La comunicació entre persones o algunes transaccions comercials també es poden fer sense necessitat de desplaçament. La utilització de missatges i la correspondència epistolar són els més antics, però necessiten un o més intermediaris que els portin des del remitent fins als receptor, ja sigui una persona o algun animal ensinistrat amb aquest fi. El temps de recepció és l’aspecte que més ha evolucionat i millorat en aquesta forma de comunicació sense desplaçament.
L’any 1833 Samuel Morse va presentar el telègraf elèctric, amb el qual es podia establir la comunicació entre un punt emissor i un punt receptor units per un cable. El sistema funciona mitjançant punts i ratlles, amb la necessitat d’una conversió (codi Morse) tant en l’origen com en la destinació. Poc temps després, l’any 1851, Frederick Blackwell va fer la primera demostració de funcionament d’un fax o telecòpia amb el qual es podien transmetre imatges. El tipus de senyals era igual que el que es feia servir en telegrafia.
S’atribueix la invenció del telèfon a Alexander Graham Bell l’any 1876. Es tracta d’un sistema de telecomunicació entre dos punts dissenyat per transmetre senyals acústiques mitjançant senyals elèctriques. La telefonia fixa tradicional necessita una densa xarxa de fils i cables, però a partir dels anys vuitanta del segle xx comencen a aparèixer els primers telèfons mòbils sense fils, cosa que possibilita una major llibertat de moviments. Des de llavors les telecomunicacions han incorporat continus avenços: la videoconferència, el correu electrònic via internet, la utilització de satèl·lits que reflecteixen o repeteixen senyals de radiofreqüència, els missatges de text i la presència de les xarxes socials.
Durant l’any 2012 a Espanya, el nombre d’habitatges amb telefonia mòbil arriba a un 95,9%, mentre que el de línies ADSL va superar el 66%. (INE, 2012).
I el seu consum d’electricitat?