Els que s’oposen a aquesta teoria proposen arguments del tot diversos. Generalment les crítiques apunten a dos raons: per una banda l’absència de propostes constructives i un projecte social inconsistent i, per una altra, l’excessiu rebuig de tot allò associat amb el desenvolupament. Algunes arriben fins i tot del Sud, tot argumentant que és una teoria que s’oposa al seu propi desenvolupament, alineats a aquests arguments hi trobaríem veus dels països emergents (China, Índia, Brasil…) que estan imitant el sistema de desenvolupament insostenible dels països més industrialitzats del planeta. Vegem, de manera resumida, les tres postures amb que Carlos Taibo (2011) agrupa les crítiques al decreixement:

• Des del propi sistema econòmic actual. La proposta del decreixement és una extravagància que cal menysprear. El decreixement s’enfrontaria a tres obstacles: 1) Una condició catastrofista que no s’ajusta a la realitat, 2) L’aparició de noves tecnologies que resoldrien el que actualment sembla irresoluble, 3) La afirmació que aquestes teories són impossibles de portar a la pràctica, per la qual cosa no cal perdre-hi el temps.

• Una altra visió crítica arriba des de determinats sectors de l’esquerra marxista, i es fonamenta en ignorar l’existència de la crisi ecològica.

• La tercera de les postures crítiques s’origina en el que Taibo anomena “esquerra insurreccionalista” que argumenta que el decreixement no és altra cosa que un projecte reformista que no faria altra cosa que aprimar el capitalisme.