La gestió dels residus que es fa en una planta incineradora és molt clara. Es tracta d’un procés de combustió controlada dels residus amb el qual se n’eliminen bona part, és a dir, l’espai de la instal·lació no s’esgota per acumulació dels residus tal com succeeix en un dipòsit controlat. Si es fa referència als residus municipals, en principi sols hauria de tractar la fracció no reciclable, per la qual cosa la quantitat de residus que s’haurien de tractar en aquests tipus de plantes, en combinació amb els dipòsits controlats, hauria de ser molt petita. A tot això s’hi ha d’afegir el relatiu poc espai que ocupen aquestes instal·lacions, a més de la recuperació de l’energia continguda en els residus. Però malauradament el nivell de reciclatge i de recuperació dels residus està molt lluny del que seria necessari i una bona part dels residus municipals que fan cap a incineradores són recuperables. A més, durant el procés de combustió dels residus es generen una sèrie de subproductes, alguns dels quals són contaminants i tòxics.

Aquests subproductes resultants de la combustió són cendres, escòries (subproducte que queda en el forn un cop incinerada la brossa, una petita part de les quals poden ser recuperables, mentre que la resta han de portar-se a un dipòsit controlat) i fums (tota combustió genera fums i l’emissió de gasos i partícules a l’atmosfera).

Figura 18. Planta d’incineració de residus municipals de Tarragona

Fotografia: Òscar Saladié

 

Entre les diferents substàncies químiques alliberades durant la combustió dels residus hi ha les dioxines. Es tracta d’un grup de substàncies organoclorades que tenen una elevada toxicitat, són bioacumulables i tenen una alta persistència en el medi ambient. Per aquesta raó han estat molt estudiades al llarg dels darrers anys i els seus efectes cancerígens han estat àmpliament debatuts. Així, en algunes zones properes a incineradores s’han fet i s’estan fent estudis per veure la incidència d’aquests contaminants sobre les aigües, els sòls, la vegetació natural, els conreus i especialment en la població. L’any 2009 hi havia a Catalunya quatre incineradores de residus municipals operatives: Girona, Mataró, Sant Adrià de Besòs i Tarragona. En aquestes quatre plantes es van tractar més de 600 mil tones de residus municipals.

Tot i els avantatges que puguin tenir respecte a la deposició controlada de residus, les incineradores també tenen uns costos ambientals, als quals s’han de sumar els costos econòmics de construcció i funcionament, raó per la qual aquest tipus de tractament de residus no hauria de ser l’opció prioritària.