Sobrepassada una dècada des de la Declaració del Mil·lenni, convé aturar-se per analitzar quina és la situació a pocs anys d’arribar la data marcada (2015) per tal d’assolir uns objectius que havien de resoldre gran part dels problemes inadmissibles que pateix el món.

Resulta paradigmàtic comprovar que ja al 2008, la mateixa ONU publicava l’informe “Resultats de l’aliança mundial per assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni” amb un subtítol força revelador “Informe del grup de treball sobre el desfàs en l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni”. Tot i que aquest Informe es basava en l’assoliment de l’Objectiu 8, resulta un instrument molt útil per a valorar l’estat de la qüestió sobre l’evolució dels ODM fins al moment.

En el pròleg d’aquest Informe, el mateix Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, afirmava:

D'aquest primer informe [...] es desprèn clarament que, si bé s'ha avançat en molts fronts, el compliment dels compromisos ha estat insuficient i està experimentant retards pel que fa als terminis previstos. No serà possible per a tots compartir el futur sense una acció concertada a nivell mundial i sense aliances sòlides. Arribats a aquest punt mitjà del període fixat per assolir els objectius el 2015, és imprescindible que tots els associats accelerin els seus esforços per complir les seves promeses.

Cimera de l’ONU 2005 (Nova York)

Del 14 al 16 de setembre de 2005, es realitza a Nova York la cimera que havia d’examinar l’evolució dels ODM des de la proclamació de la Declaració del Mil·lenni cinc anys abans.

Els eixos prioritaris en aquesta Cimera 2005 eren els següents:

• Estratègies per país. Cada país víctima d'una pobresa extrema hauria d'adoptar i començar a executar per a l'any 2006 una estratègia de desenvolupament ferma per assolir els ODM per a l'any 2015
• Finançament per al desenvolupament. L'assistència per al desenvolupament a tot el món hauria, com a mínim, de duplicar-se, durant els propers anys. Això no requeria noves promeses dels països donants, sinó el compliment de les promeses fetes. Tots els països desenvolupats que encara no ho haguessin fet haurien d'establir terminis per assolir l'objectiu del 0,7% del PIB per a L’ajuda oficial al desenvolupament (d’ara endavant AOD) com a molt tard el 2015, i començar a fer augments apreciables per al 2006 , amb la xifra del 0,5% com a fita per al 2009.
• Comerç. La Ronda de Doha de negociacions comercials multilaterals hauria de complir la seva promesa de desenvolupament i acabar el 2006 com a molt tard. Com a primer pas, els estats membres haurien de proporcionar accés als mercats lliure de drets i de contingents a totes les exportacions dels països menys avançats.
• Alleugeriment del deute. Caldria redefinir la sostenibilitat del deute com el nivell del deute que permet a un país assolir els ODM i arribar a 2015 sense que augmenti la relació d'endeutament.
• Les Nacions Unides s'han de transformar en un instrument eficaç de prevenció de conflictes, que és la funció per a la qual van ser concebudes, adoptant mesures sobre diverses prioritats polítiques i institucionals fonamentals.
• Prevenció del terrorisme catastròfic. Els Estats haurien d'adoptar una estratègia general contra el terrorisme. Així mateix, haurien de concertar un conveni sobre el terrorisme, acordant una definició clara d'aquest problema. També haurien ultimar el conveni internacional per a la repressió dels actes de terrorisme nuclear.
• Armes nuclears, químiques i biològiques. Cal aconseguir progressos tant en el desarmament com en la no proliferació. Pel que fa al desarmament, els Estats posseïdors d'armes nuclears haurien de reduir encara més els seus arsenals d'armes nuclears no estratègiques i intentar concertar acords de control d'armaments que comportin no només mesures de desmantellament sinó la irreversibilitat d'aquestes mesures, reafirmant també el seu compromís de respectar les garanties de seguretat, i mantenir la moratòria dels assaigs nuclears.
• Reduir el risc i la prevalença de la guerra. La meitat dels països que surten d'un conflicte armat tornen a caure en la violència en un termini de menys de cinc anys. Els estats membres haurien d'establir una Comissió de Consolidació de la Pau, de caràcter intergovernamental, així com una Oficina de Suport a la Consolidació de la Pau, dins de la Secretaria de les Nacions Unides, per tal d’afrontar millor el desafiament d'ajudar els països a completar amb èxit la transició de la guerra a la pau. També haurien d'adoptar mesures per reforçar la capacitat col·lectiva d'utilitzar els instruments de la mediació, les sancions i el manteniment de la pau.
• Ús de la força. El Consell de Seguretat hauria d'aprovar una resolució en què exposés els principis que s'han d'aplicar en les decisions relatives a l'ús de la força i expressés la seva intenció de regir per ells en decidir una autorització o un mandat per fer ús de la força.
• Altres activitats prioritàries a nivell mundial serien aconseguir una cooperació més eficaç per combatre la delinqüència organitzada, prevenir el comerç d'armes petites i lleugeres i eliminar el greu problema de les mines terrestres que encara maten i mutilen a persones innocents i dificulten el desenvolupament en gairebé la meitat dels països del món.
• Un altre tema clau havia de ser l’enfortiment integral i la revisió de tot el Sistema de Nacions Unides, per tal que pugui representar un instrument útil i actualitzat per poder respondre als nous desafiaments del segle XXI. En aquest sentit, també s’havia de fer realitat l’Associació Mundial per al Desenvolupament, basada en la responsabilitat mútua (Nord-Sud) i en el rendiment de comptes.

Acabada la Cimera, es va aprovar un document final que reflectia un consens de mínims entre els estats membres. Aquest document va resultar molt reduït en relació a les propostes preparatòries de la Cimera, per la qual cosa molts caps de govern, ONG i altres institucions van expressar el seu desencís.

Tot i que aquesta reunió no va produir les decisions necessàries per millorar el desenvolupament internacional i enfortir el sistema de Nacions Unides, en va sorgir algun compromís rellevant, pel qual es podria demanar comptes als diferents governs. Tanmateix alguns d’aquests compromisos estaven formulats de manera tant vaga que resulta complicat de fer-ho.

Encara que van progressar especialment els temes referits al desenvolupament i a l’alleugeriment del deute, va quedar palès que les fortes influències polítiques i financeres internacionals sobrepassen el marc de Nacions Unides. Pel que fa al finançament per al desenvolupament, mereix ser destacada la decisió de la Unió Europea d'adoptar un cronograma per incrementar l’AOD.

Com ja era de preveure la reforma de l'ONU va ser un dels temes més debatuts en aquesta Cimera i, més concretament, la reforma del Consell de Seguretat, arran de la pressió diplomàtica d’Alemanya, Índia, Japó i Brasil.

Algunes de les conclusions més destacables foren la constatació d’una disminució de les taxes mundials de pobresa, principalment en el continent asiàtic. Contràriament al que succeïa a l’África Sudsahariana, a on s’incrementava la pobresa extrema. Així mateix, es va comprovar l’evolució positiva de les dades corresponents a l’educació primària, amb l’excepció, novament, de l’Àfrica Sudsahariana. En relació a l’Objectiu 3 dels ODM, es palesava la reducció tot i que de forma més lenta del previst, en relació a la desigualtat de gènere i autonomia de la dona. Per altra banda, les dades sobre la reducció de la mortalitat infantil constituien un altre exemple d'evolució positiva però a ritme lent. En aquest sentit, fins a les hores, cada any a causa de malalties que es poden prevenir o tractar, morien onze milions de nens menors de cinc anys, la qual cosa suposa uns 30.000 al dia. Això resultava especialment greu considerant que una bona part d'aquestes morts es podien evitar ampliant programes existents basats en solucions senzilles i de baix cost. L'Objectiu 5, dedicat a millorar la salut materna, reflectia un endarreriment alt. Cada any moria més de mig milió de dones durant l'embaràs o el part i 10 milions de dones patien lesions greus o casos de discapacitat. En aquest sentit es van evidenciar alguns progressos en la reducció de la mortalitat materna en àrees subdesenvolupades, amb l’excepció, novament, de l’Àfrica Sudsahariana, o es troben els països on és més perillós donar a llum. Pel que fa a l'Objectiu 6 (combatre la SIDA, la malària i altres malalties), la SIDA continuava sent la causa principal de mort prematura en zones com l'Àfrica Sudsahariana, alhora que ocupava el quart lloc dins de les causes de mort a tot el món, de manera que, per complir aquest objectiu, s'han d'intensificar les tasques de prevenció en totes les regions del món. Cada any, de manera conjunta, dues malalties com ara la malària i la tuberculosi, causaven la mort de gairebé tantes persones com la SIDA, a més d'ocasionar greus pèrdues a les economies nacionals. El 90% de les morts per malària es produïen a l'Àfrica Sudsahariana, on s'estaven incrementant les activitats de prevenció i tractament. La tuberculosi continuava presentant una tendència a l'alça. L'Objectiu 7 (Garantir la sostenibilitat del medi ambient) també va experimentar una evolució amb incerteses. Així, encara que la majoria dels països s'havia compromès a complir els principis del desenvolupament sostenible, això no es va traduït en un avanç suficient per evitar la pèrdua constant dels recursos ambientals del planeta. Es feia palès que per assolir aquest objectiu seria necessari prestar més atenció a la difícil situació dels pobres (la subsistència quotidiana sol dependre directament dels recursos naturals que els envolten) i un nivell de cooperació mundial sense precedents fins llavors. Les mesures adoptades per impedir el deteriorament de la capa d'ozó demostraven que era possible progressar. En sentit positiu destacava la millora de l'accés a l'aigua potable, encara que una part important de la població mundial (encara un 50%) seguia sense disposar de formes bàsiques de sanejament. Gairebé 1.000 milions de persones vivien en barris urbans insalobres perquè la població urbana augmenta a un ritme molt superior al de les millores d'habitatges i al de la disponibilitat de llocs de treball productius. Pel que fa a l’Objectiu 8 dedicat a fomentar una associació mundial per al desenvolupament, els progressos assolits començaven a produir resultats, però els països desenvolupats no havien complert les fites que s'havien fixat. Per complir els ODM, l'augment de l'ajuda i l'alleugeriment del deute havien d'anar acompanyats d'una major obertura dels intercanvis comercials, d'una acceleració de la transferència de tecnologia i de majors oportunitats d'ocupació per al creixent nombre de joves que viuen al món en desenvolupament.

En resum, l'evolució de la mortalitat infantil mostrava un signe favorable, alhora que destacava el ràpid augment de l’ingrés a l'escola primària. Paral·lelament es constataven senyals que, per primera vegada, disminuïen les taxes d'infecció pel SIDA en països d'alta incidència (com Haití, Uganda i Zimbabwe). No obstant això, i com a principal llast en aquesta evolució s'observa que els avenços seguien sent desiguals; un gran nombre de països, especialment a Àfrica i Amèrica Llatina, encara no aconseguien millores importants en la lluita contra la pobresa, i el progrés en els indicadors de desenvolupament humà a Àsia meridional eren insuficients.

En el document final, els governs van confirmar el rol del Consell Econòmic i Social (ECOSOC) com el principal organisme de Nacions Unides en qüestions de desenvolupament econòmic i social. El Consell es reunirà anualment a nivell ministerial. Fonamentalment, la seva tasca serà el seguiment de les principals conferències i cimeres de l'ONU, incloent els objectius de desenvolupament acordats internacionalment. Cada dos anys el Consell celebrarà un fòrum d'alt nivell sobre cooperació per al desenvolupament amb la finalitat de examinar les tendències de la cooperació internacional per al desenvolupament, incloses les estratègies, les polítiques i el finançament, promoure l'augment de la coherència entre les activitats de desenvolupament dels diferents associats per al desenvolupament i enfortir els vincles entre la tasca normativa i la tasca operacional de les Nacions Unides .

Cimera de l’ONU de 2010 (Nova York)

Del 20 al 22 de setembre de 2010, marcat per un context de recessió econòmica mundial i amb el record de la recent la crisi humanitària causada pel terratrèmol d’Haití, els líders de 189 països es reunien novament a Nova York, amb la voluntat de revisar els objectius de desenvolupament mundial a falta de cinc anys per a la data marcada.

“Estem profundament preocupats per l'impacte de la crisi financera i econòmica, la més greu des de la Gran Depressió. La crisi ha fet malbé alguns èxits en matèria de desenvolupament assolits en molts països en desenvolupament i amenaça amb menyscabar seriosament l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per al 2015”

Punt 22 del document final de l’Assemblea General de l’ONU, setembre de 2010

Els governs reunits van manifestar la seva preocupació per l'estancament en els progressos previstos en les metes fixades, però ho van fer més amb bones paraules que proposant accions concretes de recuperació. En la primera jornada de la Cimera es van incorporar a la resolució plenària algunes de les demandes de les organitzacions de la societat civil en relació al reconeixement de la interrelació directa entre els ODM i les polítiques comercials, de migració i referents al medi ambient. Així mateix, es tenia en compte la importància de prioritzar la cobertura dels serveis socials més bàsics en els països més empobrits o la de fer transversal l'enfocament de drets humans en qualsevol política de desenvolupament.

Abans de la crisi, molts països ja havien aconseguit un progrés considerable en la reducció de l'extrema pobresa. A nivell mundial, la pobresa havia baixat el 40% des del 1990, i els països en desenvolupament estaven ben encaminats en relació amb la meta de reduir la pobresa mundial a la meitat abans del 2015. Gràcies al creixement accelerat, especialment a la Xina, la regió d'Àsia Oriental ja havia reduït a la meitat la pobresa extrema. Per altra banda, els principals països donants van disminuir la càrrega del deute als països empobrits, però no es va complir la promesa de duplicar l’ajut econòmic a Àfrica. Cinc anys abans, quan l’actual crisi econòmica ni tant sols s’endevinava, les previsions per part de la Unió Europea eren de duplicar l’AOD, passant de 33.000 milions d’euros al 2003 a aproximadament 67.000 milions al 2010, amb un increment posterior fins a 97.000 milions per al 2015.

Segons l'Informe 2010 de l’ONU per al seguiment dels ODM, es constata que la desnutrició dels nens té un efecte multiplicador i és responsable de més del terç de les malalties dels menors de 5 anys. Així s'estima que entre 2009 i 2015 és possible que es produeixin 1,2 milions més de morts de nens d'aquesta edat per causes relacionades amb la crisi.

El progrés cap als ODM, fora del relacionat amb la pobresa, havia tingut una evolució irregular. Els països en desenvolupament estaven encaminats per complir amb els objectius de paritat de gènere en l'ensenyament primari i secundari i d'accés a una font d'aigua potable. La majoria de les regions està prosperant en aquest aspecte, tanmateix i com a resultat de la crisi, és possible que uns 100 milions de persones romanguin sense accés a l’aigua potable el 2015. Encara que hi havia països endarrerits respecte dels objectius de paritat de gènere en l'ensenyament i de potenciació de la dona, es va aconseguir un bon progrés en les taxes de finalització de l'ensenyament primari, nutrició i mortalitat materna. En aquest darrer aspecte, la millora en la disminució de la mortalitat materna és més ràpid que el previs. Es va reduir a tot el món de 526.300 casos el 1980 al voltant de 342.900 el 2008, molt per sota de les últimes estimacions de les Nacions Unides, que projectaven una xifra de 500.000. No obstant això, l'avanç és dèbil i encara s'està molt lluny de l'objectiu mundial de reduir les morts maternes en un 75% per a l'any 2015, a partir de la proporció prevalent el 1990.

En menor grau, tot i no assolir les xifres previstes, es produeix un progrés en les taxes de sanejament, així mateix els objectius relacionats amb la salut constitueixen el repte més difícil atès que la majoria de les regions estan lluny de la meta. La crisi va interrompre aquest progrés, però els efectes no seran evidents fins d'aquí a molts anys. Les dades necessàries per avaluar el grau de deteriorament en els indicadors de desenvolupament no estaran disponibles fins el 2012 o més, i alguns efectes (per exemple, sobre les taxes de mortalitat i les taxes de finalització de l'ensenyament primari) es materialitzaran en els propers anys.

Font: Informe sobre seguiment mundial dels OMD 2010 (Banc Mundial)

Així les coses, tot i que les previsions més optimistes parlen d’una reducció dràstica de persones en situació d’extrema pobresa per al 2015, és molt improbable que s'arribi a la fita marcada dels ODM de disminuir a la meitat el percentatge de la població que pateix fam. Les crisis del preu dels aliments i la financera, ambdues el 2008, van exacerbar la fam en el món subdesenvolupat.

No obstant això, aquests efectes podrien haver estat més greus. Les reformes polítiques prèvies a la crisi efectuades per les nacions en desenvolupament, els països donants i les decidides mesures adoptades per les institucions financeres internacionals van ajudar a evitar que aquesta fos molt pitjor.

Tal com s’expressa en l’Informe, institucions com el Grup del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional han respost de manera ferma i ràpida; el segon va proporcionar recursos i assessoria sobre polítiques per ajudar a evitar els efectes de la crisi. Fins a finals de febrer de 2010, ha compromès aproximadament 170.000 milions de dòlars. El Grup del Banc Mundial i altres bancs de desenvolupament han procurat protegir els programes de desenvolupament essencials i enfortir el sector privat. En aquest sentit més de 150.000 milions de dòlars (dos terços procedents del Grup del Banc Mundial) han estat aportats per bancs multilaterals de desenvolupament des de l'inici de la crisi.

Si bé l'ajuda del Comitè d'Assistència per al Desenvolupament (CAD) i de l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) es va elevar en un 0,7% en termes reals el 2009 fins a 119.600 milions de dòlars, no va aconseguir satisfer els compromisos previs, en especial per a Àfrica al sud del Sàhara. A excepció de la condonació del deute, l'AOD es va elevar en un 6,8% en termes reals el 2009. L'ajuda dels donants aliens al CAD i de fonts privades també està augmentant ràpidament.

L'Informe esmentat insta els països en desenvolupament i la comunitat internacional a establir immediatament les polítiques adequades per fer front a l'escenari econòmic internacional posterior a la crisi. Les recomanacions que inclou són les següents:

• Garantir un sistema de comerç obert segueix sent un objectiu mundial important. Completar la Ronda de Doha milloraria de manera considerable l'accés al mercat dels països en desenvolupament i milloraria la seva competitivitat per mitjà d'un acord de facilitació del comerç.
• Més enllà de Doha, cal avançar en la negociació de noves normes sobre el canvi climàtic relacionat amb el comerç, i sobre seguretat energètica i alimentària.
• Per assegurar que les seves institucions siguin capaces d'aprofitar les oportunitats comercials, les nacions en desenvolupament han de continuar amb les reformes internes per facilitar el comerç i els negocis.
• Cal impulsar els fluxos d'ajuda i enfortir la seva eficàcia i adjudicació.
• Les institucions financeres internacionals han de continuar amb les reformes fonamentals per respondre millor als nous desafiaments posteriors a la crisi que enfronten els països d'ingrés mitjà i baix.

Així mateix es plantegen els següents temes a considerar:

• Com avaluen els ministres les conseqüències a llarg termini de la recessió econòmica mundial per als països en desenvolupament, en matèria de creixement, reducció de la pobresa i altres ODM?
• Què consideren prioritari els ministres per als països en desenvolupament per tal d'assolir els ODM en la recuperació després de la crisi, relatius a la protecció dels pobres i vulnerables, a la promoció del creixement i a les reformes de polítiques per millorar l'eficàcia de la prestació de serveis?
• Què consideren prioritari els ministres per a la comunitat internacional per tal de recobrar impuls per l'assoliment dels ODM relatius a l'assistència per al desenvolupament, al accés al comerç i les polítiques comercials, i a fluxos de capital privat més accessibles?
• Què consideren prioritari els ministres per les institucions financeres internacionals, en especial el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, per tal d'assistir als països en desenvolupament durant la recuperació actual i de sostenir les respostes fortes i ràpides adoptades durant la crisi? Quines accions immediates es necessiten?.

Com a conclusió de la Cimera de 2010, es constata que en els deu anys anteriors s'han donat avanços però també retrocessos i es obligatori buscar estratègies de reactivació urgents adaptades al nou context internacional per intensificar esforços en els cinc anys que resten. La crisi multidimensional que viu el món i que ha deixat a prop de mil milions de persones en situació d'extrema pobresa, fa necessària la presa d’accions extraordinàries com la recerca d’estratègies financeres addicionals contra la pobresa. Tot i que els governs signants reafirmen la vigència dels ODM com a fites assolibles per al 2015, es troben a faltar compromisos vinculants per als estats, subjectes a calendari i a rendició de comptes, que dotin de major credibilitat al discurs.

Una de les decisions importants d'aquesta Cimera va ser la proposta feta pel Secretari General sobre un ambiciós pla per millorar la sanitat de dones i nens, un dels ODM que menys avanços ha aconseguit, l’anomenada “Estratègia Mundial de Salut de les Dones i els Nens”. Per a tal projecte l'ONU ja disposa de 40.000 milions de dòlars, compromís de governs, grups i donants privats. Aquesta estratègia té com a objectiu salvar 16 milions de vides de dones i nens i tractarà a més d'evitar 33 milions d'embarassos no desitjats per al 2015.

Cada any, milions de dones i nens moren per causes evitables. Aquestes no són meres estadístiques: són persones amb noms i rostres. El seu patiment és inacceptable en el segle XXI. Cal, per tant, fer més per al nadó que sucumbeix a la infecció per falta d'una simple injecció i per als nens que mai assoliran tot el seu potencial per culpa de la desnutrició. Hem de fer més per a l'adolescent que s'enfronta a un embaràs no desitjat, per a la dona casada que s'ha vist infectada amb el virus del VIH, i per a la mare que s'enfronta a complicacions en el part.

Ban Ki-moon
“Estratègia Mundial de Salut de les Dones i els Nens” (prefaci)

Segons l'ONU, salvar 16 milions de vides per al 2015 costaria en realitat 169.000 milions de dòlars, de manera que seran necessàries noves aportacions en els propers anys que se sumin als 40.000 milions ja compromesos.