Una de les característiques de la societat moderna és la gran mobilitat, definida com la qualitat de recórrer un espai tant de persones com de mercaderies. En el cas de les persones Vegara et al. (2004) diferencien entre mobilitat obligada (habitatge, treball, formació, compres i salut) i no obligada (oci). Aquesta classificació no existeix pel que fa a les mercaderies, en què es considera tota mobilitat com a obligada.
Tal com s’ha explicat en l’apartat anterior, el comerç és un símptoma del desenvolupament d’una societat. Però els béns materials necessiten transports per moure’ls des d’un punt d’origen fins a la seva destinació a qualsevol part del planeta. I el mateix succeeix amb la mobilitat de les persones. No creiem ser agosarats quan afirmem que ningú té la sort de tenir el lloc de treball, el centre de formació, el centre de salut, el centre comercial i totes les oficines de l’administració al costat de casa, cosa que li significaria un desplaçament mínim que podria cobrir a peu, sense necessitat de cap mena de mitjà de transport. I com que això no succeeix, per fer possible l’accés a aquests llocs “obligats”, als quals s’han de sumar aquells en què el desplaçament és “voluntari” (zones d’oci, esbarjo i turisme), es fan necessaris els mitjans de transport i les infraestructures per on circular.
L’augment de la mobilitat dels grups humans s’ha produït en paral·lel a l’evolució dels sistemes de transport i de les millores de les xarxes de transport (figura 7.3). La utilització d’animals domesticats va ser un salt endavant important respecte als desplaçaments a peu i als fets amb petites embarcacions pels rius. Però el primer punt d’inflexió es va produir a l’antiga Mesopotàmia quan es va tenir la idea de situar un eix entre dues rodes, llavors massisses, i construir un carro que, estirat per animals, podia transportar més persones i més mercaderies.
Per la seva banda, la navegació marítima va evolucionar amb vaixells més grans (a rems i a vela) que permetien desplaçar persones i mercaderies a llocs llunyans, i l’any 1522 es va donar per primer cop la volta al món. En canvi el transport terrestre va continuar ancorat en el sistema de carruatges tirats per cavalls fins a la Revolució Industrial i la invenció de la màquina de vapor. La seva aplicació a la navegació marítima i especialment al transport terrestre (ferrocarril), amb la utilització del carbó mineral com a combustible, va suposar un canvi de primer ordre pel que fa a la mobilitat.
Fig. 7.3. Evolució històrica dels mitjans de transport
Font: Composició feta a partir d'il·lustracions de José Palomo - Biblitoeca Digital ILCE
El darrer salt qualitatiu es va produir amb el motor d’explosió que transforma l’energia química d’un combustible en energia calorífica, que al mateix temps proporciona l’energia mecànica necessària per moure un vehicle. Això va suposar un gran avenç per al transport marítim i per al terrestre, especialment per carretera. A la vegada va propiciar el desenvolupament del transport aeri, que va escurçar espectacularment els temps dels viatges de mitjana i llarga distància. Actualment cada dia milers d’avions creuen els cels de tot el planeta.
Fig. 7.4. Evolució del parc automobilístic espanyol entre 1995 i 2011
Font: Elaboració pròpia a partir de la Dirección General de Tráfico (2012)
Si ens centrem en el parc automobilístic, es calcula (segons Ward's Automotive Group, 2009) que a tot el planeta hi ha uns 980 milions de vehicles. Pel que fa a Espanya, en data 31 de desembre de 2011 el parc automobilístic era de 31,3 milions de vehicles (figura 7.4), amb un increment superior al 65% respecte als valors de l’any 1995. Aquesta xifra dóna per al conjunt d’Espanya un total de 678 vehicles per cada 1.000 habitants. I si es té en compte la seva tipologia un 71,24% són turismes, seguits de lluny pels camions i furgonetes, amb un 16,18% (figura 7.5).
Tots aquests vehicles, juntament amb els trens, els avions i les diferents classes de vaixells que solquen els mars i alguns rius, necessiten combustible o electricitat generada a partir d’una font d’energia per poder funcionar. La majoria de vehicles s’alimenten de derivats del petroli, que com sabem és un recurs no renovable. A més a més, fruit de la combustió, en els motors es produeixen grans emissions de gasos contaminants, entre els quals hi ha el principal gas d’efecte hivernacle: el diòxid de carboni (CO2). A la vegada, d’una manera accidental es poden vessar al medi ambient mercaderies i substàncies transportades, algunes de les quals són tòxiques o perilloses i amb un alt poder contaminant. L’exemple més clar són els vessaments de cru al mar fruït de l’enfonsament de petroliers, o bé fuites en oleoductes. Tampoc s’ha d’oblidar que el transport és una de les fonts més importants de contaminació acústica, especialment a les ciutats, on en alguns casos ha esdevingut un problema ambiental de primer ordre.
Fig. 7.5. Distribució del parc automobilístic espanyol per tipologies l'any 2011
Font: Elaboració pròpia a partir de la Dirección General de Tráfico (2012)