El desenvolupament econòmic de les societats es sosté gràcies a una sèrie d’activitats que utilitzen un important contingent de recursos naturals. El problema és quan aquests recursos, que es troben en el nostre entorn i que s’han aprofitat al llarg de la història de la humanitat en major o menor mesura depenent d’una determinada capacitat tècnica i tecnològica, són en la seva gran majoria recursos no renovables. Dit d’una altra manera, les seves taxes de generació es troben per sota de les actuals taxes d’explotació. A la vegada, tant durant la fase d’extracció d’aquests recursos, així com també durant el seu transport i transformació/utilització, existeix la possibilitat o el risc de produir-se impactes ambientals de diferent magnitud. Uns impactes que incideixen sobre un territori que té una determinada capacitat d’acollir tant a les activitats socioeconòmiques (suport físic) com també a una cada cop més densa xarxa d’infraestructures de transport i de comunicació, sense oblidar els assentaments on residim i que també ocupen un espai. Per totes aquestes raons, el veritable desenvolupament humà ha de tenir en compte els aspectes econòmics, però també els socials i els ambientals.

Juntament amb la necessitat d’utilitzar els recursos d’una manera adequada i ocupar i transformar el territori planificadament, un tercer element clau són els residus o més ben dit, què fer amb els residus. Una de les principals característiques d’una societat altament desenvolupada és la fabricació i consum d’una gran quantitat de productes per satisfer les pròpies necessitats, siguin o no bàsiques. Aquests productes, generats a partir de materials de procedència molt diversa, es caracteritzen en gran mesura per tenir un cicle de vida curt, és a dir, que quan finalitzen la vida útil poden esdevenir residus. L’augment en el consum de materials durant el segle xx i els primers anys del segle xxi ha estat espectacular, especialment en el cas dels materials de la construcció. Però és que a aquests materials útils i que potencialment poden arribar a ser residus s’hi han d’afegir els materials generats durant els diferents processos de producció i que no són utilitzats: són les anomenades motxilles ecològiques. Aquest concepte va ser creat per Schmitdt-Bleek l’any 1994 i serveix per explicar el que ell anomenava “intensitat de materials per unitat de servei”, és a dir, la quantitat de material que s’utilitza durant tot el cicle de vida dels productes.

Tal i com afirma Gómez (2003), la integració ambiental de les diferents activitats humanes i, en conseqüència, avançar cap al tan anhelat desenvolupament sostenible, serà una realitat quan sigui conscients i actuem en conseqüència que disposem d’una quantitat limitada de recursos naturals, que cada territori té unes diferents aptituds per acollir assentaments, activitats i infraestructures i, finalment, que aquest mateix territori té una capacitat limitada per assumir la cada cop major quantitat de residus generats, raó per la qual i en referència la qüestió dels residus, s’ha de dur a terme una bona gestió dels generats, així com també s’han d’aplicar polítiques per tal de reduir la quantitat produïda i recollir selectivament la gran majoria. En cas contrari, els residus poden convertir-se en un problema ambiental de primer ordre.