L’any 1992 es va celebrar a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament, també coneguda com a Cimera de la Terra o Cimera de Rio. Hi van participar un total de 147 països.

Són fruit d’aquesta cimera:

a) La Declaració de Rio (principis bàsics per al desenvolupament sostenible).

b) El Programa 21 o Agenda 21.

c) El Conveni marc sobre el canvi climàtic.

d) El Conveni sobre biodiversitat.

e) L’Acord sobre desertificació.

f) La Declaració de principis relatius als boscos.

En el preàmbul de la Declaració de Rio es diu:

Reafirmant la Declaració de la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Humà, aprovada a Estocolm el 16 de juny de 1972, i procurant basar-se en aquesta declaració. Amb l’objectiu d’establir una aliança mundial nova i equitativa mitjançant la creació de nous nivells de cooperació entre els Estats, els sectors clau de les societats i les persones. Procurant assolir acords internacionals en els quals es respectin els interessos de tothom i es protegeixi la integritat del sistema ambiental i de desenvolupament mundial. Reconeixent la naturalesa integral i independent de la Terra, la nostra llar [...].

A la Conferència d’Estocolm de l’any 1972, a la qual fa referència el text anterior, es va plantejar la necessitat de dur a terme, a escala mundial, una nova estratègia per posar les bases per arribar a un “desenvolupament sostenible o sostingut”, és a dir, compaginar desenvolupament econòmic i conservació dels recursos naturals.

A la Conferència de Rio tornen a aparèixer aquests dos conceptes: medi ambient i desenvolupament. Les diferents activitats humanes que possibiliten el desenvolupament econòmic tenen un impacte important en el medi ambient, raó per la qual s’ha de protegir, però el desenvolupament no es pot aturar i ha d’arribar a totes les societats del planeta. Però aquest desenvolupament no ha de ser únicament de tipus econòmic, sinó que ha de ser un desenvolupament en què economia, societat i medi ambient no vagin per separat, és a dir, ha de ser un desenvolupament sostenible. I aquest concepte de desenvolupament sostenible apareix en alguns dels 27 principis que conformen la Declaració de Rio. De tots els principis destacarem els següents:

Principi 1. “Els ésser humans constitueixen el centre de les preocupacions relacionades amb el desenvolupament sostenible. Tots tenen dret a una vida saludable i productiva en harmonia amb la Natura”.

Principi 4. “A fi d’assolir el desenvolupament sostenible, la protecció del medi ambient haurà de constituir part integrant del procés de desenvolupament i no podrà considerar-se de manera aïllada”.

Principi 21. “Haurien de mobilitzar-se la creativitat, els ideals i el valor dels joves del món per forjar una aliança mundial orientada a assolir el desenvolupament sostenible i a garantir un millor futur per a tothom”.

S’ha de fer compatible la protecció del medi ambient amb el desenvolupament i aquest desenvolupament ha de ser sostenible i global.

Què és el medi ambient?

En primer lloc s’ha de dir que l’expressió medi ambient pot resultar redundant, ja que ambdós termes fan referència a un mateix fet. Així, per un costat, la paraula medi, en la seva accepció ecològica, significa “conjunt de condicions en què s’esdevé l’existència d’un ésser viu o d’una comunitat”. En el cas dels humans també s’han de tenir en compte les condicions econòmiques, socials i culturals. Per la seva banda, la definició d’ambient és “allò que envolta, que circula al voltant d’una cosa, especialment l’aire”. Aquesta definició dóna constància que l’ambient no és una cosa estàtica, sinó tot el contrari, és molt dinàmic. Els humans som uns dels protagonistes principals del medi ambient i tenim una gran capacitat de modificar-lo.

Gómez Orea (2003) defineix medi ambient com “l’entorn vital, el sistema constituït per elements físics, biològics, econòmics, socials, culturals i estètics que interactuen entre ells, amb l’individu i amb la comunitat en què aquest viu, de manera que determina la forma, el caràcter, el comportament i la supervivència d’ambdós”.

Juntament amb el concepte de medi ambient n’hi ha dos més de molt importants: l’ecosistema i el paisatge.

La definició clàssica d’ecosistema ve donada per Margalef (1974): “sistema format per individus de moltes espècies en el si d’un ambient de característiques definides i implicat en un procés dinàmic i incessant d’interacció, ajust i regulació, expressable bé com a intercanvi de matèria i energia, bé com una seqüència de naixements i de morts, i un dels resultats dels quals és l’evolució de les espècies i la successió del sistema sencer”.

Els ecosistemes es caracteritzen per la sinèrgia (el tot és més que les parts), l’homeòstasi (potencial del sistema per reaccionar davant influències externes), la resiliència (capacitat de resistència o elasticitat de l’ecosistema davant influències externes), el fet de disposar de mecanismes de control que regulen l’emmagatzematge i l’alliberament d’elements nutritius i la producció i la descomposició de substàncies orgàniques, una determinada diversitat (nombre d’espècies i presència relativa de cada una), la generació d’un flux de matèria i energia (cadena tròfica) i la seva successió, és a dir, la tendència de l’ecosistema a incrementar la complexitat de la seva organització interna al llarg del temps (Gómez Orea, 2003).

L’impuls per al reconeixement i la protecció del paisatge ve donat arran de la Convenció Europea del Paisatge celebrada a Florència (Itàlia) el 20 d’octubre de l’any 2000 en què, entre altres coses, es defineix el paisatge com a “qualsevol part del territori, tal com és percebuda per les poblacions, i que és el resultat de l’acció de factors naturals i humans i de les seves interrelacions”. Així, doncs, tot el territori és paisatge (no només els paisatges singulars, pintorescos o excepcionals), existeix un dret dels ciutadans a tenir i gaudir d’un paisatge de qualitat i el paisatge és un indicador de qualitat de vida a la vegada que un factor de desenvolupament de les societats.

Catalunya va ser pionera a l’Estat a legislar sobre paisatge. L’any 2005 es va aprovar la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge (Llei 8/2005, de 8 de juny). S’ha de destacar l’article 9 del Capítol II (El paisatge en el planejament territorial), en què es descriuen els instruments per protegir, gestionar i ordenar els paisatges: els catàlegs del paisatge i les directrius del paisatge. Es tracta de documents de caràcter descriptiu i prospectiu que han de determinar les tipologies dels paisatges de Catalunya.

Conscients de la necessitat de protecció dels diferents elements que formen part del medi ambient i de la minimització dels impactes que generen les diferents activitats humanes sobre els ecosistemes del planeta, al llarg dels anys s’han celebrat reunions internacionals per establir les bases d’aquesta protecció en paral·lel al desenvolupament humà.

 

Com a conseqüència del que s’ha exposat, medi ambient i desenvolupament són un binomi indissociable i la conservació del primer ha de deixar de ser considerat com un obstacle al desenvolupament, ans al contrari, és un element de desenvolupament en si mateix.

Com protegim el medi ambient?

El primer pas és legislar i establir lleis i normes de caràcter proteccionista. En segon lloc s’han d’aplicar aquestes normes i vetllar per l’acompliment dels objectius que marquen.

Un primer nivell de protecció, anomenat de protecció horitzontal, és aquell en què es troba la normativa que té una aplicació general a qualsevol part del territori on la normativa està en vigor. A Catalunya alguns exemples són la normativa d’impacte ambiental, la d’aigües, la de residus, la urbanística, la de l’atmosfera o la d’espècies protegides. Així, per exemple, en el cas de la contaminació atmosfèrica s’estableixen uns valors límit per cada tipus de contaminant. D’aquesta manera, segons el Reial Decret 1073/2002, el valor límit horari per a la protecció de la salut humana en el cas del SO2 són 350 µg/m3.

A Catalunya existeix una xarxa de vigilància i previsió de la contaminació atmosfèrica distribuïda per tot el territori que depèn del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya que s’encarrega de detectar els nivells dels principals contaminants atmosfèrics.

Un altre exemple és la necessitat que tenen alguns projectes de ser sotmesos, abans que s’executin, a una Avaluació d’Impacte Ambiental. Es tracta d’un procediment de caràcter preventiu conformat per un Estudi d’Impacte Ambiental i una Declaració d’Impacte Ambiental, que pot ser positiva o negativa. Aquest procediment ja està previst en la Declaració de Rio, concretament en el principi 17:

S’haurà d’emprendre una avaluació de l’impacte ambiental en qualitat d’instrument nacional, de qualsevol activitat proposada que sigui susceptible de produir un impacte negatiu considerable sobre el medi ambient i que estigui subjecta a la decisió d’una autoritat nacional competent.

Un segon nivell de protecció és el de tipus territorial. És a dir, es limiten una sèrie de zones que pels seus especials valors s’han de protegir en major o menor mesura, indicant quines activitats són compatibles amb el fet de preservar les condicions naturals de l’espai en qüestió. A Catalunya es distingeix entre les zones que formen part del Pla d’espais d’interès natural (PEIN), dels anomenats genèricament espais naturals de protecció especial.

Actualment formen part del PEIN un total de 165 espais, que representen més d’un milió d’hectàrees (>90% terrestres). Dins els espais naturals de protecció especial hi ha les reserves naturals, els paratges naturals d’interès nacional, els parcs naturals i els parcs nacionals (que són l’expressió màxima de protecció). A Catalunya hi ha onze parcs naturals, i un parc nacional dels catorze que hi ha a Espanya (figura 2).

Els parcs nacionals espanyols es troben emmarcats a la Llei 5/2007, de la Xarxa de Parcs Nacionals. Segons el pla director d’aquesta xarxa, les característiques que ha de complir un espai per poder ser declarat parc nacional són les següents:

a) Representació del sistema natural al qual pertany.

b) Extensió. Superfície adequada per permetre’n l’evolució natural.

c) Estat de conservació. Ampli predomini de les condicions de naturalitat i funcionalitat ecològica (poca intervenció humana).

d) Continuïtat territorial. No presència d’enclavaments ni fragmentació.

e) Assentaments humans. No pot haver-hi nuclis urbans habitats en el seu interior (hi pot haver casos excepcionals degudament justificats).

f) Protecció exterior. Han d’estar rodejats per un territori susceptible de ser declarat com a zona perifèrica de protecció.

La superfície total d’aquests catorze parcs nacionals és de gairebé 350.000 ha. El més extens és el de Sierra Nevada, amb 86.208 ha. El més petit és el de Las Tablas de Daimiel, amb 1.928 ha.

Els objectius dels parcs nacionals són, en primer lloc, assegurar la conservació dels seus valors naturals, però a la vegada també fer-la compatible amb l’ús i gaudi dels ciutadans; finalment, un altre objectiu és el d’estar al servei de la recerca per augmentar el coneixement científic que es pugui derivar dels parcs. Per exemple, la ramaderia i el turisme (d’una manera controlada) són usos compatibles al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. En canvi, al parc nacional de Cabañeros ho són l’apicultura i l’extracció de suro.

 

 

La protecció del medi ambient no és únicament una tasca del sector públic; també des del sector privat, amb la col·laboració del sector públic, s’estan duent a terme diferents tipus d’iniciatives de conservació. A casa nostra s’ha de destacar la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), organització que aglutina i impulsa les entitats de custòdia del territori tant de Catalunya com de les Illes Balears. La XCT es va constituir l’any 2003 i té el suport regular de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i de la Universitat de Vic. En aquests tipus d’iniciatives intervé el propietari del terreny (en la majoria dels casos propietaris privats), l’entitat de custòdia (associacions, fundacions, ajuntaments, consorcis, etc.) i l’administració pública (encarregada d’impulsar la custòdia a través de la legislació, ajuts, suport tècnic i formatiu, etc.). La custòdia del territori és, en definitiva, una iniciativa voluntària de conservació de la natura, el paisatge i la cultura en finques privades i municipals, en la qual el propietari disposa de l’assessorament d’una entitat de custòdia per fer una gestió correcta de l’espai. A finals de l’any 2008 hi havia a Catalunya més de 300 iniciatives de custòdia del territori.