A més a més del residus líquids i sòlids, l’activitat industrial genera una important quantitat de residus gasosos que s’emeten a l’atmosfera juntament amb partícules sòlides. La industrialització va portar associada la contaminació de l’atmosfera, no obstant existeixen diferents normatives que intenten lluitar contra la contaminació atmosfèrica procedent de les instal·lacions industrials, entre les més destacades està la Directiva 84/360/CEE, de 28 de juny de 1984, que regula "la introducció que fa l’home, directament o indirectament, en l’atmosfera de substàncies o d’energia que tinguin una acció nociva de tal naturalesa que posi en perill la salut de l’home, que causi danys als recursos biològics i als ecosistemes, que deteriori els béns materials i que danyi o perjudiqui les activitats recreatives i altres utilitzacions legítimes del medi ambient". En aquest sentit, dins la pròpia Unió Europea i altres països s’han aprovat diferents normatives que complementen o superen aquesta directiva innovadora, com ara la Directiva 2001/80/CE.

Orozco et al. (2002) fan una definició que complementa l’anterior amb la introducció del tipus de contaminants i la seva presència natural o no a l’atmosfera, tot i que sense esmentar les possibles conseqüències que d’aquesta contaminació es puguin derivar: “la impurificació causada per la injecció i permanència temporal en l’atmosfera de matèries gasoses, líquides i sòlides o radiacions alienes a la seva composició natural o en proporció superior”.

La classificació dels contaminants atmosfèrics és diversa i pot tenir en compte la composició química (partícules sòlides, compostos del carboni, compostos del sofre, compostos del nitrogen, compostos halogenats i oxidants fotoquímics), o bé la procedència (primaris i secundaris).

El contaminants primaris d’origen industrial són, majoritàriament, fruit de la combustió de matèries primeres o bé es generen en el marc de diferents processos industrials. Les refineries (quadre 6.2) són una de les indústries que envien a l’atmosfera més tipus diferents de contaminants, com ara diòxid de sofre (SO2), òxids de nitrogen (NOx), monòxid de carboni (CO), partícules sòlides (PST), sulfur d’hidrogen (H2S) i compostos orgànics volàtils (COV). Els mateixos gasos contaminants, a excepció dels dos darrers, són generats tant a les cimenteres com a les centrals tèrmiques. A la indústria química poden destacar les emissions de clor (Cl2) i clorur d’hidrogen (HCl).

La quantitat de contaminants emesos varien segons la indústria. A la Unió Europea es disposa d’un registre que apareix al Reglament 166/2006, sobre les emissions que generen a l’aire i a l’aigua els complexos industrials, relatiu a la prevenció i control integrats de la contaminació. Es tracta de l’European Pollutant Emission Register (E-PRTR), on consten un total de 91 substàncies. El registre sols té en compte aquelles indústries que superen un determinat llindar establert segons el tipus de contaminant.

A Espanya la implementació del PRTR ve donada per Real Decret 508/2007, relativa a la prevenció i control integrats de la contaminació. Segons les dades de l’any 2011, l’activitat industrial va generar 217.349 tones d’òxids de sofre (SOx), 317.619 tones d’òxids de nitrogen (NOx), 228.412 tones de monòxid de carboni (CO) i 258.457 tones de metà (CH4), a les quals Catalunya va contribuir, respectivament, amb un 7,48%, 6,48%, 4,04% i 5,32% del total.

La font principal d’origen industrial d’òxids de sofre a Espanya van ser les instal·lacions de combustió amb un 80% del total (figura 6.10), seguida ja de lluny per la producció i transformació de metalls (7%) i les indústries minerals (5%). També són les instal·lacions de combustió les que encapçalen les emissions d’òxids de nitrogen amb un 69%, seguida de les indústries minerals amb un 16% i la indústria agroalimentària i ramadera amb un 5%. En canvi, són les indústries de producció i transformació de metalls les que generen més monòxid de carboni (53%), mentre que empatades en segon lloc hi han les indústries minerals i la indústria química amb un 15% cadascuna. Finalment el 79% de les emissions de metà són originades durant la gestió dels residus i un 19% de la indústria agroalimentària i ramadera.

Per la seva banda els contaminants secundaris es formen a l’atmosfera per interaccions entre contaminants primaris o bé amb components naturals de l’atmosfera i radiacions que hi incideixen. Alguns dels més destacats són l’ozó troposfèric (O3) i l’smog fotoquímic. Però la major part es formen a les ciutats a causa principalment del trànsit i dels sistemes de calefacció.

També s’ha de destacar l’acidificació del medi a causa de pluges amb un pH baix (<5,6) i conegudes com a pluja àcida, que és conseqüència de la combinació d’òxids de sofre (SO2) i de nitrogen (NOx) producte de les combustions (industrial, trànsit i calefaccions), o d’amoníac (NH4) procedent dels fertilitzants amb l’aigua present a l’atmosfera (figura 6.11).

El 1872 el climatòleg escocès Robert Angus Smith va utilitzar per primer cop aquesta expressió en el seu llibre Air and rain: the beginnings of chemical climatology. Però la preocupació actual té el seu origen quasi 100 anys més tard, quan l’any 1968 el científic suec Svante Odén va publicar el seu treball The acidification of air and precipitation and its consequences in the natural environment, on demostrava que la precipitació s’havia tornat cada cop més àcida a l’Europa més industrialitzada i que això comportava problemes ambientals importants, especialment en els boscos i les aigües superficials. D’aquesta manera, a la conferència de l’ONU sobre medi ambient celebrada a Estocolm l’any 1972 es va decidir que era necessari dur a terme treballs de recerca sobre el problema de la pluja àcida.

A la Unió Europea les emissions de gasos que contribueixen a l’acidificació del medi va ser l’any 2010 de 707.580 tones equivalents d’àcid (Agència Europea del Medi Ambient, 2011), xifra que significa que respecte a l’any 1990 s’ha reduït a més de la meitat les emissions. Per sectors, en l’àmbit comunitari l’agricultura es troba al capdavant amb un 32%, seguida de la distribució i producció d’energia (30%) i el transport (14%).

Finalment també s’ha de parlar de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Si ens centrem únicament en el diòxid de carboni, segons el registre PRTR-Espanya de l’any 2011 l’activitat industrial va emetre a l’atmosfera aproximadament 121 milions de tones de CO2. El 71% d’aquestes són provinents de les instal·lacions de combustió (figura 6.12), un 14% d’indústries minerals, un 6% de producció i transformació de metalls i també un 6% de la indústria química. A Catalunya es generen un 10,82% de les emissions del total d’Espanya (13,08 milions de tones), però amb una major equidistribució: instal·lacions de combustió (53%), indústries minerals (25%) i la indústria química (17%).