Els actuals paisatges agraris són el resultat de l’acció conjunta dels components físics, biològics i culturals, als quals s’han d’afegir condicionants econòmics i fins i tot polítics. És a dir, sobre el planeta existeix encara avui en dia un variat mosaic de realitats que van des de l’agricultura intensiva de mercat (o industrial), fins a zones on encara es practica una agricultura de subsistència i/o una ramaderia itinerant.

L’aparició de l’agricultura i la ramaderia va significar per a les societats primitives la possibilitat de disposar d’una major quantitat de productes alimentaris. D’aquesta manera, una major disponibilitat i una dieta més rica en proteïnes van permetre l’augment de la població i el seu desenvolupament.

En primer lloc, una major població per alimentar va comportar la rompuda de noves terres (major producció), però alhora el desenvolupament de les societats va provocar la introducció de millores tècniques i tecnològiques que van permetre augmentar els rendiments (major productivitat). Aquestes millores en la producció i en la productivitat s’han basat en la mecanització del camp, l’increment del regadiu, la utilització d’adobs químics, fitosanitaris i herbicides i, finalment, l’aparició de noves varietats de conreus amb un major rendiment (Nebel i Wright, 1998). La introducció de maquinària al camp ha significat, allí on s’ha produït, la reducció del percentatge de població ocupada dedicada a aquest sector. Per exemple, a Espanya el sector primari era aproximadament del 60% l’any 1900 (Censo de Población, 1900), mentre que l’any 2012 assoleix únicament un 4,4 % (EPA, 2012).

Beure i menjar són les dues necessitats principals que l’espècie humana ha de mirar de satisfer. La població del planeta ja supera els 7.000 milions d’habitants i les projeccions de futur parlen d’augments importants (vegeu el mòdul de població). Amb les conseqüències que pot tenir entre altres sobre la disponibilitat d’aigua, degudes tant a la quantitat com a la qualitat d’aquest recurs. Pel que fa a l’alimentació, tot i les millores introduïdes en l’agricultura, la ramaderia i l’activitat pesquera, la població de diferents zones del planeta no disposa dels aliments necessaris per subsistir i cada any moren de fam milers de persones.

El creixement de la població mundial implica una major pressió, tant per a l’agricultura, com també per a la ramaderia i la pesca. O més ben dit, la pressió s’exerceix sobre els camps de conreu (i l’entorn més immediat) i sobre els mars, que s’exploten amb l’objectiu d’aconseguir les majors produccions amb els màxims rendiments. El problema és que aquest aprofitament dels recursos del sòl i de l’aigua per extreure’n aliments porta associat el perill d’una sobreexplotació, una excessiva ocupació del sòl i una desmesurada incorporació de productes (residuals o no) que poden generar contaminació. És a dir, en paral·lel a l’evolució que s’ha donat al llarg dels anys i en què s’ha aconseguit millorar els rendiments, tant l’agricultura com la ramaderia i la pesca han augmentat la seva incidència sobre el medi ambient i actualment constitueixen una font important d’impactes ambientals.

Els impactes potencials deguts a la sobreexplotació dels recursos del mar i dels boscos ja han estat definits en el mòdul dedicat als recursos naturals. Aquests darrers també es troben en molts casos amenaçats per la desforestació a què porta la necessitat de posar noves terres en conreu, cosa que en moltes zones produeix importants pèrdues de sòl (erosió) a causa de l’augment de l’escolament superficial d’aigua.

Pel què fa a la ramaderia, a més de la problemàtica de la gestió dels residus generats a les explotacions ramaderes intensives, uns altres focus de problemes són els derivats de les males pràctiques en aquesta activitat (mètodes d’alimentació i engreix del bestiar), que ha portat a diferents crisis amb repercussions sobre la salut humana. Una de les més conegudes és la que va afectar al bestiar boví: l’encefalopatia espongiforme bovina. Aquesta malaltia, popularment coneguda com a malaltia de les vaques boges, va ser identificada l’any 1986 i es pot transmetre a l’espècie humana. Posteriorment va aparèixer una grip aviària que es podia transmetre als humans i que va causar un nombre important de morts al sud-est asiàtic. També, s’ha de parlar de la grip porcina de l’any 2009 que es va originar a Mèxic, on va morir un nombre important de gent, però que també ha afectat altres països, com ara Espanya, coneguda també com grip A o grip nova. Finalment, incidir en els casos d’adulteració i frau alimentari de l’any 2013, amb la inclusió de carn de cavall en productes envasats, allà on s’indicava que era carn de vedella.

A més a més, no s’ha d’oblidar la contribució de l’agricultura i la ramaderia al canvi climàtic amb l’emissió d’una important quantitat de gasos d’efecte hivernacle. Mundialment aquesta contribució es troba xifrada al voltant del 13,5% (IPCC, 2007). A la Unió Europea (UE 27) l’any 2010 els 462 milions de tones equivalents de CO2 per part d’aquest sector representaven un 9,8% del total (European Environment Agency, 2012). A Espanya la xifra s’enfilava fins un 11,24% del total. Aquest sector és la principal font antròpica de dos d’aquests gasos: CH4 i N2O. Les emissions de metà del sector agrícola l’any 2010 a Espanya van arribar a 18,48 milions de tones equivalents de CO2, un 52,78% del total d’emissions de metà (Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, 2012).