L’anomenada revolució verda, endegada a partir de la segona meitat del segle xx, va permetre augmentar espectacularment la producció de blat i arròs a diferents zones del planeta, com ara Mèxic, l’Índia o la Xina, gràcies a la creació de classes híbrides més resistents. Però davant de l’agricultura de mercat tradicional, consumidora de grans quantitats d’adobs inorgànics i que utilitza gran varietat de productes fitosanitaris, hi ha l’agricultura ecològica. Es tracta d’un tipus d’agricultura que, especialment als països més desenvolupats, no para de créixer tant en superfície com en els productors que opten per aquest sistema de producció.

Què és l’agricultura ecològica? És el mateix que agricultura biològica i orgànica?

Aquesta diferent nomenclatura és, segons Lampkin (1998), un dels problemes que expliquen la dificultat en la interpretació de què és agricultura ecològica i què no ho és. Però es pot dir que són diferents denominacions per un mateix fet.

Armesto (2007) fa una síntesi històrica del moviment de l’agricultura ecològica i en posa l‘inici als anys vint del segle passat. També fa una recopilació de diferents definicions del concepte, com ara la del United States Department of Agriculture (USDA) o la de la Food and Agriculture Organization (FAO). Però entre totes destaca la de l’autor anteriorment citat, Lampkin (1998), que la defineix com un “sistema que tracta d’evitar l’ús directe o rutinari dels productes químics molt solubles i tot tipus de biocides, siguin o no d’origen natural o imitació dels naturals. En el cas que sigui necessari l’ús d’aquests materials o substàncies, s’utilitzen els que tinguin un menor impacte ambiental a tots els nivells”.

L’agricultura ecològica es basa en l’obtenció de productes de la màxima qualitat nutritiva al mateix temps que es respecta el medi ambient, és a dir, ha de mantenir l’equilibri amb l’entorn a partir d’una utilització òptima dels recursos naturals, conservant la fertilitat dels sòls i, normalment, sense la utilització de productes químics en forma d’adobs o per combatre les plagues. Així, en el cas de les plagues a què cal fer front, s’aposta per una lluita biològica: utilització de predadors o paràsits de l’insecte considerat com a plaga, o de feromones que els atrauen massivament, o de productes que n’alteren el  desenvolupament natural (pas de larves a adults o procés de metamorfosi).

Sota aquestes premisses, és possible globalitzar aquest tipus d’agricultura sense comprometre encara més l’abastiment d’aliments i el fet de tenir-hi accés?

Es calcula que la superfície mundial destinada a agricultura ecològica arriba aproximadament als 37 milions d’hectàrees, de les quals poc més d’un 4% es troben a Espanya (Research Institute of Organic Agriculture, 2013).

Espanya té regulada legalment l’agricultura ecològica des de l’any 1989, quan es va aprovar el Reglament de la Denominació Genèrica Agricultura Ecològica, que després de diverses modificacions queda definit pel Reglament (CE) 834/2007, normativa comunitària que defineix i acota l’etiquetatge i la producció agrària ecològica. A Espanya es regula pel Real Decret 1852/1993, en què s’estableix la nova regulació de l’agricultura ecològica, tot i que són les comunitats autònomes les que assumeixen les competències en el control d’aquesta agricultura. Andalusia és la comunitat autònoma amb el major nombre d’hectàrees dedicades a l’agricultura ecològica (gairebé la meitat). A Catalunya les competències en aquest sector recauen en el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). L’any 2011 la superfície inscrita en agricultura ecològica a Catalunya era d’unes 92.435 hectàrees (CCPAE, 2012).

En el treball anteriorment citat, Armesto (2007) considera l’agricultura ecològica com una eina de desenvolupament rural perquè hi ha coincidència entre els objectius d’ambdós: innovació, conservació, participació i integració. Ara bé, hi ha dos nous reptes als quals ha de fer front l’agricultura en el seu conjunt. El primer és la proliferació dels conreus transgènics (especialment els cereals), és a dir, organismes modificats genèticament (OMG) amb l’objectiu de fer-los més resistents i millorar-ne la producció i la productivitat. Obtenir millors rendiments és molt positiu, però per contra s’aixequen veus que alerten dels riscos que tant aquests conreus com els aliments derivats poden tenir sobre la salut humana i el medi ambient en general. Moltes regions s’han declarat zones lliures de transgènics (ZLT), entre les quals no hi ha Catalunya.

L’any 1996 únicament hi havia 1,7 milions d’hectàrees al món amb conreus transgènics, mentre que l’any 2012 és de 170,3 milions d’hectàrees. No obstant això, el 89,5% de la producció mundial es troba en cinc països: EUA, amb més de la meitat del total, es troba al capdavant, i els segueixen el Brasil,  l’Argentina, el Canadà i l’Índia. El conreu transgènic predominant és la soja, amb més de 73,3 milions d’hectàrees l’any 2010, xifra que ja supera la superfície destinada a la soja no transgènica. A Espanya es calcula que els conreus transgènics ocupen al voltant de 100.000 hectàrees (International Service for the Adquisition of Agri-Biotech Application, 2010 i 2012 ).

El segon repte que cal afrontar és el de la destinació d’una superfície agrícola cada cop més gran a conrear vegetals (p. e. soja o blat de moro) destinats a l’elaboració de biocombustibles (biodièsel i bioetanol) com a alternativa als combustibles fòssils. Aquest fet té clars avantatges perquè disminueix la dependència de les fonts d’energia no renovables, però per contra aquesta superfície pot anar en detriment de la destinada a la producció d’aliments per a l’espècie humana i per al bestiar. Això, juntament amb l’augment del preu del petroli i un important grau d’especulació, han provocat l’increment del preu de matèries primeres bàsiques per produir aliments, com ara el blat i la farina (amb repercussió sobre el preu del pa), augment que també s’ha traslladat en el preu del bestiar i dels seus derivats (ous o llet). A Mèxic, l’augment del preu del blat de moro va comportar protestes per la pujada de preu de les populars tortitas.

Pot tot plegat portar a una crisi alimentària mundial?