Tal com es recull a la introducció d’aquest mòdul, l’espècie humana ha fet ús dels recursos naturals disponibles d’acord amb la seva capacitat d’aconseguir-los i d’aprofitar-los. Recursos naturals alguns dels quals són imprescindibles per a la nostra supervivència, de la mateixa manera que també ho són per les altres espècies amb les que compartim el planeta Terra. Una part dels recursos que utilitzem es consideren renovables perquè els seus cicles de regeneració queden per sota de la seva taxa d’extracció, mentre que d’altres, com els combustibles fòssils (petroli i carbó principalment), s’esgoten progressivament a mida que en fem ús degut a unes taxes d’extracció i utilització molt elevades.

La gran majoria dels països desenvolupats econòmicament han assolit els seus nivells de vida actuals a base de cremar combustibles fòssils, sobretot a partir de la revolució industrial. D’aquesta manera, a més de generar el seu progressiu esgotament, de tenir un preu altament vulnerable a les inestabilitats sociopolítiques dels països productors i dels potencials impactes ambientals generats durant la seva extracció i transport, en la seva crema s’emeten grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle (CO2, CH4, etc.) que provoquen l’alteració del balanç de radiació terrestre i un augment de la temperatura (escalfament global), l’alteració dels diferents elements del sistema climàtic i tot un seguit d’impactes sobre els ecosistemes naturals i les activitats socioeconòmiques: el canvi climàtic.

Una altra font d’energia controvertida és la nuclear, el principal aspecte positiu de la qual és que no s’emeten gasos d’efecte hivernacle durant el procés de generació. Tot i això, té importants inconvenients, com ara la generació de residus radioactius i el risc d’accident fruit de la seva pròpia activitat. Cal recordar l’accident nuclear de Txernòbil (Ucraïna) l’any 1986 o ja més recentment l’accident nuclear de Fukushima (Japó), aquest darrer com a conseqüència del tsunami que va afectar la costa oriental de l’arxipèlag japonès l’any 2011. Relacionat amb això, cal dir que hi ha un ampli sector de la ciutadania que es mostra contrari a aquest tipus de producció energètica.

Amb la finalitat d’aconseguir energia sense ocasionar greus perjudicis, s’han desenvolupat tecnologies més “verdes” (amb menys impacte ambiental) que han de permetre generar energia d’una manera més neta. Exemples d’això són l’energia solar o l’eòlica, que s’han anat desenvolupant a poc a poc, millorant la seva eficiència progressivament, però que segueixen necessitant inversions i un major suport per part de les administracions públiques. És paradoxal el fet que a països com a Alemanya, amb un nombre molt menor d’hores de sol que l’estat espanyol, la potència instal·lada per a l’aprofitament de l’energia fotovoltaica superi amb escreix l’espanyola.

Cal dir que a banda de decidir quin tipus d’energia és la més adequada sota un criteri de sostenibilitat ambiental, cal reflexionar també sobre el nostre consum. Els països “desenvolupats” presenten un consum energètic infinitament superior al d’aquells que es troben en vies de desenvolupament. Per tant, una part important d’aquest repte energètic serà el de reduir el consum, així com també el de millorar l’eficiència en la producció d’energia.

Per tant, cal dir que el model energètic actual representa el paradigma de la insostenibilitat. No podem seguir amb l’actual ritme d’explotació dels recursos naturals, incloent els energètics. Per tot això,es fa del tot necessari dur a terme un canvi profund, de tipus estructural. Les fonts d’energia renovables han de tenir una pes més important dins l’anomenat “pastís energètic” i s’ha d’apostar de manera inequívoca per una disminució del consum per càpita, especialment als països més desenvolupats, en paral·lel a l’augment de l’eficiència en la producció energètica.