El concepte de desenvolupament sostenible apareix formulat per primera vegada en un document oficial, «El nostre futur comú», elaborat el 1987 per una comissió presidida per la que fou Primera Ministra de Noruega Gro Harlem Brundtland per encàrrec de les Nacions Unides.

El document, que també es coneix amb el nom d’Informe Brundtland, defineix el desenvolupament sostenible com «aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats».

Aquesta idea implica viure dins de la capacitat de càrrega dels ecosistemes, de manera que els recursos renovables no s’utilitzin a un ritme superior al de la seva generació, no s’emeti una quantitat de pol·lució major que la que els sistemes naturals són capaços d’absorbir o neutralitzar.

El concepte de desenvolupament sostenible pren una extraordinària difusió el 1992 amb la «Cimera de la Terra» (la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament celebrada a Rio de Janeiro el mes de juny de 1992). Entre els documents que s’hi aprovaren, destaca l’anomenada «Agenda 21: L’Aliança Global per al Medi Ambient i el Desenvolupament», que constitueix un pla d’acció per a la primera part del segle XXI i és la base per a una nova aliança global per al desenvolupament sostenible i la protecció ambiental.

Es tracta d’un document extens, de quaranta capítols, en forma de programa d’actuació que fonamenta el desenvolupament sostenible en tres aspectes bàsics: el social, l’econòmic i l’ambiental. Les seves accions prioritàries són, entre d’altres, el foment del creixement amb criteris sostenibles, la lluita contra la pobresa, la compatibilització de la dinàmica demogràfica i la sostenibilitat, la utilització eficient dels recursos (el món fèrtil), la gestió de productes químics i de residus i la participació i responsabilitat de les persones.

En el seu capítol 28, l’Agenda 21 insta als poders locals a exercir la seva responsabilitat i a iniciar un procés de diàleg obert i participatiu amb els seus ciutadans, organitzacions i entitats per tal d’adoptar un pla d’actuació ambiental i de desenvolupament especialment aplicat als problemes, les oportunitats i els valors locals, i dirigit a fer que els municipis siguin més sostenibles, més habitables i més justos.

La implementació pràctica d’aquesta idea es produeix amb l’aprovació de l’anomenada «Carta d’Aalborg», signada pels municipis participants a la Conferència Europea sobre Ciutats i Viles Sostenibles, reunits a Aalborg (Dinamarca) al mes de maig de 1994, pels qual els municipis europeus es comprometen a adoptar estratègies locals i a fer de la sostenibilitat un dels eixos fonamentals de la seva actuació. El compromís dels signataris de la Carta d’Aalborg (entre els quals hi ha més de 150 municipis catalans) consisteix a desenvolupar processos Agenda 21 a escala local seguint els principis que estableix el propi document.

Malgrat que la majoria dels documents legals en matèria de medi ambient consultats  no contemplen les variables demogràfiques com un dels factors importants a tenir en compte a l’hora de la implementació pràctica de polítiques mediambientals, hem pogut localitzar un interessant document que conté una sèrie de reflexions al respecte malgrat centrar-se en el cas dels Estats Units. En concret, es tracta de l’estudi, breu però complert, de les variables demogràfiques que cal considerar a l’hora d’endegar qualsevol política i que, concretament, són: la grandària de les poblacions i la seva distribució, l’estructura per edats (amb especial interès per l’envelliment), la composició ètnica de les societats, l’status econòmic, les migracions i la composició de les llars.

En concret, la idea bàsica de les polítiques mediambientals amb perspectiva demogràfica haurien d’anar dirigides, en primer lloc, a estudiar si les evolucions temporals d’algunes variables significatives des del punt de vista del medi ambient, com per exemple el consum d’energia, les emissions de gasos contaminants i d’efecte hivernacle o el reciclatge, responen també a canvis en la grandària, distribució i composició de les poblacions, els comportaments diferencials dels individus en funció de la seva situació socioeconòmica, etc.; i, en segon, a analitzar si les diferències territorials (interregionals, interestatals) responen a un complex de causes, entre les quals figurarien les variables demogràfiques esmentades.