La indústria és una activitat necessària per continuar o com a mínim mantenir el nivell de desenvolupament assolit. Ara bé, tots els productes contaminants originats per l’activitat industrial repercuteixen en la salut del medi ambient. L’afectació sobre les aigües, els sòls, l’atmosfera, la vegetació, la fauna i també sobre la salut humana dependrà del tipus de contaminant, de la seva quantitat i del temps d’exposició que s’hi està exposat.

D’aquesta manera, per un costat es fa necessari reduir la generació d’aquests productes, a la vegada que també se n’ha de controlar les emissions i immissions, en el cas dels contaminants atmosfèrics. I és ben cert que se n’està produint una reducció, gràcies a solucions tecnològiques que al mateix temps van acompanyades de solucions normatives (Vegara et al., 2004). És a dir, per un costat hi ha la implementació de processos que eliminen totalment o parcialment (tecnologies netes) els contaminants generats, l’ús de filtres o depuradores que redueixen els contaminants generats abans d’emetre’ls a l’atmosfera o bé d’enviar-los a un curs fluvial, i també la utilització de combustibles de major qualitat que quan es cremen envien una menor quantitat de contaminants a l’atmosfera.

El problema és que aquestes millores acostumen a encarir els costos de producció i algunes empreses les veuen com un fre al desenvolupament, cosa que ha comportat deslocalitzacions industrials a països amb legislacions ambientals inexistents o menys desenvolupades (també amb mà d’obra i sòl més barat), pràctica a la qual s’oposa el principi 14 de la Declaració de Rio per al medi ambient i el desenvolupament.

Però les solucions tecnològiques han d’anar acompanyades per una normativa i una legislació que obligui a limitar les emissions de contaminants en el punt d’origen i, al mateix temps, que no se superin uns llindars d’immissió determinats (dependran del tipus de contaminant) i que comprometin la qualitat de l’aire. La legislació és cada cop més restrictiva tant pel que fa les emissions com a les immissions.

Per posar l’exemple de Catalunya, la qualitat de l’aire es mesura a partir de l’índex català de qualitat atmosfèrica (ICQA). El Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya disposa d’una sèrie de punts de mesurament de la contaminació atmosfèrica distribuïts pel territori català i que conformen la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA). Els contaminants utilitzats que es tenen en compte són: O3, PM10, CO, NO2 i SO2. Per cada un es calcula l’ICQA segons la seva immissió en una escala comuna entre 0 i -400. En el cas del CO va des de 0 mg/m3 d’aire en 8 hores (ICQA= 0) fins 58 mg/m3 (ICQA = -400). L’índex d’un dia determinat ve donat pel contaminant amb un valor ICQA més baix, sinònim de major concentració de contaminant, i s’estableixen uns llindars sobre la qualitat de l’aire:

a)    Qualitat excel·lent: 75≤ICQA≤100

b)    Qualitat satisfactòria: 50≤ICQA≤75

c)    Qualitat acceptable: 25≤ICQA≤50

d)    Qualitat baixa: 0≤ICQA≤25

e)    Qualitat deficient: -50≤ICQA≤0

f)     Qualitat molt deficient: ICQA≤-50

No hi ha cap dubte que la indústria està fent grans esforços perquè la seva activitat estigui integrada al medi ambient. En part per la legislació que obliga i posa sancions en cas de no complir-la, però també perquè la qüestió ambiental en la gran majoria dels casos ja no es percep com una rèmora al desenvolupament industrial sinó més aviat com una oportunitat.

S’ha de buscar el punt d’equilibri entre la productivitat industrial i el respecte al medi ambient. La indústria química és una de les que està apostant per una activitat sostenible, a partir de l’aplicació dels dotze principis de la química verda, definits originalment per Paul Anastas i John Warner, en el seu llibre Green Chemistry: Theory and Practice (1998). Aquests principis són:

·         Prevenir la creació de residus

·         Dissenyar productes i compostos segurs

·         Dissenyar síntesis químiques menys perilloses

·         Utilitzar matèries primeres renovables

·         Utilitzar catalitzadors

·         Evitar derivats químics

·         Maximitzar l’economia atòmica

·         Utilitzar dissolvent i condicions de reaccions segures

·         Incrementar l’eficiència energètica

·         Dissenyar productes biodegradables

·         Analitzar els processos químics en temps real per evitar la contaminació

·         Minimitzar el risc d’accidents.

Una visió d’aquesta química sostenible compromesa amb el medi ambient es pot fer amb el llibre de Xavier Domènech, catedràtic de Química Física de la UAB i que porta per títol Química verda (2005).

Però tot i això la població té una gran desconfiança envers la indústria, o més ben dit, envers algunes activitats industrials. I la mateixa desconfiança tenen altres activitats econòmiques, com ara l’agricultura i especialment el turisme.

Aquesta desconfiança està generada en bona part per les accions dutes a terme sobre el medi ambient en el passat (contaminació i degradació), però també té molt a veure amb el darrer dels principis de la química verda: el risc d’accident. Tot i que cada cop les mesures per evitar els accidents són majors, ningú no pot garantir-ne la fiabilitat, i els exemples de vessaments i emissions accidentals tant a les aigües com a l’atmosfera de productes tòxics formen una llista llarga. Molts d’aquests accidents no han tingut repercussió directa sobre la població, però s’han produït, cosa que indica que el risc existeix.

Un accident industrial molt important es va produir a la ciutat índia de Bhopal la matinada del 2 al 3 de desembre de 1984. Es calcula que durant els primers dies posteriors a la fuita van morir unes 8.000 persones, que des de llavors han esdevingut unes 25.000 en total, a les quals s’ha de sumar mig milió més de persones que es van veure afectades de diferent manera per la fuita d’isocianat de metil (gas tòxic utilitzat en la fabricació d’un pesticida), provinent de la fàbrica de pesticides que l’empresa Union Carbide tenia en aquella ciutat.

No és d’estranyar, doncs, que davant la instal·lació de, per exemple, centrals tèrmiques de cicle combinat per produir electricitat, una part de la gent del territori escollit s’hi oposi, i més quan la generació d’aquesta electricitat no està destinada a cobrir les necessitats d’aquesta població, sinó la d’una població o la d’unes activitats econòmiques que disten molts quilòmetres lluny del punt on es genera l’electricitat. Aquesta manca de confiança encara es fa més evident en la indústria nuclear.

A més a més dels contaminants d’origen químic, la indústria també genera contaminació acústica i pot emetre radioactivitat. Les centrals nuclears estan dissenyades perquè no hi hagi escapaments de radioactivitat a l’atmosfera i que l’aigua utilitzada en el sistema de refrigeració del reactor no es contamini. A més a més les centrals nuclears no emeten gasos d’efecte hivernacle i produeixen molta electricitat, cosa que s’ha vist des d’alguns sectors com la solució als problemes energètics/mediambientals dels combustibles fòssils.

Però existeix el risc, un risc d’accident nuclear que diversos cops s’ha manifestat. El més important va ser el que va tenir lloc a Txernòbil (Ucraïna) l’any 1986. Però no cal anar tan lluny. El mes de novembre de l’any 2007 es va produir a la Central Nuclear Ascó la fuga d’una sèrie de partícules radioactives, fet que va ser amagat en un primer moment i que un cop conegut al mes d’abril de 2008 se’n va intentar minimitzar la importància i es va informar que sols eren 12 partícules. Finalment es va veure que l’accident havia estat de major envergadura. L’any 2007 es van registrar a les centrals nuclears espanyoles 22 parades no programades (13 de les quals a les centrals nuclears catalanes) i 68 successos notificables, un 30% superior als de l’any 2006. Més recentment, cal assenyalar l’accident nuclear de Fukushima (Japó), com a conseqüència del terratrèmol i el posterior tsunami que es va produir al març de 2011. El seu fort impacte econòmic, social i ambiental, ens ha de fer reflexionar sobre la vulnerabilitat de les instal·lacions nuclears.