L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el concepte salut com “un estat complet de benestar físic, mental i social i no solament l’absència de malaltia”. La mateixa OMS afirma que tenir bona salut és un dels drets fonamentals de tot ésser humà. Per la seva banda, Girbau i Salas (2000) defineixen el concepte salut com “un procés d’equilibri o harmonia entre les diferents dimensions que componen la persona i entre aquesta i el seu entorn”. És clar que en aquest procés es donen molts alt i baixos durant els quals la majoria dels humans tenim compromesa, en major o menor mesura, la nostra salut. En molts casos la mort acostuma a ser el resultat del fracàs en aquest intent d’aconseguir l’equilibri.

Quins són els principals factors determinants de la nostra salut?

Bàsicament són quatre: factors genètics associats a l’herència genètica dels nostres antecessors, factors relacionats amb el nostre estil de vida, factors relacionats amb el sistema sanitari i factors ambientals. Aquests factors els va establir Marc Lalonde (Informe Lalonde, 1981) quan era ministre de salut del Canadà. En aquest informe es deia que al Canadà un 43% de les morts eren degudes a l’estil de vida, un 27% al factor genètic, un 19% al medi ambient i un 11% al sistema sanitari. En canvi el 90% dels recursos destinats a temes de salut es dedicaven al sistema sanitari i només un 7% a la qüestió genètica, un 1,6% a qüestions ambientals i el restant 1,4% als aspectes relacionats amb l’estil de vida de la població. Aquestes eren les xifres obtingudes per un país concret i trenta anys enrere.

L’Organització Mundial de la Salut acostuma a diferenciar les causes de la mort entre transmissibles, no transmissibles i traumàtiques. Segons l’informe de l’Organització Mundial de la Salut sobre la salut al món l’any 2008 (OMS, 2009) el procés d’urbanització, l’envelliment i els nous estils de vida estan provocant que les malalties cròniques i no transmissibles (depressió, diabetis, malalties cardiovasculars i càncer) i els traumatismes siguin una causa cada cop més important de morbiditat i mortalitat. Les malalties no transmissibles estan reemplaçant les infeccioses, les perinatals i les relacionades amb la maternitat. D’aquesta manera, segons l’OMS sis de cada deu morts al món són degudes a causes no transmissibles, tres a transmissibles o nutricionals i una a traumatismes.

Quadre 1.1. Distribució dels anys de vida perduts segons la causa (2007)

 

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OMS

 

El quadre 1 mostra la distribució dels anys de vida perduts per mort prematura tenint en compte la causa en diferents països del món. S’hi poden veure diferències significatives. Així, als països europeus seleccionats, als EUA i al Japó les causes transmissibles estan per sota del 10%; en canvi, representen més de la meitat a Bolívia, a l’Índia i als països africans de la mostra, amb Malawi al capdavant (87%). Les xifres s’inverteixen en les causes no transmissibles. Mentre que a Bulgària, Alemanya, Suècia i Espanya se supera el 80%, a Malawi i a Angola sols representen un 8% i un 11% del total respectivament. Les causes traumàtiques tenen un pes molt important a Colòmbia (44%) i especialment a Sri Lanka (62%). Finalment cal destacar dos països, el Brasil i l’Iran, on es produeix una major equidistribució de les causes. Tots dos països superen el 25% pel que fa a causes transmissibles, la meitat o gairebé la meitat de les morts són atribuïbles a causes no transmissibles i tenen un percentatge destacat d’anys de vida perduts per causes traumàtiques (20% i 25%, respectivament).

Si ens centrem en els aspectes ambientals de la salut, no hi ha cap dubte que en paral·lel a la degradació del medi ambient aquest condicionant continua sent molt important pel que fa a la salut dels humans. El text d’Hipòcrates de fa uns 2.400 anys que porta per títol Sobre els aires, les aigües i els llocs ja incidia en la relació entre la qualitat de l’atmosfera i de les aigües, i entre el clima i gaudir d’una bona salut. El Dr. José Miguel Raso, climatòleg de la Universitat de Barcelona, dedica el capítol introductori del seu llibre El clima y la salud (2007) a exposar diferents exemples al llarg de la història en què es posa de manifest la relació entre contaminació ambiental i manca de salut. Aquesta contaminació i degradació de l’entorn és atribuïble en bona part a l’augment de la població, al creixement de les àrees urbanes i a les diferents activitats humanes.

Els nostres pulmons reben l’aire de l’exterior que hem inspirat per transmetre l’oxigen a la sang. L’aire ha de tenir una bona qualitat perquè respirar-lo no comprometi la nostra salut. Amb aquest objectiu s’han establert llindars d’immissió i mecanismes de control d’aquestes immissions, tal com s’ha explicat en l’apartat anterior. Però a més de per via respiratòria l’aire contaminat per substàncies tòxiques pot afectar la nostra salut per via dèrmica.

La qualitat de l’aigua, recurs bàsic per a l’espècie humana, es pot veure degradada molt fàcilment per la incorporació en el medi aquàtic de substàncies contaminants i tòxiques. Bevem aigua, però l’aigua també s’utilitza per cuinar els aliments i per a la nostra higiene personal, raó per la qual la bona qualitat de l’aigua —especialment l’aigua corrent però també els cursos fluvials, els llacs, les aigües subterrànies i els mars— s’ha de comprovar periòdicament. Una malaltia molt greu relacionada amb la ingesta d’aigua contaminada és el còlera, encara avui en dia molt present en diferents països del món (figura 1.3).

 

Els aliments també es poden veure contaminats directament per la utilització a gran escala de productes fitosanitaris, a través de la cadena tròfica o bé per una mala praxis a l’hora de manipular-la. En el cas dels aliments, l’afectació de la salut es produeix per via oral, mentre que amb l’aigua pot ser tant per via oral com dèrmica.

La mala gestió dels residus municipals i de les aigües residuals pot comportar problemes de salubritat greus, amb l’aparició d’infeccions i malalties transmeses per insectes (mosquits, puces, paparres, etc.) o bé per rosegadors.

El nostre cos necessita descansar i dormir durant un nombre mínim d’hores al dia. Molt cops el fet de dormir poques hores és degut a l’estil de vida, però en altres casos no descansar prou pot ser degut al soroll produït pel trànsit, a les activitats econòmiques, a les activitats recreatives o al mateix veïnatge (contaminació acústica). Tot i que les definicions de soroll són poc precises, s’han establert una sèrie de llindars màxims de soroll (expressat en decibels) que dependran de l’hora del dia i de la sensibilitat de la zona. Per aquesta raó en cada territori s’han de definir quines són les zones de sensibilitat alta, mitjana i baixa.

La salut, especialment la mental, també es pot veure compromesa pel fet de viure i treballar en entorns poc adequats. En el primer cas la pèrdua de salut ve donada per l’anomenada síndrome de l’edifici malalt, terme encunyat per l’Organització Mundial de la Salut l’any 1998. Les causes per les quals un edifici pot esdevenir “malalt” són diverses, tal com afirmen Girbau i Salas (2000):

a) deficiències en el manteniment dels sistemes de climatització amb l’aparició d’agents biològics

b) utilització de materials tòxics en la construcció dels edificis (agents químics)

c) construcció deficient que genera sorolls interns, il·luminació inadequada, temperatures i humitats inapropiades o bé olors provinents de la xarxa de clavegueram (agents físics).

Aquests mateixos agents també es poden manifestar al lloc de treball i agreujar-se en el cas de treballs en què es manipulin productes contaminants, tòxics o perillosos, o s’hi estigui en contacte.

Quines poden ser les conseqüències sobre la salut de la mala qualitat del nostre entorn?

Els efectes dependran del tipus de substància, de la quantitat, del temps d’exposició, de la via d’entrada a l’organisme, i de l’estat previ en què es troba l’organisme; es tracta d’intentar minimitzar els efectes produïts per la contaminació i d’utilitzar els recursos de què es disposa per fer front a la malaltia tan aviat com sigui possible.

La llista d’efectes és llarga, però se’n poden destacar uns quants: tos, fatiga, manca de concentració, somnolència, vòmits, irritació de les mucoses, alteracions cutànies, gastroenteritis, esterilitat, dificultats respiratòries, pneumònia, alteracions cardíaques, càncer o directament la mort.

Un estudi elaborat pel Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) de Barcelona ha posat de manifest que la contaminació atmosfèrica és la responsable de 3.500 morts anuals únicament a l’àrea metropolitana de Barcelona (Pérez et al., 2009). En aquest estudi s’afirma que la reducció de la concentració d’aquests contaminants, especialment en partícules d’un diàmetre superior a 10 µ (PM10) als nivells aconsellats per l’Organització Mundial de la Salut (20 µg/m3), tindria com a conseqüència un augment mitjà de l’esperança de vida de 14 mesos. A més, també s’ha de tenir en compte l’estalvi econòmic en sanitat i el menor nombre d’ingressos hospitalaris per causes cardiorespiratòries que aquesta disminució suposaria.

Disposar d’un entorn de qualitat ha de tenir com a conseqüència una reducció dels problemes de salut associats a l’ambient. Però el factor ambiental no és limita únicament als efectes que té la degradació d’aquest ambient sobre la salut humana. També s’ha de tenir en compte que existeixen ambients no modificats pels humans on la salut dels seus habitants es troba compromesa de manera molt important. Ens referim a aquelles malalties infeccioses que tenen com a vectors de transmissió insectes que únicament viuen en territoris amb unes determinades condicions ambientals, bàsicament amb temperatura i humitat elevades. Alguns dels exemples més coneguts són la malària, el dengue o la febre groga. En aquests casos, per combatre aquestes malalties es fa necessari modificar l’entorn. Segons l’OMS, l'any 2012 es van comptabilitzar uns 200 milions d’afectats per malària (figura 1.4), amb 660.000 morts. El diagnòstic i el tractament a temps amb medicaments poden reduir-ne significativament la mortalitat, i el control dels mosquits transmissors en pot reduir la morbiditat.

S’ha deixat per al final una malaltia que, tot i no tenir causes ambientals, en molts països suposa un fre al desenvolupament. Es tracta del VIH/SIDA, acrònims de virus de la immunodeficiència humana i de la síndrome d’immunodeficiència adquirida, respectivament. Es tracta d’un virus que afecta les cèl·lules del sistema immunitari, que es va deteriorant progressivament fins que arriba a un grau d’immunodeficiència que és aprofitat per una sèrie d’infeccions anomenades oportunistes, a les quals el cos no pot fer front perquè està debilitat. El terme SIDA s’aplica als estadis més avançats de la infecció per VIH i es defineix per la presència d’alguna de les més de vint infeccions oportunistes relacionades amb el virus. L’Organització Mundial de la Salut va quantificar en gairebé 40 milions de persones les infectades pel VIH l’any 2006 i més del 60% es troben a l’Àfrica subsahariana. Les causes principals de transmissió del VIH són la utilització compartida d’agulles o xeringues, les relacions sexuals amb una persona infectada i la transfusió de sang contaminada. També es pot transmetre de mares a fills durant l’embaràs, el part o l’alletament. L’any 2007 la taxa de mortalitat per VIH/SIDA a Zimbabwe va ser del 10,5‰ i a la República de Sud-àfrica del 7,2‰.

Quina és la resposta dels governs a totes aquestes malalties?

Quin percentatge del PIB es destina a la salut?

El quadre 2 mostra la despesa total en salut com a percentatge del PIB i la despesa pública en salut per càpita dels mateixos països. Es poden veure diferències molt importants, especialment pel que fa a la despesa pública en salut per càpita. Als Estats Units d’Amèrica aquesta despesa és de 3.076$, tot i que el rànquing està encapçalat per Luxemburg, amb 4.992$ per habitant. Tot i que no apareixen en aquest quadre, en països com Burundi, Eritrea, Ghana, Libèria o la República Democràtica del Congo aquesta despesa és inferior als 10$ per habitant.

Una societat saludable és sinònim de desenvolupament, però com s’ha dit a l’inici d’aquest apartat les causes ambientals no són les úniques responsables d’un millor o pitjor estat de salut. Per aquesta raó les eines per aconseguir una societat saludable i que possibiliti el propi desenvolupament són: invertir en recerca mèdica per donar resposta a les malalties, fer arribar les millores aconseguides als països menys desenvolupats econòmicament, disposar d’uns serveis sanitaris de primer nivell que arribin a tots els segments de la població (sanitat universal), cooperar amb els països que tenen aquests serveis menys desenvolupats, apostar per un estil de vida saludable i protegir el medi ambient.

Quadre 1.2. Despesa total en salut com a percentatge del PIB i despesa pública en salut per càpita (2006)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OMS

Tal com es posa de manifest al títol 54 del Pla d’Aplicació de les Decisions de la Cimera sobre Desenvolupament Sostenible celebrada a Johannesburg (República de Sud-àfrica) l’any 2002, i que forma part del capítol VI dedicat a salut i desenvolupament sostenible:

Cal augmentar la capacitat dels sistemes d’atenció de la salut per prestar serveis a tothom de manera eficient, accessible i assequible amb l’objectiu de prevenir, contenir i tractar malalties, a més de reduir les amenaces per a la salut derivades del medi ambient, tenint en compte els informes de les conferències i cimeres recents de les Nacions Unides i els períodes extraordinaris de les sessions de l’Assemblea General, de conformitat amb les lleis nacionals i els valors culturals i religiosos del país.