Ens preguntem a on van a parar els nostres diners? O ens preocupa només la seva rendibilitat, a “qualsevol preu”. Ens hem parat a pensar que per a que els nostres estalvis siguin més rendibles de vegades serveixen per a finançar males pràctiques ambientals, comerç d’armes o contribuir a l’explotació laboral de milions de persones arreu del món? En canvi, se’ns ha acudit que els nostres diners es poden lliurar a institucions que ens expliquen clarament a on es dipositen i per a què serveixen?

El concepte banca ètica sorgeix en contraposició a les pràctiques que en els darrers temps han servit per enriquir a moltes institucions financeres que, sense qüestionar-se cap plantejament moral, han desenvolupat un negoci fructífer i rendible al màxim.

Per altra banda, quan la crisi econòmica mundial esclata a causa, inicialment, per la negligència consentida d’innumerables entitats financeres impulsant operacions hipotecàries d’alt risc (hipoteques subprime) sostingudes artificiosament en un context de bonança econòmica i acompanyades d’escàndols de corrupció i malversació de fons, a qui primer rescaten els governs és, justament, a les corporacions financeres culpables del desastre. És això ètic? El crèdit enlloc d’estar al servei de les necessitats de les persones i de les empreses, ha acabat sent un instrument a favor de l’especulació més ferotge.

Sens dubte, el públic estalviador n’és, en part, còmplice per no qüestionar-se aquests fets ni per adquirir consciència de la capacitat de la seva pròpia economia. Però, per una banda, els productes financers són cada cop més sofisticats, de tal manera que sovint la informació es dilueix en una teranyina de tecnicismes incomprensibles, fins i tot, per als propis executius bancaris. I, per una altra, la incitació a invertir i a l’adquisició de bens ha estat agressiva i perversa. Fins a tal punt que, en els darrers temps, cada cop més famílies han esdevingut atrapades en deutes que els impedeixen fer front al pagament de les hipoteques concedides, amb tota lleugeresa i negligència, per la mateixa institució financera que, més tard, en promou el seu desnonament.

Paradoxalment, poc abans de l’inici de la crisi econòmica mundial, al 2003, deu bancs es van comprometre a signar el que s’anomenaria Principis d’Equador, una sèrie de directrius voluntàries orientades a assegurar la responsabilitat en la gestió social i ambiental relacionades amb el finançament de projectes i inversions. Actualment els bancs compromesos són més de cinquanta.

Per implementar aquest Principis, els bancs han d’establir polítiques i processos interns conseqüents amb aquests. Així, s'han de comprometre a atorgar préstecs només a aquells projectes que puguin demostrar la seva capacitat i disposició de complir amb la totalitat de les directrius que assegurin que els projectes es desenvoluparan amb responsabilitat social i d'acord amb pràctiques de gestió ambientalment adequades.

Tot i que aquests Principis constitueixen una iniciativa que es podria rebre com un pas endavant de cara a millorar les actuacions del món financer envers la societat i el medi, no hi manquen les crítiques. En aquest sentit hi ha qui opina que no són altra cosa que una declaració d’intencions de cara a la millora de la imatge. I, per altra banda, la desconfiança sobre la responsabilitat social i ambiental al sector bancari és constant. Per exemple, des de la Xarxa Banktrack en el darrer informe presentat, tot i que s’afirma que s’han incrementat el nombre de bancs que aplica polítiques de sostenibilitat, sent bancs asiàtics la major part dels que no ho fan, s’exposa que nombrosos bancs no tenen clarament definides aquestes polítiques o bé són inadequades. Així mateix, la valoració pel que fa a transparència, rendició de comptes o corrupció, és considerablement baixa en la majoria de les entitats analitzades.

Tot i que, a l’ombra de la crisi i percebent una creixent crítica social, algunes institucions financeres clàssiques comencen a emetre missatges associats a la responsabilitat i ètica en la seva gestió, generalment això es confon amb certes iniciatives filantròpiques que, tot i ser benintencionades, queden allunyades dels principis de responsabilitat i ètica que serien exigibles. Contràriament existeixen institucions financeres creades de bon inici amb aquests principis com a model d’empresa. Alguns bons exemples a casa nostra serien iniciatives com Triodos Bank en el sector de la banca tradicional o Fiare i Oikocrèdit en l’àmbit dels microcrèdits per al finançament de projectes socials.

En el cas de Triodos Bank, tal com la mateixa institució exposa, la seva missió és:

• Contribuir a una societat que fomenti la qualitat de vida i se centri en la dignitat humana.
• Facilitar a persones, empreses i organitzacions un ús responsable dels diners i fomentar amb això un desenvolupament sostenible.
• Proporcionar als nostres clients uns productes financers sostenibles i un servei de qualitat.