L’activitat turística també té importants repercussions sobre el medi ambient. En les primeres etapes del desenvolupament del turisme contemporani, com que estava restringit a uns pocs privilegiats, l’activitat va significar poques alteracions del medi natural (coexistència). És a partir de la generalització del turisme quan s’entra en una etapa de conflicte amb una alteració i degradació del medi ambient cada cop major. Per exemple, el boom turístic iniciat a Espanya als anys seixanta i setanta i desenvolupat sense cap tipus de planificació va significar l’ocupació de zones del litoral amb un alt valor ecològic, a la vegada que el fet d’arribar fins a primera línea del mar, o fins i tot a dins mateix (ports esportius), va comportar el trencament de la dinàmica natural d’aquesta zona de contacte entre el mar i la terra, la qual és summament fràgil.
Les construccions i les instal·lacions necessàries per al desenvolupament turístic edificades de manera descontrolada, tant a litoral com a la muntanya, han propiciat canvis importants en els usos del sòl i la consegüent pèrdua d’hàbitats (eliminació de la vegetació natural) i de biodiversitat. En la majoria dels casos això implica una pèrdua de la qualitat paisatgística. Però aquests no eren els únics problemes ambientals associats al turisme, tal com l’Informe Dobris (1995) va posar de manifest en relació a l’àrea mediterrània:
- Pressions per al seu desenvolupament
- Deficiències en el tractament d’aigües residuals i efluents
- Explotació insostenible dels recursos naturals
- Congestió del trànsit
- Canvis en la forma de vida tradicional.
L’activitat turística necessita una gran disponibilitat de recursos per funcionar. Els més importants són les fonts d’energia (en bona part per generar electricitat) i l’aigua. El seu consum és molt elevat a les destinacions turístiques, especialment a les del litoral on hi ha complexos turístics que en molts casos disposen de camps de golf i piscines.
Pel que fa al consum energètic, la majoria d’instal·lacions turístiques recreen ambients artificials en el seu interior per evitar la calor a l’estiu (turisme de litoral) i el fred a l’hivern (turisme de neu).
I pel que fa a l’aigua, si ens centrem en les destinacions turístiques de litoral, la concentració d’una gran quantitat de gent fa incrementar de forma extraordinària el consum total d’aigua, i també s’ha demostrat que hi ha una major despesa per persona i dia. A la regió mediterrània els estius es caracteritzen per ser, a més a més de calorosos, secs o molt secs, per la qual cosa coincideix la màxima demanda d’aigua amb la mínima “aportació natural”. Això dóna com a conseqüència una sobreexplotació d’aquest recurs, per al qual competeixen també l’agricultura, la indústria i el consum de boca de la població que hi resideix de forma habitual i que a l’estiu també n’incrementa el consum.
En alguns casos aquesta sobreexplotació de l’aigua ha comportat la salinització dels aqüífers a causa de l’entrada de la falca salina marina. Aquesta situació s’ha intentat solucionar amb transvasaments d’aigua, cosa que a més de repercussions ambientals, darrerament també està generant molta conflictivitat social.
A més, els turistes generen aigües residuals i residus sòlids que s’han de gestionar adequadament. En algunes destinacions turístiques aquests efluents s’aboquen encara avui en dia directament al mar a través d’emissaris submarins sense cap tipus de tractament. Aquests abocaments el que poden portar a curt termini és la degradació de les condicions de l’entorn que constituïen l’atractiu de la zona per a la vinguda de turistes.
Davant d’una situació d’augment de la demanda d’aigua, de recursos propis disponibles limitats i d’una cada cop major generació d’aigües residuals, segons Vera Rebollo (2006) hi ha dues sortides:
- limitació del creixement de les places turístiques
- gestió eficient dels recursos disponibles i aposta per la dessalinització d’aigua del mar i per la reutilització d’aigües residuals.
Una solució possible és la construcció d’estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR), de les quals ja s’ha parlat en el mòdul dedicat a l’aigua.
Sobre quines necessitats han d’estar dissenyades aquestes EDAR?
La majoria de destinacions turístiques litorals multipliquen de forma espectacular la seva població durant un període determinat de temps com és l’estiu, raó per la qual aquestes estacions corren el risc de no donar l’abast o bé de quedar infrautilitzades durant bona part de l’any. Una cosa similar succeeix amb el servei de recollida de brossa, ja que l’augment de població implica lògicament un augment de la quantitat total de residus.
A aquests problemes s’hi afegeixen els generats per la mateixa arribada dels turistes a les destinacions de vacances. La gran estacionalitat, tant del turisme litoral com del de neu, fa que es produeixin importants congestions de trànsit, amb el consegüent alliberament a l’atmosfera de grans quantitats de contaminants. Aquesta emissió de contaminants ha augmentat gràcies a l’aparició de les companyies d’aviació de baix cost. S’ha dir, per altra banda, que aquestes companyies han ajudat molt a socialitzar el turisme, ficant a l’abast de molta més quantitat de població la possibilitat de desplaçar-se de vacances a destinacions que d’una altra manera no haurien pogut visitar.
I un d’aquests gasos és el CO2, el principal gas d’efecte hivernacle. L’activitat turística es pot veure seriosament afectada pel canvi climàtic: pujada del nivell del mar a les zones litorals i illes, augment de la cota de neu a les muntanyes o bé desconfort tèrmic. Però l’activitat turística també contribueix a l’efecte hivernacle, ja que és la responsable de l’emissió del 10% del total mundial, la major part deguda al transport cap a les destinacions turístiques.
S’ha de trobar l’equilibri entre el dret de tothom a gaudir d’unes vacances i fer activitats turístiques i el respecte pel medi ambient. L’anomenat turisme social ja incorpora en els seus fonaments la idea de sostenibilitat. Aquest concepte l’ha definit el Bureau International du Tourisme Social (BITS), en el marc de la Declaració de Barcelona sobre turisme social a Europa, com “el conjunt de referències i fenòmens resultants de la participació en el turisme de capes socials d’ingressos modestos, participació que s’ha fet possible gràcies a mesures d’un caràcter social ben definit” (CESE, 2006).
Què s’ha d’entendre per turisme o activitat turística sostenible?
A continuació reproduïm la definició que sobre activitat turística sostenible dóna Vera Rebollo (2001):
Procés de canvi qualitatiu producte de la voluntat política, que amb la participació imprescindible de la població local adapta el marc institucional i legal i els instruments de planificació i gestió a un desenvolupament turístic basat en un equilibri entre la preservació del patrimoni natural i cultural, la viabilitat econòmica del turisme i l’equitat social del desenvolupament.
Existeix alguna tipus d’activitat turística d’acord amb l’anterior definició?
En el marc de la Unió Europea s’han dut a terme polítiques en aquest sentit. Es poden destacar, entre altres, el Pla d’acció de la UE per al sector turístic: millora de les mesures de suport per un turisme sostenible (febrer de 2002), o la creació de l’etiqueta ecològica (etiqueta ecològica comunitària per a allotjaments turístics; Decisió de la Comissió 2009/578/CE de 9 de juliol de 2009), destinada als establiments turístics.
Per obtenir aquesta etiqueta s’exigeix als establiments uns mínims obligatoris en aspectes com l’energia, l’aigua, la gestió de l’establiment, la reducció de residus i la informació als clients. Entre el total de 29 exigències s’han de destacar les següents:
- Assegurar que un mínim del 50% de l’electricitat sigui procedent de fonts renovables
- Disposar d’aïllament tèrmic i acústic de les finestres
- Eficiència energètica de calefaccions, aire condicionat i enllumenat
- Establir que el cabal d’aigua d’aixetes i dutxes sigui inferior a 9 litres/minut
- Assegurar el tractament/depuració de les aigües residuals
- Disposar d’una secció per a no fumadors a les àrees comunes
- Facilitar la classificació dels residus als clients
- Eficiència en la gestió de l’aigua.
Tot i aquestes iniciatives de les administracions, a les quals s’han de sumar les provinents del sector privat, algunes de les quals es recullen en el treball del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya (Sabaté et al., 2007), encara queda molta feina per fer, tal com es posa de manifest a l’informe de l’any 2007 del Grup de Turisme Sostenible, on s’exposen els reptes clau per assolir la sostenibilitat del turisme europeu i en què es repeteixen alguns dels problemes detectats per l’Informe Dobris dotze anys abans:
- Reduir l’estacionalitat de la demanda
-
Abordar l’impacte produït pel transport
-
Millorar la qualitat del treball del sector turístic
-
Mantenir i millorar la prosperitat i la qualitat de vida de les comunitats receptores del turisme
-
Reduir el consum de recursos i la generació de brossa
-
Conservar i donar valor als aspectes naturals i l’herència cultural del territori
-
Fer possible que les vacances arribin a tothom (turisme social)
-
Utilitzar el turisme com una eina per arribar al desenvolupament sostenible.
És sostenible crear pistes d’esquí o platges càlides a l’interior de grans edificis situats en zones on de forma natural no es poden dur a terme aquestes pràctiques a costa d’una gran consum energètic, amb l’excusa de generalitzar aquesta pràctica?
És sostenible continuar creant grans complexos turístics (hotels, apartaments i xalets) amb piscines, jardins amb vegetació que necessiten aigua abundant i amb camps de golf en zones amb un provat dèficit d’aigua, amb l’excusa del desenvolupament econòmic d’aquestes zones?
A l’inici d’aquest apartat s’ha parlat de l’existència de diferents tipologies de turisme, però sols se n’han mencionat unes quantes. Entre les que no han aparegut hi ha l’ecoturisme (turisme ecològic o verd). Es tracta d’una modalitat relativament nova de turisme en què s’utilitza de forma sostenible el patrimoni natural i cultural, s’incentiva la conservació i es busca la formació d’una consciència ambientalista a través de la interpretació del medi, al mateix temps que es promou la participació, la implicació i el benestar de les poblacions autòctones locals (Nel.lo i Llanes, 2005).
Aquest tipus de turisme s’està duent a terme en gran mesura en països en vies de desenvolupament, amb àrees naturals que es visiten per tal de gaudir de la bellesa dels seus ecosistemes, però també en molts països desenvolupats. El problema d’aquest tipus de turisme és que si aquestes zones no es troben sota algun tipus de protecció i no tenen un control important, el fet que es freqüentin tant pot comportar, paradoxalment, la seva degradació: alteració dels hàbitats, canvis en les poblacions, i canvis en la composició de les espècies i desaparició d’algunes. És per això que s’ha d’anar molt en compte de fer possible el desenvolupament de les societats locals gràcies al turisme amb la conservació de la natura.