Quan les industries són implantades sense tenir en compte criteris de responsabilitat social, sobretot en espais especialment vulnerables, quasi sempre solen produir-se impactes negatius on els principals damnificats acostumen a ser la població local i el medi ambient. Existeix una raó essencial que explica aquest drama històric del desenvolupament irresponsable. De totes les possibilitats d’explotació, les que no han tingut en compte a la població local i el medi, han estat les més lucratives. A més a més, en la ferotge economia de lliure mercat imperant en els països industrialitzats en els darrers anys, el consumidor final no acostuma a demanar explicacions ni a qüestionar-se els impactes de la seva activitat ni la responsabilitat associada al seu paper de consumidor, la qual cosa ha afavorit les males pràctiques empresarials. Així doncs, ens trobem, encara, davant d’un escenari on les companyies han entès que el seu deure ha estat la consecució de la màxima rendibilitat econòmica i en el que el consumidor final no es qüestiona res més enllà de l’obtenció del màxim gaudi al millor preu possible. En el mateix sentit, els accionistes de les corporacions, generalment poc escrupolosos, no qüestionen les estratègies de desenvolupament emprades per l’ empresa en la que han invertit el seu capital. Fins i tot, en molts casos, desconeixen si les seves inversions impulsen amb eficiència el desenvolupament de les comunitats o respecten el medi natural allà a on s’instal·len les activitats de les que en són inversors.
La RSC apareix amb força en els darrers anys com una estratègia que les empreses, corporacions o indústries, conscients dels impactes negatius que la seva activitat es potencialment susceptible de produir, tant en el territori on es realitzen les seves activitats com internament en el seu propi sistema sociolaboral, poden aplicar, voluntàriament, per tal de resoldre’ls . La pressió social, sobretot impulsada des de les organitzacions més actives, ha incidit en el fet que moltes companyies prenguin consciència de l’abast dels danys que la seva activitat pot provocar. Nombrosos casos d’empreses multinacionals conegudes han estat denunciades per maltractament del personal al seu servei, per contribuir a l’explotació laboral infantil, al turisme sexual, al comerç de recursos naturals il·lícits o a la degradació d’espais naturals.
Com s’ha expressat anteriorment, cal destacar que recentment estan apareixent veus que argumenten que la incorporació de criteris de responsabilitat social en les estratègies de desenvolupament empresarial han d’esdevenir imprescindibles per al futur de les companyies. Així, des del sector empresarial, es comença a evidenciar una nova visió, més àmplia i responsable, pel que fa a les seves actuacions. La incorporació de criteris orientats cap a la sostenibilitat i la responsabilitat social, ha de ser un element clau en la planificació estratègica i ha de dotar l’empresa d’elements que contribueixin a la millora de tots els àmbits en els que incideix la seva activitat. Aquesta estratègia, a més a més, millorarà la imatge empresarial i, paral·lelament, contribuirà a la millora del desenvolupament i benestar de la societat i del medi ambient.
Per altra banda, la percepció tant diferenciada que es té del concepte de RSC, fa que la seva aplicació sigui del tot diversa. Així, no falten corporacions que, a la llum d’aquesta corrent estratègica, se l’apliquen de manera particular projectant una imatge corporativa sobre la seva responsabilitat que no es correspon ni amb la cultura ni amb la realitat de l’empresa. En el pitjor dels casos es limiten a “maquillar” únicament aquells aspectes visuals: logos, colors, retolació, etc. adoptant colors i símbols bucòlics.
En aquest sentit, es perfilen alguns reptes:
- Canalitzar la informació correcta cap els consumidors.
- Conscienciar les empreses de que la responsabilitat de les seves actuacions, externes i internes, en un món cada vegada més global pot, a més a més, constituir un actiu que repercuteixi positivament en la seva imatge i, en conseqüència, en els seus guanys.
- Sensibilitzar els accionistes sobre l’ètica d’invertir en empreses responsables, atès que contràriament els seus diners estaran finançant accions reprovables ambientalment i socialment i, fins i tot, econòmicament.
En aquesta línia, Michael Porter (2006) proposa una nova forma d’enfocar les relacions entre les empreses i la societat. Segons Porter l’èxit empresarial i el benestar social no tenen perquè ser excloents. Així, presenta un marc en el que les empreses poden identificar els efectes positius i negatius que tenen en la societat i optar per vies efectives per a gestionar-los. Si l’empresa aplica els seus recursos i experiència cap a activitats que contribueixin en el benestar de la societat, és a dir, quan la RSC és contemplada des d’un punt de vista estratègic, pot esdevenir una font molt valuosa de progrés social i benefici empresarial.
A la llarga, resultats empresarials i responsabilitat social, no entren en competència i, a més a més, estan estretament relacionats. En aquest sentit, la productivitat d’una companyia depèn de que els seus treballadors siguin persones amb més formació, educació, salut i motivació per la seva feina i per les oportunitats que el seu lloc de treball els ofereix. Així mateix, un medi ambient en bon estat i uns recursos naturals amb capacitat de renovació, són la base que permet garantir la continuïtat de la producció y del desenvolupament de la societat.