El model energètic que ha propiciat el desenvolupament de les societats humanes s’ha basat, fins a l’actualitat, en l’aprofitament dels combustibles fòssils, amb el petroli al capdavant des de la segona meitat del segle xx. Ara bé, el petroli és un recurs de cicle cronològic llarg, és a dir, no renovable. Tenint en compte les reserves existents actualment, durant la segona dècada del segle XXI s’arribarà al màxim de producció (peek oil) i sols es podria mantenir el ritme de producció als països del Pròxim Orient (figura següent).

Evolució de la producció de petroli per zones (1930-2050)

Font: Elaboració pròpia a partir de l’ASPO (2005)

Evolució de la mitjana anual del preu del barril de petroli Brent

Font: Elaboració pròpia

Aquest caràcter finit és el que ha incidit, juntament amb circumstàncies conjunturals, en l’elevada variabilitat del seu preu. Aquest preu no ha parat de pujar des de l’any 2000 i va assolir nivells màxims l’any 2008 (figura anterior), en què el barril tipus Brent va estar en alguns moments per sobre dels 140$. Durant el primer trimestre de l’any 2010 el preu del barril es trobava per sota dels 80$.

Juntament amb aquest caràcter finit del petroli també s’han de tenir en compte els impactes ambientals que generen el fet d’utilitzar-lo (i també alguns dels seus derivats com el gas-oil i la gasolina), amb l’emissió de grans quantitats de gasos contaminants i partícules volàtils a l’atmosfera que també tenen incidència sobre la salut humana. Les principals serien els hidrocarburs, els òxids de nitrogen, els òxids de carboni (el CO2 és el principal gas d’efecte hivernacle), els òxids de sofre, el sulfur d’hidrogen i també plom i partícules en suspensió.

Principals accidents petroliers i relació de vaixells

Font: Elaboració pròpia a partir de Zamora (2003)

L’impacte del petroli sobre els diferents ecosistemes no es circumscriu a la fase de tractament. Durant la fase d’explotació i transport del petroli també es poden donar situacions de risc. L’exemple més clar són els diferents accidents en vaixells que transportaven petroli o bé en oleoductes terrestres, amb la contaminació de grans extensions d’aigües marines i afectació d’importants ecosistemes.

Existeix un important trànsit de petroli des dels territoris productors cap als consumidors, cosa que al llarg dels anys ha comportat un nombre destacat d’accidents de vaixells que transportaven cru i que van generar una marea negra. La figura anterior mostra els més importants, alguns dels quals han passat davant les costes espanyoles, juntament amb el llistat dels vaixells causants de la marea negra.

La pèrdua de l’hegemonia del carbó davant del petroli es produeix per raons econòmiques, tecnològiques i ambientals. La màquina de vapor és substituïda pel motor d’explosió, hi ha un encariment dels costos d’explotació i els impactes ambientals produïts tant durant la fase d’extracció com durant la fase de combustió són molt importants. Avui en dia el carbó s’utilitza quasi exclusivament per a la producció termoelèctrica. No obstant això, tot i ser una font d’energia no renovable, les reserves de carbó són majors que les del petroli.

Però com en el cas del petroli, un dels problemes principals de la utilització del carbó és la gran quantitat de partícules en suspensió i de gasos que s’emeten a l’atmosfera durant la combustió, com ara monòxid i diòxid de carboni (en major quantitat que el petroli), òxids de nitrogen i especialment òxids de sofre (pluja àcida). A això s’hi ha d’afegir el risc de contaminació a causa de les aigües de lixiviació del mineral durant el seu tractament. També s’ha de considerar l’impacte visual i ecològic de les mines, que canvien totalment la fisonomia d’una zona, especialment les de cel obert. Per aquesta raó s’han de preveure plans de restitució del paisatge un cop l’explotació es clausura. Les fotografies de més avall mostren una mina a cel obert, en aquest cas de ferro, prop de Belo Horizonte (Brasil) quan estava en explotació (dalt) i un cop va deixar d’estar operativa a partir de l’any 2006 (baix).

Mina de carbó a cel obert prop de Belo Horizonte (Brasil) en funcionament (dalt) i després de deixar operativa (baix)

Fotografies: James J. Griffith

 

La utilització del gas natural com a font d’energia presenta avantatges sobre les altres dues fonts d’energia d’origen fòssil i és que té una combustió més neta i, per tant, l’emissió de gasos contaminants a l’atmosfera és molt menor, tot i que sí que origina gasos d’efecte hivernacle. A més és molt còmode per l’ús domèstic i comercial, tot i que no és competitiu com a combustible per al transport. El seu transport s’ha de fer via gasoducte o amb vaixells especialitzats (metaners), amb una prèvia liqüefacció del gas en aquest darrer tipus de transport.

Pel que fa a l’energia nuclear, davant un creixement del consum energètic que sembla que no té aturador i tenint en compte els efectes del canvi climàtic —degut a les emissions de gasos d’efecte hivernacle generats pels combustibles fòssils i la relativa poca capacitat generadora d’electricitat de les energies renovables—, els partidaris de l’energia nuclear consideren que aquesta és la solució per fer front tant a l’increment de la demanda com als problemes mediambientals i molts governs sembla que poden tornar a apostar per aquesta font d’energia.

Central nuclears operatives, en construcció i clausurades (2008)

Font: Elaboració pròpia

Al quadre anterior es mostren les centrals nuclears operatives, en construcció i clausurades per països. De les 436 que l’any 2008 estaven operatives un 23.9% es troben als Estats Units (104). Juntament amb les de França (59) i el Japó (53) representen gairebé la meitat del parc nuclear mundial. Als EUA ja hi ha 28 reactors clausurats. És també important el nombre de reactors clausurats al Regne Unit que, com en el cas d’Alemanya, ja supera els que estan operatius. Finalment, de les 48 centrals que hi ha en construcció més de la meitat es concentren en tres països, dos d’emergents com són la Xina i l’Índia, i un tercer que és Rússia. A la Unió Europea els únics països que actualment tenen centrals en construcció són Bèlgica, Eslovàquia i França.

A Espanya actualment hi ha vuit centrals operatives (figura següent), tres de les quals a Catalunya (Ascó I, Ascó II i Vandellòs II). Dues centrals han estat clausurades, la de Vandellòs I —per l’accident de l’any 1989— i la de José Cabrera (Guadalajara), més coneguda com a Zorita, que inaugurada l’any 1968 va ser la primera central nuclear d’Espanya. L’any 2009 era la data fixada per clausurar la central nuclear de Trillo, però de moment no s’ha fet efectiva. També s’ha de tenir en compte la fàbrica de combustible nuclear a Juzbado (Salamanca) i un centre d’emmagatzematge de residus radioactius de baixa i mitjana activitat a El Cabril (Còrdova).

 

Parc nuclear espanyol

Font: Elaboració pròpia

 

Les central nuclears no emeten gasos d’efecte hivernacle. Però i el risc potencial que es produeixi un accident? I els residus?

Ja s’ha mencionat el terrible accident nuclear de l’any 1986 a Txernòbil. El govern del que llavors era la Unió Soviètica no va fer públic l’accident fins un quants dies després d’haver succeït, quan ja no es podia amagar. Tal com diu el Principi 19 de la Declaració de Rio:

Els Estats hauran de proporcionar la informació pertinent —i notificar-los-la prèviament i de manera oportuna— als altres Estats que puguin veure’s afectats per activitats amb possibles i considerables efectes ambientals nocius transfronterers, i hauran d’efectuar consultes amb aquests Estats amb prou antelació i de bona fe.

També cal recordar que a casa nostra, a les 21.39 hores del dia 29 d’octubre de 1989 es va produir un incendi a la central nuclear Vandellòs I (Tarragona) que va estar a punt de provocar un accident de repercussions inimaginables: una part dels sistemes de refrigeració del nucli van fallar, la qual cosa va suposar el tancament de la central i el seu actual procés de desmantellament. Pel que fa als residus i donada la limitada capacitat de les centrals nuclears d’emmagatzemar els generats, des del govern central s’ha optat per la concentració de tots els residus generats en les nuclears espanyoles en un únic emplaçament: el magatzem temporal centralitzat o “cementiri nuclear”. Diversos municipis d’Espanya, entre ells Ascó (Ribera d’Ebre) han presentat la seva candidatura. Aquesta decisió pot comportar una contestació social important, ja que per les seves característiques una bona part de la societat no vol aquest tipus de residus prop de casa.