Tal com ja s’ha explicat anteriorment, els abocadors no controlats (i els abocaments il·legals) eren i són una font potencial d’alteració i degradació dels diferents sistemes que conformen el medi natural (atmosfera, sòls, aigües i biosfera), i també poden esdevenir un focus de malalties i infeccions que repercuteixen en la salut humana. Amb l’objectiu d’eliminar o com a mínim de mitigar aquests impactes, primer es va decidir continuar soterrant els residus però prenent totes les mesures perquè l’impacte en l’entorn fos mínim. Posteriorment també es va optar per fer desaparèixer els residus (o una bona part) mitjançant la incineració.

Com s’eviten en un dipòsit controlat els potencials impactes generats pels residus en el medi ambient?

Partint de la base que tant el disseny com els diferents processos de tractament dels residus dins de la instal·lació han de ser adequats i funcionar perfectament, l’elecció del lloc és clau. I per a aquesta elecció s’ha de tenir un coneixement important del territori, especialment dels aspectes del medi físic: geologia, hidrologia, climatologia i biologia.

Així, segons el Reial decret 1481/2001, de 27 de desembre, pel qual es regula l’eliminació de residus mitjançant la deposició en abocadors, les consideracions que s’han de tenir en compte a l’hora d’ubicar un dipòsit de residus són:

- Les distàncies entre el límit del dipòsit i les zones residencials i recreatives, vies fluvials, masses d’aigua i altres zones agrícoles o urbanes.

- L’existència d’aigües subterrànies, aigües costaneres o reserves naturals a la zona.

- Les condicions geològiques i hidrogeològiques de la zona.

- El risc d’inundacions, enfonsaments i corriments de terres a l’emplaçament de l’abocador.

- La protecció del patrimoni natural o cultural de la zona.

Tot i aquestes consideracions, la normativa també deixa clar que podrà ser autoritzat si les mesures correctores que es prenguin indiquen que no es produirà un risc greu per al medi ambient.

El disseny dels dipòsits controlats i les mesures tècniques dependran del tipus de residu. Així, a Catalunya el Decret 1/97, de 7 de gener, sobre la deposició del rebuig dels residus en dipòsits controlats, diferenciava entre dipòsits controlats de tipus I per a residus inerts, dipòsit controlat de tipus II per a residus no especials i dipòsits controlats de tipus III per a residus especials. Posteriorment, el Reial decret 1481/2001, de 27 de desembre, transposició de la Directiva 1999/31/CE, del Consell, de 26 d’abril, relativa a l’abocament de residus, els classifica en abocadors per a residus inerts, abocadors per a residus no perillosos i abocadors per a residus perillosos.

Un primer condicionant a l’hora de triar una ubicació hauria de ser evitar l’impacte visual d’aquesta mena d’instal·lacions situant-les prou lluny dels nuclis habitats però amb una accessibilitat adequada, per la quantitat de trànsit que generen; no estar prop de les poblacions també redueix les molèsties per soroll, males olors i pols.

Un segon pas seria la cerca d’una zona amb materials impermeables (com l’argila) per evitar que els residus contaminin els sòls i les aigües subterrànies (i superficials). Aquesta capa de material impermeable que fa de barrera geològica natural ha de tenir, segons la normativa vigent a Espanya, una espessor igual o superior a un metre. Però la preservació dels sòls i de les aigües no s’ha de basar únicament en aquesta impermeabilització natural. Els residus han de descansar sobre una capa de drenatge, com ara graves, per poder dur a terme la recollida dels líquids lixiviats generats per la brossa. Aquests residus líquids, juntament amb l’aigua de pluja que ha entrat al vas de l’abocador i que s’ha contaminat per la presència dels lixiviats, un cop recollits han de ser tractats. També s’ha d’evitar l’entrada al vas del dipòsit de l’aigua de pluja caiguda fora d’aquest i que s’escola superficialment.

A sota de la capa de drenatge s’hi ha de ficar un revestiment artificial impermeable (no necessari en els abocadors per a residus inerts), que també ha de revestir tot el vas del dipòsit, i a continuació s’hi ha de situar una barrera geològica artificial (material impermeable), com a mínim de 0,5 metres d’espessor, quan la barrera geològica natural no compleix els mínims necessaris.

En les condicions definides anteriorment ja es podrien dipositar els residus. Ara bé, si ens centrem en els residus municipals, se sap que la majoria de la brossa generada a casa fa cap a dipòsits controlats (residus no perillosos); molta d’aquesta brossa, però, és valoritzable, tot i que malauradament no s’ha fet la tria en origen. Per aquesta raó, un pas previ a la deposició final dels residus a l’abocador hauria de ser el triatge en planta. El que passa és que la quantitat de residus que hi arriben és tan elevada que segurament un triatge exhaustiu del material recuperable podria arribar a col·lapsar la planta. A continuació, un segon procés que s’ha de practicar en els residus, previ a la deposició final, és la compactació. Amb això es guanya espai (vida útil del dipòsit) perquè s’extreu dels residus bona part de l’aigua que contenen (s’ha de recollir i tractar), cosa que repercutirà positivament en una disminució dels lixiviats generats en el vas del dipòsit.

En els abocadors no controlats els residus s’anaven amuntegant i de tant en tant s’hi podia calar foc. En els dipòsits controlats l’acumulació ha de ser ordenada i periòdicament s’han de posar capes de material a sobre dels residus. Amb això es redueixen les males olors, hi ha una menor presència d’aus, insectes i rosegadors (cosa que evita possibles focus infecciosos), es minimitza la dispersió dels residus per acció del vent i desapareix el risc d’incendis forestals i la contaminació atmosfèrica deguda als fums de la brossa cremant. A més a més, el recinte ha d’estar tancat (per evitar la presència de gossos, guineus, etc.) i l’accés ha de ser restringit al personal autoritzat. Ara bé, aquest residus soterrats, a causa de la fermentació, generen biogàs, que es pot anar acumulant. Per evitar possibles explosions aquests gasos han de ser canalitzats cap a la superfície del dipòsit mitjançant una xarxa de xemeneies. La legislació indica que aquest gas ha de ser aprofitat per fer energia o bé s’ha de cremar. La solució dependrà en bona part de la magnitud de la planta i de la quantitat de residus tractats, que farà viable o no l’aprofitament del gas. En alguns casos les xemeneies l’únic que fan és permetre la sortida lliure a l’atmosfera d’aquests gasos.

Figura 16. Localització geogràfica dels dipòsits controlats de residus municipals en funcionament a Catalunya l’any 2009

Font: Elaboració pròpia

La Figura 16 mostra els diferents dipòsits controlats operatius a Catalunya l’any 2009 mentre que a la Figura 17 es pot veure una vista àrea del centre de gestió i tractament de residus municipals de la Conca de Barberà. Es pot observar el dipòsit, les basses de recollida de les aigües pluvials i dels líquids lixiviats, la planta de compostatge, l’edifici de control i la nau que serveix de magatzem i garatge per als vehicles i per a la maquinària del centre.

Un cop el dipòsit arriba al final de la seva vida útil s’ha de clausurar. Juntament amb el disseny, la construcció, l’explotació i el manteniment, la clausura d’un dipòsit de residus és un aspecte fonamental que s’ha de tenir en compte des de la seva gestació, ja que s’ha de fer una restauració ambiental de la zona ocupada pel dipòsit. La capa més superior dels residus s’ha de tapar amb material que fa d’assentament i a continuació segellar el dipòsit amb una capa de material natural impermeable i una altra amb el mateix revestiment impermeable utilitzat en el fons del vas. A sobre de tot això ja es pot dipositar el material adient tenint en compte l’ús que es farà d’aquella superfície.

La minimització i en alguns casos l’eliminació dels impactes generats sobre el medi ambient per la deposició dels residus en abocadors no controlats és evident d’acord amb les característiques que ha de tenir un dipòsit controlat. Ara bé, trobar una ubicació amb totes les característiques que s’han descrit no és fàcil. Podem ser menys restrictius i confiar en les mesures correctores i materials artificials que ens ofereix la tecnologia actual, però el risc no desapareix totalment. A més a més, qualsevol dipòsit, incloent-hi un de controlat, ocupa un espai. Si el ritme actual de generació de residus és insostenible i la part d’aquest quantitat que realment s’està recuperant és molt petita, llavors també és evident que la deposició en abocadors com a tipus de gestió dels residus és del tot insostenible.

Figura 17. Centre de gestió i tractament de residus municipals de la Conca de Barberà, situat al municipi de l’Espluga de Francolí

Fotografia: Consell Comarcal de la Conca de Barberà