Cal saber que el turisme constitueix un dels sectors econòmics més importants de la indústria mundial. El nostre país és un exemple evident de progrés mitjançant l’impuls del sector turístic. Una altra cosa, són els mecanismes emprats i les seves conseqüències. Aquest progrés, a més a més, ens ha convertit en societat viatgera, de tal manera que el fet de viatjar està consolidat com un dels nostres hàbits quotidians.

Segons l’Organització Mundial del Turisme, en els darrers 30 anys, les arribades mundials de turistes internacionals s’han multiplicat per cinc. Abans de la crisi actual, s’estimava que per al 2010 les arribades aeroportuàries internacionals arribarien als 1.000 milions, la qual cosa voldria dir que s’haurien incrementat en un 60% respecte a les de l’any 2000. Era raonable pensar que aquest càlcul sofriria un revés considerable tenint en compte l’actual situació econòmica mundial, tanmateix quasi s’ha aconseguit arribar a la xifra prevista. Amb la qual cosa, queda palès que aquest sector ve demostrant una resistència apreciable en front de les adversitats externes.

A mesura que avança implacable el procés globalitzador en el que el turisme apareix com un dels bucs insígnia de les indústries, estem assistint a un increment espectacular de la demanda de turisme de natura, d’aventura, etnològic, etc. En aquest sentit, són innumerables les comunitats del món en desenvolupament que, observant les bondats que sembla que acompanyen a aquestes modalitats turístiques, sospiren per aplicar-lo amb èxit en els seus territoris.

En aquest context resulta necessari advertir que en aquests països es troba una bona part dels recursos turístics del planeta, tant naturals com culturals. Alguns ja són consumits pel turisme i d’altres ho seran irremeiablement després de la pausa obligada per la conjuntura econòmica actual, que sembla haver arribat per donar, almenys, un respir al medi ambient. Darrera de les idíl·liques postals provinents d’aquests espais, sovint s’hi amaga un altre perfil. El de l’amarga imatge de la desforestació, de l’espoliació dels recursos naturals i de l’abús al que han estat sotmeses moltes cultures i territoris que acullen activitats turístiques. Cal doncs, reflexionar sobre aquesta preocupant paradoxa i plantejar pràctiques sostenibles i adequades perquè les comunitats que pretenguin desenvolupar dinàmiques turístiques en els seus territoris s’organitzin i articulin mesures sostenibles que condueixin a obtenir un profit integral i equitatiu, i perquè els agents externs promotors d’aquestes pràctiques les realitzin de la millor manera possible i tenint en compte a la població local en primer lloc.

Se sol concebre el turisme com un recurs renovable i capaç d’estimular el desenvolupament de manera instantània, tanmateix aquesta afirmació és fal·laç i temerària. Si els promotors no actuen responsablement, és susceptible de provocar impactes negatius irreversibles i sumir a una destinació en la misèria econòmica, ambiental o social, anàlogament al que succeeix amb altres béns no renovables que generen grans oportunitats d’enriquiment i que inviten a la corrupció, sobretot en aquelles societats més febles en les seves estructures polítiques i socials. Es tracta de la gran paradoxa que representa la “fatalitat” de trobar i explotar recursos en un territori empobrit, a on se solen enriquir les oligarquies locals i els emprenedors forans, romanent la població en pitjors condicions que abans de l’explotació de la troballa.

Invertir en els països més desafavorits requereix responsabilitat i això inclou també eficàcia, rendibilitat i distribució equitativa dels beneficis. És necessari introduir procediments i estratègies empresarials, eficients però responsables, productives però sostenibles i generadores d’ocupació en condicions acceptables. El turisme, en molts països en vies de desenvolupament, com no podia ser d’una altra manera, ja és una activitat establerta, però plena d’incerteses.

Sorprenentment, a pesar de la importància econòmica que representa aquesta indústria a nivell mundial, els seus impactes negatius no han arribat als més elevats nivells de decisió. Sens dubte perquè les veus que intenten promoure una major conscienciació turística són d’escassa influència global. Una altra raó és l’errònia percepció que sovint tenen els residents locals, confonent la construcció indiscriminada i l’augment il·lusori de la demanda d’ocupació, amb el desenvolupament i el progrés.

Així, assumint que el turisme constitueix una activitat econòmica que hauria de ser capaç de generar llocs de treball dignes, noves i apropiades infraestructures, impulsar activitats alternatives o dinamitzar-ne altres d’existents, així com revaloritzar actius patrimonials tant naturals com culturals i, al mateix temps, pot implicar la generació de molts impactes negatius; ambientals, socials i econòmics, sorgeix el turisme responsable, com una opció que hauria de comprometre tots els agents que actuen en qualsevol territori que atregui turistes, per tal d’ajustar les seves actuacions considerant les singularitats de cada destinació, contribuint així en la seva sostenibilitat integral.

L’abast del turisme responsable va més enllà de la visió extraordinàriament miop que sol jutjar al turisme convencional (de masses) com una activitat irresponsable per se. El viatger responsable haurà de percebre l’entorn d’acollida, allà a on sigui, com l’espai que conforma temporalment la seva llar i que es compartit amb els residents autòctons. Sota aquest prisma, s’haurà d’esforçar a optimar els vincles amb els seus amfitrions, respectar i adaptar-se a les tradicions i costums locals i evitar alterar el medi natural o urbà, i social en el que és acollit. Paradoxalment, alguns practicants de “turisme ecològic”, sovint obliden que les seves activitats deixen de ser sostenibles quan es comptabilitza l’elevat l’impacte ambiental provocat per l’avió que els trasllada a l’altra banda de l’Atlàntic o del Sàhara. A aquest impacte, en moltes ocasions, se li ha d’afegir el que causa el precari estat mecànic o l’obsolescència dels mitjans de transport locals: tot-terrenys, autobusos, embarcacions, etc. Així, un viatger que faci un vol entre Madrid i San José de Costa Rica genera el mateix nivell d’emissions que la calefacció que necessita una persona al llarg d’un any. A continuació es mostra un càlcul de les emissions de diòxid de carboni corresponents a un passatger que viatgi en avió en un sol trajecte des de Barcelona fins a les destinacions indicades. Aquests càlculs permeten observar que difícilment podem afirmar que som ecoturistes si per practicar-ho emprenem un viatge a Nova Zelanda emetent 5.582kg de CO2 a l’atmosfera (2764 x 2).

Càlcul emissions Co² /persona (en avió) {fusionchart id="56" Càlcul emissions CO2/persona (en aviò)}

La difícil conjuntura econòmica mundial actual pot ser el moment clau per tal de dissenyar propostes que permetin la interactuació de pobles i cultures mitjançant iniciatives turístiques responsables i creatives, que ofereixin la possibilitat d’actuar profitosament a tots els agents implicats. En definitiva, crear experiències de transformació social a través del turisme, de tal manera que es generi la demanda d’alternatives viatgeres que relacionin l’oci amb la solidaritat i la responsabilitat de compartir un espai comú.

En els darrers anys han aparegut alguns codis, decàlegs, declaracions, etc. sobre el que hauria de ser un turisme respectuós i sostenible. En aquest enllaç es facilita el Codi Ètic Mundial per al Turisme (Organització Mundial del Turisme).