Des de l’Antiguitat els grups humans han localitzat els seus assentaments en zones volcàniques perquè són terrenys molt fèrtils per a l’agricultura. És per això que al llarg de la història s’ha produït un nombre important de desastres causats per la manifestació d’aquest risc natural. La primera descripció escrita d’una erupció volcànica catastròfica va ser la feta per Plini el Jove sobre l’erupció del Vesuvi (Itàlia) l’any 79 aC, que va soterrar les ciutats de Pompeia i Herculà. Altres erupcions que cal destacar per la seva incidència van ser la del volcà de l’illa Santorini (Grècia) l’any 1650 aC, les del Tambora (1815) i del Krakatoa (1883) a Indonèsia, la del Mont Pelée (1902) a l’illa caribenya de la Martinica, la del Nevado del Ruiz (1985) a Colòmbia i la del Pinatubo (1991) a les Filipines. De totes formes, del conjunt de desastres naturals, les erupcions  volcàniques representen el 2% de les pèrdues anuals.

Dels 700 volcans que hi ha al món, uns 50 entren en erupció anualment. Els darrers 10000 anys han entrat en erupció  uns 1300 volcans. Les catàstrofes més grans ocorregudes els darrers 200 anys s’han produït en països en vies de desenvolupament on l’important creixement demogràfic ha portat a ocupar terrenys volcànics, com per exemple les Filipines, Indonèsia o la regió del Carib.

El risc volcànic a diferència d'altres fenòmens naturals,  presenta múltiples facetes, un mateix sistema pot tenir diferents tipus d'erupcions, i fins i tot durant el desenvolupament d'una erupció pot canviar la seva dinàmica, podent passar d'una activitat relativament tranquil·la a una altra molt violenta.