Però no únicament els vehicles incideixen en la qualitat ambiental de l’entorn. Les infraestructures de transport i de comunicació també generen impactes ambientals tant durant la fase de construcció com durant la fase d’explotació. És per aquesta raó que s’han de planificar molt acuradament les infraestructures de comunicació d’un territori. L’objectiu d’aquesta planificació és aconseguir que el moviment de persones i de mercaderies per aquestes vies es faci d’una manera eficient, amb el mínim de congestions, durant un període llarg de temps i que no faci falta modificar-les o fer-ne de noves al cap de poc temps perquè no poden absorbir el volum de trànsit.
La localització dels grans centres de comunicació, com ara ports i aeroports, suposa l’eliminació total de l’ús del sòl que fins aquell moments hi havia en aquella zona, ja sigui vegetació natural o bé zona de conreus. Tots dos comporten el consum de molt espai amb la necessitat potencial d’una major superfície si aquests centres han de créixer. Però tots dos centres també tenen repercussions en l’entorn més immediat, especialment els ports, amb unes infraestructures que penetren en el mar i que poden alterar la configuració del litoral de les zones veïnes i la contaminació de les aigües pel vessament de substàncies procedents dels vaixells que entren i surten del port. En el cas dels aeroports el problema principal és el soroll generat pels avions i que pot afectar els nuclis urbans més propers.
En canvi tant les carreteres com les vies del tren són infraestructures lineals amb una major o menor amplada i llargada. Construir-les suposa en primer lloc una alteració de l’orografia del territori, cosa que fa necessari la construcció de túnels, viaductes o talussos per salvar muntanyes o evitar desnivells. Juntament amb l’orografia aquestes vies de comunicació també travessen cursos fluvials, des de rius fins a torrents i barrancs, amb la qual cosa s’ha d’anar molt en compte a no afectar la hidrologia superficial de la zona o bé executar les mesures correctores pertinents per tal que, per exemple, una carretera no es converteixi en una barrera de l’aigua de pluja que es va acumulant i que un cop superada aquesta acumulació d’aigua es converteixi en una avinguda que es tradueixi en una inundació magnificada per l’efecte barrera de la carretera.
Tot i que com hem dit són un infraestructura lineal, les carreteres i les vies de tren suposen l’eliminació de la vegetació de la zona ocupada o de terreny agrícola. En el primer cas es corre el perill d’eliminar l’hàbitat d’espècies animals i crear barreres al pas d’aquesta fauna, cosa que pot afectar el seu dinamisme. Pel que fa a les zones agrícoles un dels problemes principals és la compartimentació de les propietats, que en molts casos suposa la dificultat d’accés a les parcel·les i un cert aïllament.
Tant els grans centres de comunicació com les carreteres i les vies de tren poden tenir un impacte paisatgístic important, per la qual cosa es fa encara més necessari escollir l’emplaçament o el traçat amb molta cura. L’alteració del paisatge també es dóna per la proliferació de línies elèctriques. Però aquest no és l’únic impacte que comparteixen. També s’ha de tenir en compte el risc d’incendi forestal quan passen a prop de zones amb vegetació. A més, el cablatge suposa un perill per als ocells.
Finalment cal parlar de les infraestructures de radiocomunicació. Les noves tecnologies no necessiten cap cablatge, sinó únicament uns centres de recepció (antenes de comunicació). Però la polèmica d’aquestes instal·lacions ve donada perquè s’implanten en zones densament poblades, la qual cosa és un risc potencial per a la salut humana. En algunes zones s’ha produït un augment en el nombre de malalties de tipus cancerós que han coincidit amb la instal·lació d’aquestes antenes, tema que és objecte d’una apassionada discussió.
Davant de la proliferació d’aquestes antenes l’any 2001 la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal·lacions de telefonia mòbil i altres instal·lacions de radiocomunicació, modificat parcialment l’any 2003 pel Decret 281/2003 de 4 novembre. L’objectiu d’aquest decret és garantir la protecció de la població i del medi, regularitzar la situació respecte a la ubicació de les estacions de telefonia mòbil i harmonitzar el desplegament de les xarxes de comunicació. Per poder assolir aquests objectius el Decret 148/2001 incorpora les mesures de protecció i control ambiental amb prescripcions tècniques ambientals i les mesures d’ordenació urbanística i d’intervenció administrativa.