Els volcans es poden classificar segons el tipus de les seves erupcions. Aquestes es diferencien per la intensitat i la naturalesa de l'activitat explosiva del volcà. El grau d'explosivitat depèn, en gran part, de la viscositat de la lava; els més viscosos produeixen erupcions més violentes que generen grans núvols piroclàstics, mentre que altres erupcions amb magma de baixa viscositat no són molt violentes.

Les classificacions més utilitzades han estat la de Walker (1973) que va establir una classificació quantitativa dels piroclasts de caiguda i la de Self i Sparks (1978).

Erupcions hawaianes; els magmes són molt fluids i pobres en gasos, de composició bàsica, sobretot basalts. El magma ascendeix a gran velocitat amb colades de lava intermitents. L’emissió de colades construeix un edifici volcànic de pendents suaus i forma d’escut. La lava acostuma a sortir pel cim formant grans apilaments.  També  es posen en erupció a partir de fissures formant  sortidors.

Són perillosos per la formació de rius  lava que poden  arribar distàncies quilomètriques provocant incendis i destruint infraestructures. Aquests tipus de volcans els trobem a les illes Hawai, el Kilauea i el Mauna Loa.

Erupcions estrombolianes; les erupcions són de duració limitada, els gasos atrapats s'acumulen davall de la lava i periòdicament són expulsades a l'aire masses de lava i cendres, el magma ascendeix lentament barrejat amb bombolles de gas que produeixen explosions intermitents de lava basàltica. No generen grans columnes convectives, són volcans amb pendents molt pronunciades ja que les  petites erupcions de lava molt espessa des del cràter principal no arriben lluny, la qual cosa fa que el con vagi creixent  en alçada.Són erupcions de perillositat baixa, el volcà tipus és l’Estròmboli a les illes Eòliques d’Itàlia.

Erupcions vulcanianes; emeten magmes de composició intermèdia (andesites basàltiques). Són erupcions mitjanes provocades al destapar-se els conductes volcànics obstruïts per laves o domus d’erupcions anteriors. Les explosions es produeixen en intervals de pocs minuts a hores i quasi sempre amb la intervenció d’aigua sobreescalfada. Caracteritzades per espectaculars núvols foscos compostos de cendres i vapor d'aigua. Normalment van alternant erupcions de lava i erupcions de gasos; per aquesta causa també se'ls anomena estratovolcans, ja que les seves emissions es dipositen en estrats.

Normalment són erupcions de baixa perillositat, tot i que poden emetre de forma balística grans  blocs a distàncies considerables. El volcà tipus és Vulcano  a les illes Eòliques.

Erupcions plinianes; es produeixen amb magmes silicis d’alta viscositat. Són erupcions riques en gasos,  que al dissoldre’s en el magma provoquen la seva fragmentació en piroclasts, expulsant  gran quantitat de pedra tosca i cendra. Són erupcions d’alt risc, s’emeten de manera estable, tant en volum com en velocitat . Els esdeveniments més llargs poden durar d’uns dies fins a mesos, formen grans  columnes  de fum i cendra en forma de xampinyó que agafen molta alçada i poden arribar  fins  l'estratosfera,   al caure la cendra fina pot dipositar-se sobre grans àrees, en gruixudes capes. Les explosions són molt violentes i destrossen sovint la part superior del cràter que col·lapsa i forma  calderes de grans dimensions.

Un bon exemple d’aquest tipus d’erupció el  tenim també a Itàlia amb el Vesuvi que l’any 79 a. C va enterrar la ciutat de Pompèia i Herculà. Altres exemples d’erupcions plinianes conegudes han estat  l'erupció del Krakatoa de 1883 a Indonèsia i l'erupció de 1980 del mont Saint Helens a la costa oest dels Estats Units.

Erupcions peleanes; el magma  és extremadament viscós i es consolida amb gran rapidesa, arribant a tapar per complet el cràter; l'enorme pressió dels gasos, sense sortida, provoca una enorme explosió que aixeca aquest tap que s'eleva formant una gran agulla.

Són erupcions molt perilloses ja que la major part del material emès ho fa en forma de fluxos piroclàstics que formen un núvol molt dens carregat de gasos, aire i material sòlid magmàtic que es desplaça a gran velocitat per les vessants del volcà,pot arribar a distàncies superiors als 100km des del punt d’emissió.  Les explosions peleanes amb fluxos piroclàstics són les que causen major destrucció i pèrdua de vides humanes, també poden produir grans columnes que impacten ambientalment en l’entorn.

Un exemple d’aquest tipus d’erupcions és la que va succeir al Mont Pelée, a l’illa de la Martinica el 1902, quan les parets del volcà van cedir obrint un conducte pel qual van sortir amb extraordinària força els gasos acumulats, i a una temperatura molt elevada. Els gasos barrejats amb cendres van formar el núvol ardent que va matar unes 28.000 persones a la ciutat de Saint Pierre.

Els volcans es poden classificar per la seva forma i composició:

• En escut: es caracteritza per la baixa viscositat del magma, de manera que flueix a través de la xemeneia i surt a la superfície formant colades de laves.
• Volcà compost: també conegut com estrato-volcà. Quan el magma és viscós, les bombolles de volàtils el fragmenten en escapar i els fragments produïts es coneixen com piroclastos i són llançats a l'aire pels dits volàtils. Ens trobarem així amb un volcà format per colades i capes de piroclastos alternants.
• Con d'escòries: format únicament per piroclastos.
• Domo: format per capes de magma àcid que no arriben a abandonar el conducte, aquestes creixen sobre ell i alliberen de forma ocasional els volàtils en colades piroclàstiques.
• Caldera: formada pel col·lapse del sostre d'una cavitat magmàtica  després d'una erupció massiva, en general piroclàstica.

Hi ha fenòmens que poden anunciar l’activació d’un volca i una possible  erupció volcànica:

• Sismes produïts per l’obertura de fissures en profunditat per ascens del magma
• Deformacions del sòl, canvi de l’angle de pendent i augment del volum del volcà provocat per la pujada del magma.
• Emanacions de gasos i activitat fumaròlica.
• Canvis en la composició química de l’aigua.