El productes industrials s’utilitzen en la indústria mateix, en altres activitats econòmiques i en l’ús quotidià de la població. Aquests productes poden esdevenir residus i depenent de la seva tipologia necessitaran un determinat tipus de tractament.

Fruit de l’activitat industrial també es produeixen una àmplia gamma de productes residuals que poden ser sòlids, líquids o gasosos. Aquesta gran heterogeneïtat ve donada per la gran quantitat de matèries primeres utilitzades en els diferents processos industrials. La major o menor quantitat d’aquests residus dependrà també d’aquests processos i de les mesures establertes per reduir-ne la generació.

Alguns d’aquests residus són altament contaminants per al medi ambient si no se’n fa una gestió adequada. Són els anomenats residus especials, subproductes que contenen alguna substància que els confereix el qualificatiu de perillosos (Directiva 91/689/CE) perquè tenen alguna o més d’una de les característiques següents: explosiu, comburent, inflamable, irritant, nociu, tòxic, cancerigen, corrosiu, infecciós, teratogènic, mutagènic o ecotòxic. La mateixa directiva europea dóna una llista dels productes constituents dels residus que els fan perillosos, 51 en total, entre els que s’hi troben l’arsènic, l’amiant, el mercuri, el plom o els hidrocarburs.

L’aigua s’utilitza en alguns processos industrials per rentar o dissoldre materials, i també per elaborar productes. Fruit d’aquesta utilització l’aigua perd les propietats i es contamina (canvis en la composició i en les característiques) a causa de la incorporació de substàncies químiques. Exemples d’indústries on aquest fet succeeix són la indústria extractiva, la indústria del ciment, la indústria química o la indústria paperera. El problema és quan aquesta aigua residual, sense cap tipus de depuració, es diposita directament sobre el sòl, la qual cosa pot afectar els aqüífers, o bé sobre cursos fluvials i fins i tot al mar mitjançant emissaris submarins. I el mateix succeeix si són els residus sòlids els que són abocats directament a rius, mars o sòls.

D’aquesta manera tant les aigües com els sòls, la vegetació, la fauna i la salut humana es poden veure afectats per la deposició o el vessament incontrolat dels productes residuals de l’activitat industrial. La cadena tròfica en el seu conjunt es pot veure alterada per la concentració d’aquests contaminants en les diferents anelles. Alguns d’aquests contaminants són bioacumulatius, com ara els metalls pesats o els hidrocarburs halogenats. També es pot produir una biomagnificació, és a dir, les concentracions d’un producte químic augmenten amb el nivell tròfic en una cadena alimentària.

L’exemple més recurrent que es pot trobar en la bibliografia sobre la biomagnificació de la concentració d’un contaminant en un ecosistema no és pas el d’un residu industrial, sinó el d’un potent pesticida com el DDT. La figura 6.8 mostra la biomagnificació de la seva concentració en un ecosistema aquàtic segons Miller (2007). A l’aigua la concentració d’aquest producte és de 0,000003 ppm. Al zooplàncton passa a ser de 0,04 ppm. Als peixos petits que s’alimenten del zooplàncton augmenta fins a 0,5 ppm. Aquests peixos són, al mateix temps, l’aliment de peixos més grans, en els quals el DDT s’acumula en concentracions de 2 ppm. Finalment, la concentració pot arribar a 25 ppm en els ocells que s’alimenten d’aquests peixos És a dir, la concentració ha augmentat uns 8 milions de cops.

Però si hem de parlar d’un producte residual de l’activitat industrial altament tòxic i perillós i que augmenta la seva concentració a mesura que es puja en la cadena tròfica aquest és el mercuri (Hg). Un episodi molt conegut de contaminació greu d’origen industrial per mercuri és el que es va produir a la ciutat japonesa de Minamata (Vegara et al., 2004). En aquesta localitat costanera hi havia una fàbrica de productes químics que l’any 1932 va començar a utilitzar catalitzadors de mercuri en determinats processos. Els residus generats, amb restes de mercuri, eren abocats directament al mar sense cap tractament i des del 1950 es va utilitzar un canal de drenatge que desembocava a una badia tancada. La població d’aquesta zona tenia com a principal font d’alimentació el peix de la badia. El mercuri es va concentrar als sediments del fons de la badia i va entrar a la cadena alimentària a través del peix consumit i que tenia concentracions importants d’aquest contaminant. Durant els anys cinquanta del segle xx els habitants de la zona van començar a trobar-se malament de salut amb símptomes similars que en alguns casos van suposar la mort. L’any 1957 es va prohibir pescar a la zona, però no va ser fins deu anys més tard que es van tancar les línies de producció responsables dels vessaments.

A casa nostra s’ha de destacar la contaminació del riu Ebre a l’alçada de Flix, on l’abocament de forma continuada i fins l’any 1995 de residus generats en una indústria química va comportar la contaminació dels sediments acumulats al fons del riu. La veu d’alerta va sorgir l’any 2004, quan en un estudi del CSIC es va indicar que hi havia unes 700.000 tones de sediments tòxics, amb presència principalment de mercuri i compostos organoclorats. Aquest fet va suposar una important alarma social per la possible contaminació de la vegetació i la fauna del riu, a la qual cosa s’ha d’afegir que l’aigua del tram baix de l’Ebre s’utilitza per regar; també en surt la concessió del minitransvasament cap al camp de Tarragona utilitzada per consum urbà, industrial i turístic. La solució adoptada ha estat extraure aquests sediments del riu, tot i que fins l’any 2013 no s’han iniciat els treballs d’extracció.

El mateix any 2004 Narcís Prat, catedràtic d’Ecologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, en un article publicat a El Periódico de Catalunya indicava que la necessària solució a la contaminació del riu Ebre a Flix ha d’esdevenir una oportunitat per als habitants de la zona. Un bon programa de restauració ha d’implicar, segons Prat, una inversió important, a la vegada que ha de canalitzar els esforços en iniciatives de recerca i desenvolupament. Aquests esforços poden servir com a exemple per a altres casos similars i poden possibilitar que la situació ambiental fruit de l’acció duta a terme sigui molt millor, al mateix temps que el treball realitzat sigui una experiència tecnològica que aporti beneficis econòmics en forma de llocs de treball per a la població.

Queda clar que les aigües residuals generades per la indústria s’han de tractar i depurar abans d’introduir-les de nou al medi natural. En alguns casos aquesta depuració en possibilita la reutilització i un estalvi important d’aigua. I pel que fa als residus sòlids, s’han de gestionar d’acord amb la seva tipologia, cosa que permetrà o no la seva valorització i indicarà quin ha de ser el tipus de tractament: estabilització, incineració, deposició, etc.

Ara bé, també es pot donar el cas d’un vessament accidental. Un exemple és el trencament el dia 25 d’abril de 1998 de la reclosa de contenció de la bassa de decantació d’una mina situada a la localitat andalusa d’Aznalcóllar i que va comportar un important vessament d’aigua i de llots tòxics i va afectar greument el riu Guadiamar i una àmplia zona molt a prop del Parc Nacional del Coto de Doñana.