El mòdul “Riscos Naturals” té per objectiu donar una visió conjunta dels riscos naturals que afecten el món actual, les seves característiques, l’abast i les principals mesures que s’adopten per minimitzar-los.
En els primers capítols, concretarem quins són els fenòmens naturals extrems o excepcionals que són fruit d’estudi per part de les administracions i organismes encarregats de donar resposta i la seva afectació espacial com temporal. Definirem el concepte de risc, els elements que el composen i el seu anàlisi per mesurar-lo i quantificar-lo.
El mòdul fa un repàs sintètic dels principals riscos geològics, climàtics , així com d’altres on interactuen el factor humà i natural (inundacions i incendis). Acabem el mòdul definint les principals eines que s’utilitzen per la gestió dels riscos naturals; la previsió, la prevenció i la mitigació.
En el mòdul, podrem observar com els humans conviuen amb l’entorn natural que satisfà les seves necessitats, però al mateix temps també pot generar desolació amb la pèrdua de vides humanes i amb la destrucció dels seus assentaments i infraestructures.
Les activitats humanes poden produir impactes ambientals que afecten tant el conjunt del medi natural, però a la vegada i de forma periòdica sobre la major part de la superfície terrestre tenen lloc episodis d’inestabilitat d’origen natural que es converteixen en catàstrofes o desastres (naturals) en el moment que tenen incidència sobre les societats humanes. D’aquesta manera, ocupar un determinat espai de la superfície terrestre comporta un risc, cosa que fa d’aquest una condició inherent a l’ésser humà (Olcina i Ayala, 2002).
El professor del Departament de Geografia Humana de la Universitat de Múrcia, Francisco Calvo García-Tornel a l'article "Geografía de los riesgos", corresponent a l'edició 54a de novembre de 1984 de la revista Geocrítica, fa esment de la doble relació entre la natura i les societats humanes, basada en que la natura que nodreix la humanitat dels recursos que requereix per a la seva subsistència des del primer moment de la seva existència (oxigen, aigua, aliments vegetals i animals, aixopluc en estructures naturals, etc) és la que genera fenòmens que deriven en condicions d'incapacitat de subsistència i que, per tant, són una amenaça directa (temperatures extremes als pols nord i sud i a les zones desèrtiques, grans inundacions, sismes, erupcions volcàniques, cendres i pols tòxics, absència d'oxigen, etc).
La relació humanitat - natura no és una relació estable, doncs el medi natural és canviant i inestable i obliga a les societats humanes (com a la resta d'éssers vius) a adaptar-se al medi natural i a fer-ho de manera permanent tot modificant l'adaptació, en resposta als processos de canvi de la natura. Aquest procés d'adaptació constant és una de les bases de l'evolució dels éssers vius.
En el procés d'adaptació de les societats humanes a la natura és a on es fixa l'exposició i vulnerabilitat d'aquests envers els fenòmens extrems del medi natural. Una adaptació deficient (construcció d'edificis inestables) generarà una gran exposició i vulnerabilitat (destrucció dels edificis en cas de sismes d'intensitat mitja - alta) i per tant el risc serà molt més gran.
En les darreres dècades ens hem fet ressò, gràcies als mitjans de comunicació (globalització de la informació), de multitud de catàstrofes naturals arreu del món que han provocat milers de morts i danys materials incomptables. Aquest fet ha provocat la sensació que els fenòmens naturals tenen lloc més freqüentment i ens fan recordar la nostra vulnerabilitat i especialment, l'elevat grau d'exposició.
La vulnerabilitat d’una societat dependrà de la seva adaptació al medi, que es tradueix en una disposició de recursos i adopció de mesures preventives per fer front als fenòmens extrems que es produeixin en el territori que ocupa.
Per totes aquestes raons es fa necessari conèixer quins són els riscos naturals de cada territori i la periodicitat amb què es manifesten, a més d’establir els mecanismes adequats per gestionar aquest coneixement amb mesures de prevenció i mitigació dels seus efectes. Un bon començament seria l’ordenació territorial definint els diferents usos de l’espai.
El mòdul conclou amb un apartat dedicat a les conclusions, un altre en forma de breu qüestionari d’avaluació de l’assoliment i comprensió dels seus continguts i un apartat final dedicat a la bibliografia i als enllaços d’interès.