Per les seves característiques els residus poden esdevenir un problema ambiental important ja des del moment en què el productor els genera. Si parlem de residus municipals, el productor s’ha de desfer de l’anomenada comunament brossa per raó d’espai, i en el cas de la fracció orgànica per les males olors i per la possible aparició d’insectes. Aquests residus generats s’acumulen de manera temporal al costat de les vies públiques dels nuclis urbans, ja sigui en cubells unifamiliars, com encara es fa en alguns pobles petits, o bé en contenidors comunitaris distribuïts en diferents punts de la població. En tots dos casos una gestió inadequada en la recollida dels residus pot provocar, a més d’un impacte visual negatiu, que apareguin males olors (descomposició matèria orgànica) i que apareguin i proliferin tant insectes com rosegadors, amb la qual cosa hi ha un evident risc sanitari per a la població. Una cosa similar es pot dir pel que fa al procés de transport d’aquests residus cap a la destinació final.
Abans que les diferents administracions portessin a terme polítiques per conscienciar la població a separar els diferents residus que formen part de la brossa i dur a terme una recollida selectiva, tota o quasi tota la brossa generada (especialment a les ciutats) feia cap al mateix contenidor, on es mesclaven vidre, paper, cartró, plàstic, fracció orgànica, etc. La brossa d’aquests contenidors era periòdicament recollida i transportada a uns abocadors, que en la majoria dels casos estaven situats en uns terrenys perifèrics a les poblacions en què no s’havien tingut en compte criteris mediambientals en el moment d’escollir-los com a lloc de deposició de residus. Els residus s’abocaven en aquests espais on, en alguns casos, es cremaven a cel obert.
Tenint en compte això, els impactes d’aquest tipus de gestió (fase d’emmagatzematge i/o eliminació) sobre el medi ambient són molt importants. En primer lloc hi ha l’impacte de tipus visual, generat per muntanyes de residus acumulats en molts casos relativament a prop dels nuclis de població i per la possible dispersió d’aquests residus (per acció del vent o de la pluja) pels camps o boscos de l’entorn més immediat. A continuació hi ha les males olors provocades per aquests residus en estat de descomposició, olors que poden sentir-se a distàncies allunyades de l’abocador tenint en compte el vent dominant. En aquests abocadors hi ha una presència permanent tant d’insectes com de rosegadors, cosa que els converteix en un focus de malalties infeccioses. La crema periòdica dels residus a cel obert quan l’abocador està ple provoca en primer lloc la generació de fums i contaminació atmosfèrica, però a això s’hi ha de sumar el risc d’incendis forestals, que poden ser causats tant per un descuit en aquesta crema intencionada com també per una possible combustió deguda a la fermentació dels residus acumulats. D’altra banda, la mateixa naturalesa dels residus i el fet que es dipositen directament sobre el sòl en pot provocar la contaminació; a més, a causa de la permeabilitat d’alguns sòls, uns subproductes dels residus anomenats líquids lixiviats poden arribar a contaminar tant les aigües subterrànies —si l’emplaçament es troba a sobre d’un aqüífer—, com les aigües superficials, en el cas d’existir-ne a prop.
Figura 7. Abocador de residus urbans de Rasquera l’any 1995 (dalt) i el mateix emplaçament l’any 2010 amb l’abocador clausurat (baix)
Aquests tipus de dipòsits de residus, o simplement abocadors de residus, es van anar clausurant tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya a partir de la segona meitat dels anys noranta del segle xx. No obstant això, aquest és l’únic tipus de gestió que encara avui en dia es fa amb la brossa en molt països de l’anomenat Tercer Món. La Figura 7 mostra l’emplaçament on es trobava l’abocador de residus urbans de Rasquera (Ribera d’Ebre) l’any 1995 i el mateix emplaçament el 2010 anys després de ser clausurat.
Tant a Catalunya com a Espanya, en el marc de la Comunitat Europea, per tal de solucionar aquest problema i en paral·lel a la clausura dels abocadors il·legals o no controlats, es va optar per dissenyar i construir dipòsits de residus controlats, és a dir, dipòsits on l’acumulació dels residus es fes de tal manera que s’evitessin o com a mínim es mitiguessin els impactes sobre el medi ambient. Ara bé, per molt que la gestió dels residus en aquests dipòsits suposi una afectació mediambiental menor, tenen una capacitat. Davant d’aquesta realitat es va adoptar una altra opció, que va ser la incineració dels residus en unes plantes dissenyades per a aquesta tasca. Amb això se solucionava el problema de l’espai ocupat pels residus, però se’n generaven uns altres.
Del disseny i funcionament tant dels dipòsits de residus controlats com de les plantes d’incineració de residus, i també dels avantatges i inconvenients, se’n parlarà més endavant en l’apartat 3.6.