Aquest moviment internacional (Association for the Taxation of financial Transactions for the Aid of Citizens) és una plataforma des de la qual es promou la implantació de la Taxa Tobin:

No és acceptable, ni just, i no pot tenir cap futur el fet que per afermar i incrementar el poder i la riquesa d'una ínfima minoria, s'imposi la destrucció de la natura, i es generalitzi la misèria, el risc i la inseguretat per a la gran majoria.

 

Preocupats per les conseqüències de desigualtat generades per la globalització, actuen en pro de propostes orientades a la sensibilització ciutadana en aquest sentit. Els seus objectius són:

 

  • Establir mecanismes democràtics de regulació i control dels mercats i del sistema financer internacional
  • Impulsar i enfortir una opinió pública mundial independent, activa i ben informada

A banda de promoure la Taxa Tobin, aquest moviment planteja com a mesures de control democràtic la supressió dels paradisos fiscals i l’anul·lació del deute extern dels països pobres.

Tanmateix, la “Taxa Tobin”, tot i ser una proposta justa, és possible? La globalització, tot i ser una finestra cap a noves i poderoses possibilitats, no ha demostrat, almenys en els països menys desenvolupats, ser una eina per a la disminució de les desigualtats. Contràriament, ha incrementat la bretxa entre un món i l’altre. La llibertat de moviments de capital, a priori benefactora i equilibradora de les economies mundials, no ha complert les expectatives previstes per molts, atès que ha anat, bàsicament, en una sola direcció, tot enriquint a alguns països i empobrint-ne a molts.

Per tal d’actuar sobre l’especulació originada pels lliures moviments financers, entre diverses propostes tributaries amb l’objectiu de redistribuir la riquesa, destaca la de l’economista nord americà James Tobin (Premi Nobel d’Economia 1978), que proposava una taxa (al voltant del 0,1%) sobre els beneficis assolits en les transaccions al comptat en els mercats de canvis mundial i, per aquest motiu, no afectés als intercanvis de mercaderies o a les inversions, però que complís la funció de fre sobre les transaccions basades en els moviments especulatius entre divises i actius financers. En aquest sentit, cal assenyalar (Eguiagaray, 2002) que, entre 1986 i 1999 el volum de transaccions en el mercat de divises va passar d’una mitjana de 200.000 milions de dòlars per dia a uns 2 bilions, un 95% de les quals es podien considerar merament especulatives.

Un dels especuladors mundials més coneguts, el nord americà d’origen hongarès, multimilionari, filòsof, filantrop i activista polític, George Soros, citava en un dels seus llibres:

“Això a que jo em dedico és èticament reprovable i s’hauria de prohibir, però com que al món no hi ha cap autoritat financera que m’ho pugui prohibir, segurament hi puc tornar”

Oliveres, A. 2004

Cal però afegir una nota destacable, al 2001 Soros declarava que, tot i anar en contra dels seus interessos, estava a favor de la Taxa Tobin (The Guardian, 11 de març de 2001).

A banda de permetre frenar l’especulació, els defensors d’aquesta proposta plantegen la destinació dels recursos obtinguts a pal·liar les necessitats més bàsiques del planeta. En aquest sentit, la perceben com una important font de recursos orientada a resoldre les causes d’injustícia econòmica i subdesenvolupament. Tanmateix, el propi Tobin, explícitament allunyat dels moviments anti-globalització, tot i que afirmava que l’objectiu de la seva proposta no era inicialment aquest, no veia malament aquest ús posterior dels fons.

Hi ha multitud de projeccions sobre el que seria capaç de recaptar aquest impost, la diferència és tan exagerada entre unes i altres que resulta urgent l’elaboració d’una metodologia per al càlcul de la base tributària sobre la que aplicar la taxa. En aquest sentit, la Conferència de les Nacions Unides sobre el comerç i el desenvolupament (UNCTAD) va realitzar un estudi sobre el rendiment d’aquesta taxa i va calcular ingressos de 720.000 milions de dòlars l’any.

Com afirma Eguiagaray (2002):

 

[...] és difícil fer estimacions sobre la capacitat recaptatòria d’una cosa quin disseny no està acabat, ni en el seu objecte de gravamen, ni en el seu tipus, ni en el seu mode d’exigència. [...] D’acord amb alguns càlculs, basats en dades de les transaccions sobre els mercats de divises de 1998/99 i diversos tipus de gravamen, l’estimació d’ingressos potencials se situa entre 50.000 i 200.000 milions de dòlars. A títol de comparació, el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) estimava recentment que, per a satisfer les necessitats bàsiques d’alimentació i sanitàries de la població dels països menys desenvolupats, serien necessaris 13.000 milions de dòlars anuals. Per a garantir l’accés a l’educació dels que no la tenen en els països més pobres es necessitarien uns 6.000 milions de dòlars. Per a garantir la salubritat i accés a l’aigua potable, uns 9.000 milions de dòlars. I, finalment, per eradicar les principals formes de pobresa i condicions bàsiques d’accés a l’educació i la protecció de la salut en el Tercer món, serien necessaris de 30.000 a 40.000 milions de dòlars. No és difícil traure conclusions sobre les possibilitats obertes en termes d’ajut al desenvolupament d’una implantació amb èxit de la Taxa Tobin.

Aquesta proposta però, no està exempta de crítiques, objeccions i entrebancs. Algunes argüeixen la dificultat tècnica de la seva implantació, d’altres van en la direcció de l’ús i la dificultat de la gestió posterior dels fons recaptats i d’altres argumenten l’immens poder dels contraris a l’impost, la qual cosa dificulta considerablement la seva implantació. Així doncs, tot i que actualment, sobretot a causa de l’actual crisi econòmica mundial, aquesta proposta torna a aparèixer en els agendes de les reunions i cimeres internacionals, essent una referència obligada, no s’ha d’interpretar com una solució a implantar a curt termini.