El decreixement és un eslògan polític amb implicacions teòriques, una “paraula obús” com diu Paul Ariès, que busca trencar el llenguatge estereotipat dels addictes al productivisme. L’oposat a una idea perversa que no produeix necessàriament una idea positiva; no es tracta de preconitzar el decreixement pel decreixement, el que seria absurd; però després de tot, això seria igual d’absurd que preconitzar el creixement pel creixement... El propòsit principal de la consigna del decreixement és sobretot assenyalar clarament la renuncia a l’objectiu del creixement il·limitat, quin motor no és altre que la cerca del benefici dels qui posseeixen el capital amb conseqüències desastroses per a l’entorn i, per tant, per a la humanitat {...]


En principi, el decreixement és simplement un estàndard darrera el qual es reagrupen els que han optat per una crítica radical al desenvolupament i que volen delinear els contorns d’un projecte alternatiu per a una política del postdesenvolupament. El seu objectiu és una societat en la que es visqui millor, treballant i consumint menys. Es tracta d’una proposta necessària per a tornar a obrir l’espai de la inventiva i de la creativitat de l’imaginari, bloquejant pel totalitarisme economicista, desenvolupista i progressista.

Serge Latouche (2009b)

 

Dins d’aquesta corrent de pensament hi ha diferents línies, algunes d’elles allunyades entre si, els defensors del decreixement, o com es ve a denominar darrerament “postdesenvolupament”, representen un moviment associat al pensament polític, econòmic , ambiental i social que tracta d’evitar l’augment irracional de la producció i del consum desmesurat, per tal d’apropar-se al màxim a criteris associats a conceptes de benestar o de qualitat de vida, allunyats del que sovint es coneix com “nivell de vida”. Així es qüestionen els models de vida del Nord ric, dictats pels preceptes del nou ordre mundial orientat per les teories del neoliberalisme. En aquest context, les persones hem passat de ser considerades ciutadans a ser identificats com a consumidors. En definitiva, els postulats alineats amb el decreixement tracten d’assolir el benestar de la societat amb menys quantitat de bens, la qual cosa no hauria de suposar renunciar als avenços tecnològics dissenyats per a fer la vida més confortable i pràctica, sinó de fer-ne una producció i un ús racional i a l’abast de tota la ciutadania. Afirma Carlos Taibo (2011) qualsevol projecte de decreixement sensat ha de ser, per lògica, un projecte de distribució radical dels recursos.

 

Per tal de desmentir la creença de que un major creixement econòmic equival a majors prestacions socials, els defensors del decreixement utilitzen dades estadístiques com les que reflecteixen a continuació, en les que es demostra que alguns països amb creixement econòmic molt limitat igualen o superen en àmbits com la salut o l’alfabetització a d’altres molt superiors en quan al seu PIB. Val a dir que hi ha casos, com el de China en el cas de l’alfabetització, que contradiuen aquest argument.

 

Percentatge de població alfabetitzada (a partir de 15 anys) en relació al PIB del país

Feu clic a la imatge per accedir a l'aplicació


Comparativa de l'esperança de vida en néixer i PIB ($)


Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Banc Mundial i de l’Organització Mundial de la Salut


Comparativa densitat de metges amb el PIB ($)


Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Banc Mundial i de l’Organització Mundial de la Salut

 

Tot i que te orígens anteriors, un dels intel·lectuals de referència, considerat el pare d’aquest moviment, és el professor i economista francès Serge Latouche (Le pari de la décroissance, 2006), que recull i dona suport a les del matemàtic i economista romanès Nicholas Georgescu-Roegen (La Llei de l’Entropía i el Procès Económic, 1971) que, a l’hora, ja s’intuïen en les obres d’Alfred Lotka, Eric Schrödinger, Norbert Wiener o León Brillouin a la dècada 1940-50.

Tant Georgescu com Latouche afirmen que cal fugir del creixement com a objectiu per se. La qual cosa implicaria un canvi essencial de sistema en els països més industrialitzats, en el que caldria adoptar models de vida més simplificats que no promoguin la competència social vinculada a conceptes com el poder adquisitiu o l’acumulació de bens, que no resultin perjudicials per al medi ambient i respectin als propis essers humans. Així, es busca la consecució de la realització personal i el foment de les relacions com un objectiu vital, enlloc del consumisme i l’èxit únicament econòmic, rebutjant el mite del creixement perpetu i generant una societat del post-creixement.

Latouche (2009a), citant a Georgescu, afirma la impossibilitat d’un creixement infinit en un món finit i la necessitat de substituir la ciència econòmica tradicional per una bioeconomia, és a dir, pensar l’economia en el si de la biosfera.

Per Latouche (2009b), els eixos de l’actual societat consumista són aquests tres:

  • La publicitat, que actua generant necessitats, sovint supèrflues, que provoquen estats de frustració en la majoria de la població que no les pot assolir i, per tant, esdevenen infeliços. Aquest sentiment impulsa a aquests consumidors a arribar més enllà de les seves possibilitats per aconseguir cobrir aquestes falses necessitats.

  • L’obsolescència programada, que es basa en la producció de bens per un termini d’us molt més curt del que podrien durar. Aquesta pràctica encara és més deplorable en descobrir-se que de vegades es fa inserint chips que inutilitzen deliberadament el producte quan aquest es troba en perfectes condicions. La finalitat és induir a la compra d’un producte nou ja que el cost de la reparació és superior, impulsant així la cadena del consum i del malbaratament energètic que això suposa.

Per ampliar la informació sobre el concepte d’obsolescència programada es pot veure el documental “Comprar, tirar, comprar”


  • El crèdit, quina funció hauria de ser impulsar les activitats econòmiques i productives raonables i ètiques així com ajudar als ciutadans a cobrir necessitats reals i útils, ha acabat sent un sistema nociu en la que gran part de la societat es troba atrapada per tal de poder assolir una sèrie de bens, moltes vegades prescindibles. Aquesta pràctica s’ha agreujat en els darrers anys, de tal manera que ha estat l’origen de la crisi financera actual, amb el conegut problema de les hipoteques anomenades subprime, consistents en ajuts hipotecaris a persones que se sabia, a priori, que no podrien fer front al deute subscrit.

Així doncs, el sistema econòmic que regeix la nostra societat ens incita a consumir compulsivament. Mentre tant, els governs dels països del Nord industrialitzat, promouen el discurs ecologista de les tres “r” (reducció, reciclatge i reutilització) però miren cap a un altre costat quan algunes indústries fan molt poc per disminuir la seva activitat contaminant, prioritzant els criteris productius a tota costa. Això s’agreuja encara més quan aquestes activitats es desenvolupen en països en vies de desenvolupament que és on sovint es troben molts dels recursos naturals que es cobegen.

Quatre grans qüestions es perfilen com els grans problemes del segle XXI, afirma Taibo (2011):

 

  1. Enduriment de les condicions laborals. Provocades en tot el planeta per la globalització capitalista. Precarietat en forma de salaris cada cop més baixos, jornades més llargues i drets socials en retrocés, que permeten l’especulació i multipliquen els beneficis empresarials.
  2. Herència de l’espoliació dels recursos dels països pobres. Existeix una enorme diferència entre el Nord ric i el Sud empobrit. Recordem que cada dia moren al món a causa de la fam o de malalties relacionades, 40.000 persones i que el 20% de la població del planeta disposa del 86% dels recursos naturals.
  3. Moltes de les matèries primeres energètiques més importants s’estan esgotant. La qual cosa anuncia que el seu preu s’incrementarà en pocs anys. A més a més els nivells d’aigua potable per habitant es reduiran a un terç en els propers 20 anys.
  4. El canvi climàtic, amb els efectes associats, entre ells l’elevació del nivell del mar, podria provocar que alguns estats-illa desapareguessin i que els habitants dels deltes d’alguns rius i ciutats costaneres pateixin problemes greus. Entre altres efectes del canvi climàtic hi destaca també l’alteració dels cicles de les estacions amb les conseqüències que això pot tenir en l’agricultura i la ramaderia i, per tant, en la producció d’aliments.

En aquest sentit, per encaminar una societat cap al decreixement, Latouche (2009b) parla del cercle virtuós de les “vuit erres”. Vuit canvis interdependents que es reforcen els uns als altres.

 

  • Revaluar. Cal recuperar els valors perduts o distorsionats; altruisme, sentit comú, justícia, responsabilitat, respecte per la democràcia, solidaritat, són el fonament de la projecció cap el futur.
  • Reconceptualitzar. El canvi de valors implica una nova mirada al món. Així, cal definir novament conceptes com riquesa i pobresa, escassetat i abundància. Cal evitar que l’economia actual s’apropiï de recursos naturals com l’aigua o de bens essencials per l’agricultura mitjançant els organismes genèticament manipulats.
  • Reestructurar. Aquí Latouche es refereix a la necessitat de reconvertir els sistemes productius, sobretot industrials, adaptant-los al nou paradigma.
  • Redistribuir. És necessari el repartiment equitatiu de les riqueses, tant entre Nord i Sud, com entre cada societat, generacions i individus. Això tindria un doble efecte positiu en la reducció del consum: directament reduiria la capacitat de les grans masses consumidores mundials i, indirectament, disminuiria la invitació al consum ostentós.
  • Relocalitzar. Una de les propostes més repetides del decreixement és precisament la de produir localment els bens essencials per a satisfer les necessitats de la població, sempre que això sigui possible. Així mateix, les decisions econòmiques, polítiques o culturals que puguin ser preses a escala local ho han de ser així.
  • Reduir. Cal disminuir l’impacte de la nostra manera de produir i consumir. Cal limitar l’hiperconsum i moderar el costum de malbaratar, disminuir els riscos sanitaris mitjançant la prevenció, així com la reducció dels horaris de treball, compartint-lo per tal que tothom pugui optar a una ocupació. La pràctica del turisme massiu és una altra activitat que s’hauria d’evitar.
  • Reutilitzar/reciclar. Ningú avui nega la necessitat de reduir el malbaratament desenfrenat, de combatre l’obsolescència programada ni de reciclar les deixalles no reutilitzables directament.