El medi ambient en el seu conjunt ha de ser considerat com un recurs natural. Els diferents ecosistemes són en darrera instància el resultat de l’energia solar aprofitada per la vegetació mitjançant la fotosíntesi, energia que posteriorment és aprofitada per la resta dels elements de l’ecosistema a través de les cadenes tròfiques. És doncs aquest dinamisme ecològic l’encarregat de produir aquests recursos naturals renovables amb quantitat i varietat diversa, depenent de l’ecosistema, que són utilitzats per les poblacions humanes.

Per bé que els ecosistemes terrestres i els marins han estat explotats des de l’antiguitat, la incidència exercida actualment sobre aquests ecosistemes té una intensitat major. Avui en dia es pot arribar a parlar de sobreexplotació d’alguns ecosistemes. I aquesta sobreexplotació pot causar-ne la desaparició.

a) Els boscos

Els boscos i les diferents tipologies de comunitats vegetals són un exemple d’ecosistema del qual l’espècie humana ha obtingut i continua obtenint recursos naturals. La fusta dels arbres és l’exemple més clar i ha estat emprada ja sigui directament com a combustible o com a material de construcció o bé transformant-la en carbó vegetal o en paper. Alhora, els boscos també han estat els nous espais de conreu on produir els aliments necessaris per satisfer les necessitats d’una població en constant augment.

Des d’un punt de vista econòmic el bosc, especialment l’equatorial, és un recurs natural important per als humans i per a algunes de les seves activitats. Ara bé, tant la sobreexplotació del bosc com l’eliminació programada per obtenir noves terres de conreu està generant impactes ambientals importants. Per un costat aquests boscos, ja de per si amb una riquesa florística important, també són l’hàbitat (refugi i font de recursos) de moltes espècies animals que són peça clau en mantenir l’equilibri de l’ecosistema. L’explotació inadequada condueix a una disminució de la biodiversitat i una reducció de les reserves de nutrients i de biomassa. Al mateix temps, en algunes d’aquestes zones encara hi ha comunitats indígenes que aprofiten els recursos que els ofereixen aquests ecosistemes amb quasi una total harmonia.

La presència de la vegetació és fonamental per evitar la pèrdua de fertilitat del sòl i l’erosió. Sense sòl no és possible que hi hagi vegetació, a més de fer una funció de filtre de moltes substàncies tòxiques. Amb la desforestació també s’altera el cicle hidrològic perquè disminueix l’evapotranspiració i com que l’aigua arriba al sòl d’una manera més ràpida i es troba amb un sòl erosionat, la quantitat que se n’escola superficialment és major que la que s’infiltra, amb la qual cosa s’accentua l’erosió. Finalment, s’ha d’incidir en la importància dels boscos com a generadors d’oxigen (fotosíntesi) i com a embornals i magatzems de CO2 (també els sòls), que en cas de no ser absorbit per la vegetació restarà a l’atmosfera amb les repercussions mediambientals en general i climàtiques en particular (efecte hivernacle) que d’aquest fet es deriven.

Així, doncs, aquests ecosistemes han de ser vistos com un recurs natural des d’un punt de vista econòmic, però també des d’un punt de vista ecològic, per la qual cosa s’hauria de practicar una explotació sostenible i aprofitar-ne els valors ecològics.

Com s’ha d’explicar als governs d’alguns països en vies de desenvolupament que no permetin a una població que no para de créixer la desforestació dels seus boscos?

Índex de desforestació anual a l’Amazones i emissions de CO2

Font: Elaboració pròpia a partir d’Institut Brasiler d’Investigacions Tropicals. GEO 2000.

Per fer front a aquesta problemàtica, juntament amb la Declaració de Rio sorgida de la Cimera per a la Terra, també hi ha la Declaració de Principis relatius als Boscos, tot i que no té força jurídica obligatòria. En aquesta declaració s’incideix en la importància dels boscos, en el fet que s’ha de dur a terme una explotació sostenible i en la necessària cooperació internacional perquè això sigui possible.

Principi 4. “Cal reconèixer la funció vital que compleixen els boscos de tot tipus en el manteniment dels processos i l’equilibri ecològics en els plans local, nacional, regional i mundial mitjançant, entre altres coses, la funció que tenen en la protecció d’ecosistemes vulnerables, [...], i llur caràcter de dipòsits rics en diversitat biològica...”.

Principi 11. “A fi que particularment els països en desenvolupament puguin engrandir llur capacitat endògena i millorar l’ordenació, la conservació i el desenvolupament de llurs recursos forestals, s’hauria de fomentar, facilitar i finançar, segons convingui, l’accés a tecnologies ecològicament racionals i als corresponents coneixements especialitzats i també la seva transferència [...]”.

b) Els oceans

Durant bona part de la història de la humanitat tant la navegació marítima com l’aprofitament dels recursos existents en aquestes aigües es limitaven a les zones situades a poca distància del litoral o en el mateix litoral. Aquest fet, juntament amb una tècnica en l’art de la pesca poc desenvolupada, suposava un impacte poc significatiu sobre els recursos marins.

Les millores tècniques i tecnològiques que la humanitat va anar assolint en el camp de la navegació, amb vaixells més grans i adequats, van permetre primer recórrer mars interiors, com ara la Mediterrània, i posteriorment els grans oceans. Aquestes millores també es van traslladar a l’activitat pesquera. La utilització de vaixells factoria amb una tecnologia moderna que inclou fins i tot l’ús de GPS via satèl·lit per trobar i seguir els bancs de pesca, ha suposat que l’aprofitament dels recursos marins, bàsicament en forma de captures, s’ha anat incrementant d’una manera espectacular durant els darrers 50 anys (menys de 20 milions de tones l’any 1950; més de 90 milions de tones actualment), fins a arribar a constatar que els ecosistemes marins no són una font inesgotable tal com en algun moment s’havia arribat a pensar.

L’any 1995 els 188 estats membres de l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) de les Nacions Unides van adoptar el Codi de conducta de la FAO per la pesca responsable, però els pocs progressos aconseguits des de llavors van fer que l’any 2002, durant la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible (Rio+10) celebrada a Johannesburg, es fixés l’objectiu de recuperar les poblacions de peixos esgotades fins a aconseguir arribar a un nivell sa de biomassa a l’horitzó de l’any 2015.

A aquesta sobreexplotació dels recursos marins s’hi han d’afegir altres amenaces per la diversitat biològica dels oceans que també tenen un origen antròpic. Una primera és la generada per la contaminació de les aigües, especialment en les zones litorals i en mars tancats o quasi tancats com la Mediterrània, per l’abocament d’aigües residuals o d’altres productes fruit del transport de mercaderies a través de les rutes marítimes, ja sigui de forma intencionada o accidental. La segona ve donada per l’augment de la temperatura de l’aigua del mar deguda a l’alteració del balanç de radiació terrestre com a conseqüència de la cada cop major concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera.