El nombre d’hores de Sol que un territori rep al llarg de l’any depèn de la seva posició geogràfica damunt la superfície terrestre (latitud). Durant una part del dia el Sol, principal font d’energia planetària, s’amaga i es fa de nit en el marc d’un cicle diari molt ben definit. L’espècie humana ha intentat des de l’antiguitat minimitzar aquest handicap i, en un primer moment, va començar a fer servir el foc per augmentar la visibilitat nocturna. Actualment la il·luminació dels espais correspon, en la majoria els casos, a la llum produïda per l’energia elèctrica.

En una societat com la catalana el gest de pitjar un interruptor i posar en funcionament una bombeta que treu de la foscor una habitació ens sembla un fet poc extraordinari, quan en realitat és una cosa molt recent en el temps; a més, encara avui en dia algunes comunitats que habiten en països més o menys llunyans no disposen d’electricitat, un comoditat que sembla que ens fa la vida més “fàcil” i menys “avorrida”. Què faríem sense la nevera, la rentadora, la televisió i l’ordinador personal amb connexió a internet?

És per això que quan per alguna raó (com ara que la companyia elèctrica no faci el manteniment de les línies o bé una gran nevada) es produeix un tall del corrent elèctric ens fiquem tan nerviosos. Però és clar, potser sí que hi ha motius per ficar-se nerviós si el negoci en depèn o bé si és hivern i el sistema de calefacció està connectat a la xarxa elèctrica. Dependència, aquesta és la paraula. Una dependència excessiva?

Una cosa similar podem dir de l’aigua. Obrim una aixeta i podem beure aigua potable (si la quantitat de calç o de nitrats ho permet), podem omplir una olla per cuinar aliments, podem dutxar-nos i rentar-nos les dents, podem rentar la roba, podem regar un jardí, etc. L’aigua arriba als habitatges de Catalunya a través de xarxes de subministrament, cosa que evita el fet de desplaçar-se a una major o menor distància del nucli urbà per obtenir-la, un fet que a casa nostra, especialment a les zones rurals, no queda tan lluny en el temps. I si l’aigua potable ens arriba fins a la porta de casa, les aigües residuals generades van en direcció oposada. Aquesta sortida es fa gràcies a una xarxa de clavegueram que, en la majoria dels casos, fa cap a una estació depuradora. Aquest servei sembla molt normal, però s’ha de dir que la seva generalització a Catalunya encara és més recent que l’arribada de l’aigua potable.

La població catalana en el seu conjunt es troba inclosa dins l’anomenada societat del benestar. Es tracta d’una part privilegiada de la població mundial que representa un percentatge molt petit dels més de 7.000 milions d’habitants del planeta Terra. La combinació del dinamisme de les activitats econòmiques amb les reivindicacions de tipus econòmic i social dels treballadors han permès un augment de les rendes, establir unes condicions de treball adequades amb vacances pagades, gaudir d’una sèrie de serveis públics bàsics com l’educació i la sanitat, o crear des dels governs un sistema d’ajuts als més desafavorits. La crisi econòmica iniciada l’any 2007 està posant a prova aquest sistema. La democràcia i el respecte als drets humans també són signes inequívocs d’aquesta societat del benestar, cosa que pot explicar la tardana arribada d’aquest “benestar” tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Però una bona part de la població mundial no té coberts aquests serveis bàsics, viu sota els llindars de la pobresa, està immersa en conflictes armats periòdics, mor de fam, de set o per malalties que en la nostra societat del benestar es curarien, i ho abandona tot per intentar arribar a qualsevol preu a la que considera la terra de les oportunitats.

Som una societat consumista. Que hi hagi consum fa moure la roda de l’economia i quan un engranatge d’aquesta roda té un problema el conjunt de la roda es veu afectat. Consumim productes bàsics com ara menjar o roba i calçat, en consumim d’altres que se’ns han fet bàsics com ara els electrodomèstics o el cotxe, consumim productes d’oci, etc. A més de consumir també ens comuniquem i ens desplacem. S’han creat xarxes de transport de mercaderies i passatgers que faciliten l’accessibilitat, a la vegada que també s’han desenvolupat xarxes de comunicació que possibiliten el contacte sense necessitat de fer un desplaçament. Però consumir i desplaçar-nos també té unes repercussions, especialment ambientals, i encara més si es tracta d’un consum desmesurat i innecessari. On es troba el punt d’equilibri entre consum necessari i consum mesurat?

També tenen repercussions les activitats que fabriquen béns de consum o qualsevol altre producte derivat de la utilització dels recursos naturals que hi ha al nostre planeta.

Conscients que els recursos naturals són finits ens preguntem si no és excessiu el consum (aigua, petroli, fusta, etc.) en societats com la nostra, o si pot ser que algun dia s’assoleixin aquests nivells de consum a escala global. El desenvolupament econòmic ha permès assolir un grau de benestar elevat allà on s’ha produït. És sostenible, el nostre desenvolupament?

L’objectiu del projecte MOUDS (Mòduls Universitaris en Ciència del Desenvolupament Sostenible), del qual aquest és el mòdul introductori, es intentar donar resposta a aquesta pregunta. Però abans de tractar tots aquestes temes es fa necessari definir, o com a mínim intentar-ho, què vol dir desenvolupament sostenible i com és de necessària la protecció del medi ambient i de la nostra salut per aconseguir que el nostre desenvolupament sigui sense cap dubte sostenible.