionals dels països socis. En aquest sentit, respecten les estratègies de desenvolupament dels països socis, i vinculen el finançament a un únic marc coordinat i comú. Allà a on es garanteixi que l'ajuda s’utilitzarà en els objectius aprovats s’utilitzaran les institucions i sistemes dels països socis. Els països donants i receptors estableixen marcs comuns per avaluar les accions, la transparència i la rendició de comptes dels sistemes nacionals. Els donants col·laboraran a reforçar les capacitats institucionals i de gestió dels països socis. Els donants establiran compromisos plurianuals sobre l'ajuda, la desemborsaran puntualment i es comprometen a deslligar la ajuda d'acord amb els criteris del Comité d’Ajuda al Desenvolupament (CAD).

• El principi d’harmonització. Els donants simplifiquen els procediments de planificació, finançament, desemborsament, supervisió, avaluació, etc. Tots dos (donants i receptors) es comprometen a una divisió del treball més eficaç. La fragmentació excessiva de l'ajuda a escala global, nacional o sectorial disminueix l'eficàcia de la ajuda. Un enfocament pragmàtic de la divisió del treball i de la distribució de la càrrega augmenta la complementarietat reduint els costos de transacció. Així mateix, es comprometen conjuntament a reforçar l'aplicació de les avaluacions d’impacte ambiental i a aprofundir en procediments comuns per als projectes, incloent consultes amb els interessats, desenvolupar i aplicar enfocaments comuns de la "avaluació mediambiental estratègica " a escala sectorial i nacional

• La gestió orientada a resultats. els països socis reforcen els vincles entre les estratègies de desenvolupament nacional i els processos pressupostaris; estableixen marcs de supervisió orientats a resultats amb indicadors accessibles, de baix cost i de fàcil gestió, i els donants es comprometen a vincular la programació i els recursos amb els resultats i alinear-los amb els marcs d'avaluació de l'acompliment dels països socis, sense introduir indicadors d'acompliment que no siguin coherents amb les seves estratègies de desenvolupament; harmonitzen els seus requeriments de supervisió i realització d'informes, i acorden formats comuns per als informes diaris, fins que puguin confiar en els sistemes estadístics i de supervisió dels països socis.

• La responsabilitat compartida. Donants i receptors són responsables dels resultats obtinguts. Són prioritats per ambdós incrementar la responsabilitat, la rendició de comptes i la transparència. Els països socis es comprometen a reforçar el paper del parlament en les estratègies de desenvolupament nacional i/o els pressupostos i a fomentar enfocaments participatius involucrant sistemàticament a un ampli ventall d'actors del desenvolupament en el moment de formular i avaluar el progrés en la implementació de les estratègies de desenvolupament nacional. Els donants es comprometen a proporcionar informació transparent, completa i a temps sobre els fluxos d'ajuda perquè les autoritats dels països socis puguin presentar informes pressupostaris complets a seus parlaments i ciutadans. Així mateix, socis i donants es comprometen conjuntament a avaluar a través dels mecanismes existents nacionals i cada vegada més objectius, els progressos de la implementació dels compromisos acordats sobre l'eficàcia de l'ajuda al desenvolupament, incloent-hi els compromisos de cooperació

Posteriorment, al 2008 a Ghana, va tenir lloc l’anomenat Programa d’Acció d’Accra.

El 4 de setembre de 2008 es va convocar el tercer Fòrum d'Alt Nivell sobre l'Eficàcia de l'Ajuda al Desenvolupament. Els ministres dels països en desenvolupament i els països donants responsables de la promoció del desenvolupament, juntament amb els directors d'institucions multilaterals i bilaterals de desenvolupament, van subscriure Declaració d'Accra, Ghana, amb l'objectiu d'accelerar i aprofundir l'aplicació de la Declaració de París sobre l'Eficàcia de l'Ajuda.

Els participants a Accra van palesar que els progressos de cooperació i ajuda al desenvolupament no eren suficients d’acord amb els ODM i es van comprometre a prendre mesures en relació a aquest retràs.

Les dades empíriques mostraven que és tindrien que abordar tres desafiaments principals per accelerar el progrés de l'eficàcia de l'ajuda

• Enfortiment de la identificació del país respecte del desenvolupament
• La construcció d'associacions més eficaces i inclusives per al desenvolupament
• L'assoliment de resultats de desenvolupament i retre comptes obertament per aquests resultats com a part central de tot el que és fa.

A banda del sistema de Nacions Unides

Un dels sectors que s’inclouen dins els concepte d’AOD és l’àmbit universitari, que a l’Estat Espanyol, des de fa uns quinze anys ha esdevingut un important agent de cooperació internacional per al desenvolupament. Així, a la Universitat Rovira i Virgili, hi ha el Centre de Cooperació al Desenvolupament “URV Solidària”, que treballa promovent accions relacionades amb la cooperació al desenvolupament vinculades a la formació, la sensibilització o a la recerca: projectes, cursos i organització d’esdeveniments.

 

“Afavorir el pensament crític, la cultura de la llibertat i el pluralisme, i la transmissió dels valors propis d’una societat democràtica, oberta i solidària; en particular, el respecte als drets humans i al medi ambient, l’educació per la pau i la cooperació internacional, especialment amb els països empobrits.”

Apartat b) de l’article 5è de l’Estatut de la Universitat Rovira i Virgili

La Universitat Rovira i Virgili també treballa conjuntament amb altres institucions universitàries en diferents àmbits, per exemple a través de la Comissió de Cooperació de l’Associació Catalana d’Universitats Publiques o, en una escala més àmplia, a través de la Xarxa Vives d’Universitats, a on s’emprenen projectes de cooperació universitaris per períodes plurianuals o mitjançant la Comisión de Internacionalitzación y Cooperación de las Universidades Españolas (CICUE).

En el marc governamental, a Catalunya, existeix l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que gestiona i es responsabilitza de les polítiques de cooperació i acció humanitària del Govern Català, i coopera estretament amb el teixit de la societat civil dedicat als mateixos objectius. També existeix el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament que vehicula les aportacions fetes des de l’àmbit municipal.

Així mateix, a l’Estat Espanyol, és l'Agència Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID) la que gestiona l’AOD mitjançant programes i projectes de cooperació, assistència tècnica, contribucions a fons multilaterals i multidonants i a programes d’organismes internacionals, acció humanitària i ajudes públiques a Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament (ONGD).

A escala encara més gran, trobem l’Agència de Cooperació Europea (EuropeAid) que és qui gestiona els programes europeus de cooperació.

Una fita històrica en cooperació oficial al desenvolupament: el 0,7%.

Tothom ha sentit a parlar del famós 0,7%. Aquesta xifra fa referència al percentatge del PIB que els països més desenvolupats haurien de destinar com a ajuda als països menys desenvolupats. Aquest percentatge va ser acordat al 1980, en la 34 sessió de l'Assemblea General de les Nacions Unides i es va assenyalar l’any 1985 com a data límit per aconseguir que els països que s’hi van comprometre l’assolissin. Malgrat aquest acord, només quatre països han aconseguit aquesta meta: Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia. La resta dels països desenvolupats ha mantingut la seva ajuda oficial per al desenvolupament al voltant del 0.3%. Això va propiciar que durant la segona meitat dels anys vuitanta i la primera dels anys noranta es fessin nombroses manifestacions i mobilitzacions per tal que els diferents governs complissin aquest compromís d’ajuda al desenvolupament.

Durant el decenni de 1990 la mitjana anual d'assistència oficial per al desenvolupament ha estat de 55.000 milions de dòlars. La proporció del total de l’AOD que correspon al sistema de les Nacions Unides ha estat al voltant del 8%. L’AOD era la principal font de fons per al desenvolupament. No obstant això, les inversions privades i els préstecs privats han pres força i han sobrepassat de forma considerable els corrents oficials. El 1998, per exemple, d'un total net de 240.000 milions de dòlars que va entrar als països en desenvolupament, 147.000 milions van ser recursos privats, i només 88.000 milions van ser fons oficials, inclosos fons que no eren d'assistència oficial per al desenvolupament.

 

% d’AOD respecte al PNB dels països donants (1960-2008)

Feu clic a la imatge per accedir a l'aplicació

En termes reals, i segons les Nacions Unides, Japó és el principal donant, seguit dels Estats Units, França i Alemanya. Estats Units és el país que econòmicament aporta més diners però, pel que fa al percentatge, és el que menys (tan sols un 0,15%). Al 1999, els 56.000 milions de dòlars de l’AOD van constituir només en 0.24% del Producte Nacional Brut dels 21 principals països donants.

 

Evolució comparativa de l'AOD (dels països CAD) i el seu % respecte el PNB

Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’OCDE (2011)

L’any 2002 la Unió Europea va fixar com a objectiu per al 2006 destinar un 0,39% del PIB a l’ajuda oficial al desenvolupament i un 0,56% l’any 2010, molt lluny de l’objectiu del 0,7%. Per la seva banda tant Bèlgica, com Espanya, Finlàndia, França, Irlanda i el Regne Unit s’han compromès a complir amb el 0,7% l’any 2012. Això va ser però, abans del context de crisi que es viu actualment.

Evolució de l'AOD espanyola (2000-2010)

Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’OCDE (2011) i Intermon Oxfam 2011 (per al % del PNB de 2009 i 2010)