És molt evident que no tots els residus són iguals, cosa que fa necessari classificar-los. Un primer intent de classificació es va fer tenint en compte l’activitat que els originava. D’aquesta manera, els residus es van dividir en tres grups principals, que es corresponien amb dos dels sectors d’activitat tradicionals (agrícola i industrial), mentre que en el tercer grup hi havia els residus originats als pobles i ciutats. És a dir, es parlava de residus agrícoles, residus industrials i residus urbans. En aquesta classificació també hi havia un quart grup en què hi havia els residus que per les seves característiques (sanitaris, radioactius, etc.) no es podien encabir en cap de les tres tipologies anteriors i entraven a formar part dels altres residus.

Tot i que aquesta classificació podia ser adequada didàcticament o pedagògicament (com ho pot ser una classificació que tingui en compte les característiques fisicoquímiques dels residus), ben aviat es va veure que tenia deficiències importants a l’efecte de la gestió dels residus i que era necessària una nova classificació que tingués en compte les característiques específiques de cada un com, per exemple, el comportament en relació amb els agents ambientals i la seva evolució potencial en el temps o l’impacte en el medi ambient i en la salut de les persones. Així, segons la toxicitat i el perill, els residus es poden classificar en inerts, especials i no especials.

a) Residus inerts


Es considera residu inert aquell que, un cop disposat en un abocador, no experimenta cap transformació física, química o biològica significativa, i a més compleix els criteris de lixiviació determinats per la normativa. S’inclou dintre d’aquest grup de residus els enderrocs, la runa i altres deixalles de la construcció. Aquests residus contenen fraccions valorables que s’han de recuperar i altres fraccions que han de ser objecte de deposició controlada en el sòl.

 

 

b) Residus especials


Es considera residu especial qualsevol material sòlid, líquid o gasós destinat a l’abocament, que conté alguna de les substàncies o matèries descrites específicament en l’àmbit d’aplicació de la Directiva 91/689/CE, de 12 de desembre, relativa als residus perillosos en quantitats o concentracions tals que representin un risc per a la salut humana, els recursos naturals o el medi ambient.

 

 

c) Residus no especials


Es considera residu no especial tots els residus que no es classifiquen com a residus inerts o especials.

Fruit d’aquesta necessitat de classificar els residus va aparèixer el Catàleg Europeu de Residus (CER), que va entrar en vigor el dia 1 de gener de 2002. En el CER els residus estan agrupats en 20 categories o grups (Quadre 1).

 

Quadre 1. Catàleg Europeu de Residus (CER)

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Agència de Residus de Catalunya

Al mateix temps, cada un d’aquests 20 grups es divideix en subgrups on s’inclouen els residus segons les afinitats. Per exemple, dins la categoria 20 (residus municipals) hi ha els tres subgrups que es mostren en el quadre 2. I en cada un d’aquests subgrups hi ha la descripció dels residus que el conformen, la classificació, la possible via de valorització (reciclatge, reutilització, etc.) i el tractament i deposició del rebuig (abocament, incineració, etc.) quan aquest és necessari.

Així, per exemple, dins les “fraccions recollides de manera selectiva” (2001) hi ha, entre altres, el vidre (200102). El vidre és un residu no especial, la via de valorització del qual es fa mitjançant el reciclatge i no té tractament ni deposició del rebuig, ja que tot el vidre s’ha de reciclar. La codificació i classificació de tots els residus, les diferents vies de valorització i els tractaments i deposició del rebuig es poden consultar a l’Agència de Residus de Catalunya.

Quadre 2. Tipologia de residus municipals segons el CER

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Agència de Residus de Catalunya