La Revolució Industrial va suposar un punt d’inflexió en les relacions entre els grups humans i el medi natural. La capacitat d’alteració del segon per part dels primers va augmentar espectacularment en paral·lel al desenvolupament humà. Ara bé, aquest desenvolupament va ser possible gràcies a la industrialització. La mecanització va comportar la concentració de la mà d’obra i la centralització dels processos de producció en una fàbrica. Aquesta mecanització juntament amb el nou sistema de treball que trenca amb l’encarcarament del treball artesanal i del sistema gremial, va permetre la producció de tot tipus de béns, inclosos els de consum, a gran escala.

La indústria és una activitat econòmica molt variada però amb un denominador comú: la constant invenció i millora de la maquinària (avenços tècnics), així com també la innovació tecnològica amb l’objectiu d’augmentar la producció i la productivitat, millorar la qualitat del producte i rebaixar els costos de producció. Uns avenços dels quals s’han vist beneficiats la resta de sectors econòmics, com ara una agricultura més mecanitzada i amb uns majors rendiments (fertilitzants), uns mitjans de comunicació i transport que ens permeten desplaçar-nos i comunicar-nos arreu del planeta i una àmplia gamma de productes (químics i farmacèutics), la majoria dels quals han comportat canvis espectaculars i molt positius en el dia a dia dels grups humans que en tenen accés. Ara bé, la industrialització també té la seva part negativa en forma d’alteració i degradació del medi ambient. La contaminació d’origen industrial acostuma a ser severa.

Les indústries ocupen espai i necessiten matèries primeres, recursos naturals i fonts d’energia, cosa que ha comportat la sobreexplotació dels mateixos. A la vegada en molts casos les innovacions en la millora dels processos de producció no han tingut en compte les repercussions ambientals fruit d’aquests processos: generació d’una major o menor quantitat de productes residuals (sòlids, líquids i gasosos) que contaminen en major o menor mesura l’entorn (aire, aigües i sòls) i que tenen importants repercussions sobre la fauna i la vegetació així com també sobre l’espècie humana.

Varietat d’indústries és igual a varietat de productes residuals que segons la seva tipologia necessitaran un determinat tipus de tractament. Aquesta gran heterogeneïtat ve donada per la gran quantitat de matèries primeres utilitzades en els diferents processos industrials. La major o menor quantitat d’aquests residus dependrà també d’aquests processos i de les mesures establertes per tal de reduir la seva generació.

Alguns d’aquests residus són altament contaminants pel medi ambient si no es realitza una gestió adequada. Són els anomenats residus especials, subproductes que contenen alguna substància que els confereix el qualificatiu de perillosos (Directiva 91/689/CE), en tenir alguna o més d’una de les següents característiques: explosiu, comburent, inflamable, irritant, nociu, tòxic, cancerigen, corrosiu, infecciós, teratogènic, mutagènic o ecotòxic. La mateixa Directiva europea llista els productes constituents dels residus que els fan perillosos, 51 en total, entre els que s’hi troben l’arsènic, l’amiant, el mercuri, el plom o els hidrocarburs. S’ha de dir però, que no únicament l’activitat industrial genera aquest tipus de residus.

L’activitat industrial genera una important quantitat de residus gasosos que són emesos a l’atmosfera juntament amb partícules sòlides. La classificació dels contaminants atmosfèrics és diversa i pot tenir en compte la seva composició química (partícules sòlides, compostos del carboni, compostos del sofre, compostos del nitrogen, compostos halogenats i oxidants fotoquímics), o bé la seva procedència (primaris i secundaris). El contaminants primaris d’origen industrial són, majoritàriament, fruit de la combustió de matèries primeres.

L’aigua és utilitzada en alguns processos industrials per rentar o dissoldre materials, a la vegada que també per elaborar productes. Fruit d’aquesta utilització l’aigua perd les seves propietats i es contamina (canvis en la seva composició i en les seves característiques) degut a la incorporació de substàncies químiques. Exemples d’indústries on aquest fet succeeix són la indústria extractiva, la indústria del ciment, la indústria química o la indústria paperera. El problema és quan aquesta aigua residual, sense cap tipus de depuració, és dipositada directament sobre el sòl amb la possible afectació dels aqüífers o bé sobre cursos fluvials i fins i tot al mar mitjançant emissaris submarins. I el mateix succeeix si són els residus sòlids els que són abocats directament a rius, mars o sòls.

Un producte residual de l’activitat industrial altament tòxic i perillós i que augmenta la seva concentració a mesura que es puja en la cadena tròfica és el mercuri (Hg). Un episodi molt conegut de contaminació greu d’origen industrial per mercuri és el que es va produir a la ciutat japonesa de Minamata. En aquesta localitat costanera hi havia una fàbrica de productes químics que l’any 1932 va començar a utilitzar catalitzadors de mercuri en determinats processos. Els residus generats, amb restes de mercuri, eren abocats directament al mar sense cap tractament i des de 1950 es va utilitzar un canal de drenatge que desembocava a una badia tancada. La població d’aquesta zona tenia com a principal font d’alimentació el peix de la badia. El mercuri es va concentrar als sediments del fons de la badia i va entrar a la cadena alimentària a través del peix consumit i que tenia importants concentracions d’aquest contaminant. Durant els anys 50 del segle XX els habitants de la zona van començar a trobar-se malament de salut amb símptomes similars que en alguns casos van suposar la mort. L’any 1957 es va prohibir pescar a la zona, però no va ser fins deu anys més tard que es van tancar les línies de producció responsables dels vessaments (Vegara et al., 2004).

A casa nostra s’ha de destacar la contaminació del riu Ebre a l’alçada de Flix, on l’abocament de forma continuada i fins l’any 1995 de residus generats en una indústria química va comportar la contaminació dels sediments acumulats al fons del riu. La veu d’alerta va sorgir l’any 2004, quan un estudi del CSIC va revelar que hi havia unes 700 mil Tm de sediments tòxics amb presència principalment de mercuri i compostos organoclorats. Aquest fet va suposar una important alarma social per la possible contaminació de la vegetació i la fauna del riu, a la qual cosa s’ha d’afegir que l’aigua del tram baix de l’Ebre s’utilitza per regar, així com també en surt la concessió del minitransvasament cap al camp de Tarragona utilitzada per consum urbà, industrial i turístic. La solució adoptada ha estat extraure aquests sediments del riu.

Queda clar que les aigües residuals generades per la indústria s’han de tractar i depurar abans d’introduir-les de nou al medi natural. Ara bé, també es pot donar el cas d’un vessament accidental. Un exemple és el trencament el dia 25 d’abril de 1998 de la reclosa de contenció de la bassa de decantació d’una mina situada a la localitat andalusa d’Aznalcóllar i que va comportar un important vessament d’aigua i llots tòxics, afectant greument el riu Guadiamar i una àmplia zona molt a prop del Parc Nacional del Coto de Doñana.

D’aquesta manera, tant les aigües, com els sòls, la vegetació, la fauna i la salut humana es poden veure afectats per la disposició o el vessament incontrolat dels productes residuals de l’activitat industrial. La cadena tròfica en el seu conjunt es pot veure alterada per la concentració d’aquests contaminants en les diferents anelles. Alguns d’aquests contaminants són bioacumulatius, com ara els metalls pesats o els hidrocarburs halogenats. A la vegada també es pot produir una biomagnificació, és a dir, les concentracions d’un producte químic augmenten amb el nivell tròfic en una cadena alimentària.

Hem deixat pel final els residus nuclears. La radioactivitat és un fenomen físic que presenten certes substàncies i que consisteix en l’emissió de partícules o radiacions procedents de la desintegració de determinats nuclis que les formen. Aquesta radioactivitat pot ser natural o artificial. D’aquesta manera, un residu radioactiu és qualsevol material o producte de rebuig per al qual no està previst cap ús, o bé que està contaminat amb radionúclids en concentracions o nivells d’activitat superiors als establerts per les autoritats competents (ENRESA, 2008) i que poden ser d’activitat baixa, mitjana o alta. La gran majoria de residus nuclears són d’activitat baixa i mitjana.

Una font de residus radioactius, tot i que no l’única (activitat minera, aparells de raig X o radioteràpia en instal·lacions radioactives d’ús mèdic, armament nuclear, etc.), són les centrals nuclears, les quals són una font molt important de producció d’energia. Com tots els residus, els nuclears també s’han de gestionar adequadament, per la qual cosa necessiten un tractament i una deposició determinats.

Un primer procés és l’emmagatzematge en piscines dissenyades per a aquesta finalitat dins de la mateixa central nuclear; a continuació es traslladen a instal·lacions de tractament o bé es dipositen en magatzems definitius. Ara bé, es necessita trobar un lloc amb materials adequats i que sigui geològicament estable. És a dir, els residus nuclears han d’estar aïllats del seu entorn per barreres tant de tipus tecnològic (càpsules hermètiques i construcció d’un embolcall de material impermeable) com de tipus geològic (s’estan fent estudis amb argiles, granits, basalts i roques salines).

I l’estabilitat geològica del terreny? Qui pot garantir aquesta estabilitat per al període de milers d’anys que és la vida dels materials radioactius d’alta activitat?

Actualment a Espanya sols existeix el centre d’emmagatzematge de residus radioactius de baixa i mitjana intensitat a El Cabril (Còrdova). L’administració central (ENRESA) està buscant un emplaçament per ubicar-hi un dipòsit de residus nuclears. És a dir, es vol concentrar tots els residus generats en les nuclears espanyoles en un únic emplaçament: el magatzem temporal centralitzat. Diversos municipis d’Espanya, entre ells Ascó (Ribera d’Ebre) han presentat la seva candidatura. Tot i que en principi la candidatura d’Ascó va quedar descartada, la decisió final ha quedat posposada. Una decisió que pot comportar una contestació social important, ja que per les seves característiques una bona part de la societat no vol aquest tipus d’instal·lacions prop de casa.

Figura 20. Imatge de la Central Nuclear Vandellòs II (Baix Camp)

Fotografia: Observatori del Paisatge de Catalunya

Però a més dels residus, les centrals nuclears porten associat un risc d’accident amb l’alliberament de radioactivitat a l’exterior. Un de molt important va ser el que va succeir a la planta de Three Mile Island, prop de Harrisburg (Pennsilvània, EUA) l’any 1979. Però el veritable desastre va arribar el 26 d’abril de 1986 amb l’accident nuclear ocorregut en un dels reactors de la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna. Molt més recent és l’accident nuclear ocorregut a la central japonesa de Fukushima el dia 11 de març de 2011 com a conseqüència d’un terratrèmol i el tsunami associat. L’aigua del mar va deixar inutilitzats els sistemes de refrigeració.

Cal recordar que a casa nostra el dia 29 d’octubre de 1989 es va produir un incendi a la central nuclear Vandellòs I (Tarragona) que va estar a punt de provocar un accident de repercussions inimaginables. La situació d’emergència es va produir per que una part dels sistemes de refrigeració del nucli van fallar. Aquest accident va suposar el tancament de la central i el seu actual procés de desmantellament.