Com tota espècie vegetal, els conreus tenen una sèrie de necessitats perdesenvolupar-se i produir els fruits, que un cop arribats al punt òptim de maduració són recollits. Així, cada conreu està adaptat a un determinat tipus de sòl, amb major o menor presència de nutrients, i a un determinat clima on la temperatura i la precipitació exerceixen un paper fonamental en el cicle biològic (etapes i fases fenològiques) de cada un d’ells. Així, per exemple, l’activitat agrícola tradicional a la regió mediterrània es basava en l’anomenada trilogia mediterrània: blat, vinya i olivera. Tres conreus adaptats a les condicions de temperatures suaus a l’hivern i elevades a l’estiu, poca precipitació i irregularment distribuïda al llarg de l’any.

No obstant això, aquestes restriccions imposades pel medi es poden superar, en bona part, gràcies a l’aportació d’adobs i aigua, i també amb la creació d’espais artificials (p.e. hivernacles).

Els regadius han estat des de l’antiguitat una peça clau per garantir l’abastiment d’aliments en aquelles zones on l’escassetat de les precipitacions no feien possible desenvolupar una agricultura capaç de generar excedents, però que disposaven de quantitats d’aigua importants que podien obtenir dels cursos fluvials que travessaven el seu territori o bé de pous. Els exemples més coneguts són els regadius de l’antic Egipte (riu Nil) o de Mesopotàmia (rius Tigris i Èufrates). A la Península Ibèrica, tot i existir regadius a l’antiguitat, el punt d’inflexió es va produir amb l’arribada dels àrabs, especialment al llevant peninsular, que havien après les noves tècniques de pobles situats en terres àrides que havien estat romanitzades, com els assiris. I, evidentment, l’aportació d’aigua de reg als conreus fa augmentar tant la producció com la productivitat, a la vegada que possibilita la presència de determinats conreus amb elevades necessitats hídriques en zones amb pluges exigües o poc generoses.

L’agricultura encapçala mundialment la classificació d’activitats pel que fa al consum d’aigua, i el mateix succeeix tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. De mitjana, per tal d’obtenir 1 kg de matèria seca de blat de moro es necessiten uns 350 litres d’aigua i 850 litres per 1 kg d’alfals. I si parlem de la ramaderia una vaca necessita uns 90 litres d’aigua al dia i un porc uns 30 litres.

Com reguem?

Els principals tipus de reg són el de superfície (cobreix tota o quasi tota la superfície conreada), per aspersió (sistema que imita la pluja) o per degoteig (reg localitzat a la superfície per sobre de la zona de les arrels). L’eficiència de l’aigua és major en el darrer cas, tot i que hi ha conreus en què es fa necessari el reg de superfície (p.e. l’arròs). En els darrers anys en els països més desenvolupats ha disminuït el nombre d’hectàrees de conreus regades amb aquest sistema. Però, aquest canvi tecnològic encara és molt incipient en els països en vies de desenvolupament, a causa dels costos de la infraestructura necessària d’un reg per aspersió o per degoteig.

Per tal de millorar l’eficiència de reg la FAO (2002) recomana cinc mesures:

·         Reduir les infiltracions dels canals de reg.

·         Reduir l’evaporació de l’aigua de reg.

·         Mantenir secs els terrenys entre les fileres del conreu on apareixen les males herbes.

·         Sembrar i recollir els fruits en els moments òptims.

·         Regar freqüentment però amb la quantitat correcta d’aigua.

També és molt interessant l’aprofitament de les aigües residuals prèviament tractades pel reg agrícola. A més a més no s’ha d’oblidar que un problema associat al regadiu és el perill de salinització del terreny i la consegüent pèrdua de fertilitat i la disminució de la producció dels conreus. En moltes zones àrides i semiàrides del planeta un drenatge natural insuficient del terreny comporta la contaminació del sòl a causa de les sals que aporta l’aigua de reg.

Any rere any el nombre d’hectàrees de regadiu augmenta gràcies a l’augment de la capacitat d’emmagatzematge i a la construcció de canals que permeten transvasar aigua per regar conreus situats a distàncies allunyades del punt de captació, cosa que ens pot abocar a la sobreexplotació dels recursos existents, tant els superficials com els procedents dels aqüífers subterranis.

No hi ha cap dubte que l’alteració introduïda en un entorn per la construcció d’un embassament és brutal: pèrdua de les terres més fèrtils, en alguns casos abandonament d’assentaments que queden sota les aigües, modificació del curs fluvial, desaparició d’ecosistemes naturals, canvis en la climatologia local i modificacions de l’orografia, entre altres. I pel que fa al fet de poder regar, als costos de la mateixa aigua s’han d’afegir les despeses en la construcció i manteniment de la infraestructura que ha de transportar l’aigua i permetre el reg.

És això sostenible?

Té sentit crear o ampliar regadius situats en zones semiàrides de països desenvolupats per conrear cereals que produeixen una menor quantitat per hectàrea i a uns costos més elevats que en països on no fa falta derivar aigua per regar?

En un món globalitzat com el nostre en condicions normals qualsevol zona agrícola del planeta pot esdevenir el rebost d’una altra on l’agricultura hagi passat a ser testimonial perquè no ha pogut competir amb els preus (mà d’obra) i en la qual s’ha optat per prioritzar l’ús de l’aigua en altres activitats.

Així, doncs, els països en vies de desenvolupament i diferents àmbits de la societat dels països desenvolupats defensen la necessitat d’eliminar les subvencions que rep l’agricultura tant a la Unió Europea (UE) com als Estats Units d’Amèrica (EUA). Aquests ajuts són vistos com una trava al desenvolupament dels països més desafavorits, ja que els seus productes no permeten competir i això posa fre a l’exportació i a l’ entrada als mercats.

Poden la UE o els EUA posar en mans de tercers països, molts amb un elevat grau d’inestabilitat política i social, la seguretat en l’abastiment dels aliments bàsics?

A casa nostra la posada en regadiu de diferents zones del territori obeeix a la necessitat de fixar la població en zones amb baixes densitats i escassa activitat econòmica alternativa. Un dels objectius del Pla Territorial General de Catalunya aprovat l’any 1995 és el reequilibri territorial del país i l’agricultura de regadiu és un dels instruments per, com a mínim, no fer augmentar el desequilibri existent entre l’interior i les zones litorals, ja que el despoblament també genera impactes ambientals (Queralt, 1999).

Com es pot combinar seguretat/fiabilitat i/o equilibri territorial amb competència lliure i lleial?